Fragments d’una expressió lliure

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

A partir de mitjans de segle XIX la pintura es fa ressò del nou fenomen social que és la premsa de masses. Théophile Gautier és un dels primers a adonar-se que l’art no pot romandre indiferent davant d’un esdeveniment indissociable de la metròpoli moderna. París, i també Londres o Viena, assisteixen al protagonisme creixent de la premsa i els vincles que els artistes hi estableixen. En el seu decisiu assaig El pintor de la vida moderna, Charles Baudelaire penetra com ningú en el significat de la nova xarxa de relacions.

Els impressionistes i també Paul Cézanne incorporen els diaris a les seves obres. No obstant això, és el cubisme el que estableix, sovint, una mena de simbiosi amb la premsa mostrant capçaleres o retalls de diaris en nombrosos quadres. Així ho fan Picasso, Braque, Léger. Però m’atreviria a dir que és Juan Gris el qui més decididament coneix l’impacte de la premsa sobre la societat contemporània. Gris pinta fragments de diaris en molts dels seus quadres.

Amb el temps no únicament els pinta sinó que els integra materialment, i desenvolupa fins a un gran refinament la tècnica del collage compartida amb Picasso i Braque. El resultat és una transformació radical de la tradició pictòrica de la natura morta. La puresa cubista de Gris s’alia amb la materialitat del collage per donar lloc a obres d’un enorme lirisme. En moltes d’elles, com a Natura morta amb persiana, hi trobem la presència dels grans diaris de la seva època: Le Journal, Le Figaro, Le Socialiste... Un reconeixement i un homenatge a la llibertat d’expressió que nodria tant la premsa com l’art. 

Més continguts de