Entrevista

Helen Mirren agafa carretera i manta

Després de mig segle de brillant trajectòria cinematogràfica, fent de reina, policia i altres dones calidoscòpiques, Helen Mirren encara tenia una assignatura pendent

“S empre havia volgut treballar en una pel·lícula italiana”, afirmava fa poc l’actriu britànica Helen Mirren, i recordava l’escassa fascinació que li despertaven les pel·lícules nord-americanes que veia de joveneta a Essex (Anglaterra). “El que em va fer adonar del potencial del cine com a art van ser les pel·lícules italianes”.

Per tant, quan el director Paolo Virzì li va demanar que protagonitzés The leisure seeker (El viaje de sus vidas) -la seva versió de la típica road movie nord-americana, que s’estrena el 23 de març-, va pujar en una autocaravana amb Donald Sutherland al seient del conductor i l’equip italià de rodatge al darrere, i va iniciar el periple enmig de la calor asfixiant de Geòrgia.

Mirren i Sutherland interpreten el paper d’Ella i John Spencer, una parella casada de fa molts anys que planta cara als seus fills i s’escapa, l’agost del 2016 -durant els primers dies de l’última campanya presidencial-, per fer un últim viatge en la seva vella caravana. Destinació: Key West (Florida), on John Spencer, professor d’anglès jubilat, vol visitar la casa d’Ernest Hemingway. Tot i que la memòria li falla, encara recorda les seves cites literàries preferides.

“M’agrada ser una estrangera en aquest país i, en certa manera, aquesta pel·lícula, tan dolça i tendra, sembla tan forastera com jo en algunes parts dels Estats Units”, diu Helen Mirren, de 72 anys, en una trucada des de Los Angeles. A finals d’any farà de Mare Gingebre a El Trencanous i els quatre regnes de Disney, al costat de Keira Knightley com a Fada de Sucre i Morgan Freeman com a Drosselmeyer.

Vet aquí uns fragments de la nostra conversa.

És una ‘road movie’, però també més coses.

Crec que el tema és l’amor. Hi ha moltes pel·lícules sobre l’amor, però són sobre el començament de l’amor o, de vegades, sobre l’amor a la mitjana edat. Aquí es parla del final d’una història d’amor: les dificultats i els obstacles del que ve després del “Van viure feliços per sempre”. És molt més difícil que el començament.

Les campanyes de Clinton i Trump fan la seva aparició a la pel·lícula. Un titular del ‘Vanity Fair’ del novembre insinuava que li agradaria interpretar el paper de Donald Trump.

No, això no ho he dit mai. Però potser sí que he dit que seria interessant interpretar aquest personatge. Aquests que volen deixar una empremta decisiva al món sempre tenen una quantitat increïble de defectes, i uns deliris de grandesa també increïbles. N’han de tenir.

Diu que Trump és shakespearià .

Tant a Timó d’Atenes com a Macbeth, Coriolà o Enric V, Shakespeare aborda amb genialitat el personatge públic per presentar immediatament després l’ésser humà que hi ha a sota, ple d’inseguretats, fracassos, paranoies o autoenganys. Per tant, des d’aquest punt de vista, crec que tota aquesta gent són shakespearians. [Pausa.] No crec que el Barack (Obama) sigui gens shakespearià. Haig de reconèixer que el Barack m’agrada moltíssim [rialles]. Potser és un Romeu.

¿Alguna vegada ha fet un viatge com aquest?

Sí, el meu marit (el director Taylor Hackford) i jo vam travessar el sud dels Estats Units des de Natchez (Mississipí) fins a Charleston (Carolina del Sud) en una furgoneta. Com que compràvem mobles per a la casa que tenim a Los Angeles, la furgoneta cada vegada anava més plena i quedava menys espai per a nosaltres. Ens allotjàvem en hostals. Vaig descobrir els bufets lliures que teniu aquí: el pollastre fregit, les hamburgueses amb formatge, les sèmoles de blat de moro, els collard greens (una mena de col), la cuina del Sud Profund... Va ser un viatge fantàstic.

¿Els europeus fan aquesta mena de viatges per carretera?

Em sembla que és un invent nord-americà. La primera vegada que vaig venir als Estats Units em va sorprendre molt veure que la gent agafava el cotxe i conduïa cinc hores seguides com si res. Crec que el 50% dels nord-americans no tenen passaport perquè al seu país hi ha moltíssimes coses per veure. Hi ha una omnipresència de determinats elements que als europeus els costa molt d’entendre: això de fer milers de quilòmetres per carretera per llocs que semblen exactament iguals: tots tenen un Marshalls, un Staples, un T.J. Maxx, un Home Depot... Però encara no he anat enlloc dels Estats Units que no sigui increïblement bonic: Nou Mèxic, les Great Smoky Mountains, Dakota del Sud, els boscos de sequoies, el parc de Yosemite, la regió pantanosa del sud de Louisiana...

Vostè va ser fa temps una ‘sex symbol’ de Hollywood. Què n’opina, dels moviments #MeToo i ‘Time’s Up’?

És increïble, oi? Mai he volgut ser més jove del que soc, però l’única cosa que em fa pensar que m’agradaria tenir ara 18 anys és que les noies d’aquesta edat entren en un món molt diferent. La gent et sol preguntar: “Què li aconsellaries a una Helen Mirren joveneta?” I jo contesto que li ensenyaria a dir “Ves a la...” més aviat, amb més seguretat i més sovint. Crec que [aquest moviment] potser té defectes i generarà una reacció en contra. Encara hi ha moltes coses per solucionar en les relacions entre homes i dones; unes relacions incòmodes, meravelloses però estranyes. Però em fa molta il·lusió que les coses comencin a canviar. La veritat és que em pensava que tot el que vaig haver de passar de jove ja s’havia acabat. No en tenia ni idea. Soc idiota. 

Etiquetes

Més continguts de