CAPS I PUNTES

“HI HA DOLOR”

"Segons sembla, malgrat arribar al caire de la desaparició, a Catalunya cada vegada hi ha més afició per la boxa"

Fa uns dies, l’amic Albert Tort em va portar a la boxa. Era la primera vegada que hi anava, i això que soc fill d’un boxejador frustrat. El meu pare va morir tot just fa un parell de setmanes, es va aixecar a mitjanit per anar al lavabo i ja no va tornar al llit. Un atac de cor fulminant assegut a la tassa, no va patir gens. Aquests dies de trasbals i melangia hi penso; les morts familiars són un remenament de papers i objectes carregats de records que inesperadament tornen a la llum des d el fons de calaixos i butxaques. Repassant l’àlbum, vaig trobar una fotografia d’en Gabriel a la mili, amb 20 anys acabats de fet, el 1949, a punt de fer un combat de boxa. La imatge no és gaire bona, però veure’l tan jove i amb pantalons curts, el puny esquerra en guàrdia i el dret defensant la cara, em va fer recordar totes les històries que m’explicava de la seva curta etapa d’esportista. Deu combats, deu victòries, totes als punts.

Vaig quedar amb l’Albert a la cafeteria Alaska, en una cantonada del passeig de Sant Joan. L’establiment forma part de la història sentimental de la ciutat, ja que entre la seva parròquia hi havia la famosa Carmen Broto, l’assassinat de la qual va ser el gran crim mediàtic de la Barcelona franquista. Tarda de novel·la negra, vaig pensar que era una bona manera d’iniciar una vetllada pugilística. L’Albert també és de Sants, un barri que durant molt de temps va ser un autèntic viver de boxejadors. El pare s’entrenava al Redon, un gimnàs situat al damunt del desaparegut cinema Albéniz, al carrer de Sant Jordi. Sempre explicava que una vegada va fer d’espàrring per al campió d’Europa dels pesos wèlter Francesc Peiró, i que el va tombar amb un cop afortunat. Des d’aquell dia Peiró, que també era del barri, burxava sense èxit el meu progenitor per fer guants junts. Demà m’afaitaràs.

L’Albert m’explica que ell s’havia entrenat al Club Experimental de Boxeo, del carrer de Sants. El portava l’Alfonso Arias, un boxejador republicà dels anys de la Guerra Civil que posteriorment seria l’entrenador i artífex d’en Luis Romero, campió d’Europa i aspirant al títol mundial dels pesos gall. Aquell gimnàs era en un soterrani, on el seu propietari mostrava una actitud força relaxada. “Vine quan vulguis, fes el que vulguis” va ser la primera cosa que l’Arias, un veritable filòsof de la boxa, li va dir al meu amic. Així, xerrant d’aquest esport tan literari, vam entrar al No Límits Sports Center del carrer Sardenya, on estaven anunciats dotze combats d’amateurs, de tres assalts cadascun.

La sala estava plena, molta gent dreta. Segons sembla, malgrat arribar al caire de la desaparició, a Catalunya cada vegada hi ha més afició per la boxa. Entre el públic, tràfic de cadires plegables, molts adolescents, criatures, amics i parents dels púgils. A primera vista, del que recordo d’en Gabriel davant la televisió demanant sang i bufetades (quan eren habituals les retransmissions dels combats), se’n podria deduir que s’han suavitzat les formes. El públic aplaudia, valoratiu, o guardava un silenci expectant, per damunt del qual es podien sentir perfectament els cops de puny. De tant en tant, un home que hi havia a prop d’on era jo, cada vegada que li picaven el fetge a un dels lluitadors, repetia lacònic: “Hi ha dolor, hi ha dolor”.

El pare va deixar de boxejar després d’un combat de patacada, durant la festa major del barri, quan el seu contrincant va mossegar-lo. I ell, tot geni i orgull ferit, va anar a buscar el tamboret del seu racó. Segons explicava, si no l’haguessin aturat li hauria obert el cap al seu rival. Penedit, va decidir no pujar mai més a un quadrilàter. Sempre el trobaré a faltar. 

Etiquetes

Més continguts de