Volaven tan baix que gairebé els podies tocar amb la mà”. La Teresa i el Ramón, clients veterans del càmping 3 Estrellas, recorden com l’expectació per veure aterrar i enlairar-se els avions alguna vegada s’havia convertit en preocupació, com la que va provocar un aparell que va haver d’interrompre l’aproximació a l’aeroport perquè se li va incendiar una ala en ple vol. La proximitat al Prat té un paper fonamental en la història recent d’aquest indret, al bell mig del delta del Llobregat, com ho tenen els records de les llargues cues per anar o tornar de les platges que podien fer que es trigués fins a dues hores per arribar a Barcelona, patint les contínues aturades dels cotxes a ple sol, amb la sorra i la sal de l’aigua del mar enganxada a la pell, i sense aire condicionat. O les nits de festa en discoteques mítiques com Silvis o Tutankhamen, en què molts joves i no tan joves desfilaven en grup pels vorals de la carretera després de baixar dels autobusos de camí a aquests centres de diversió. Avui només en queden les restes, d’aquells temples de ball i música. I algun senyal d’una etapa de la vida que ja no tornarà, com el vistós tòtem del càmping La Ballena Alegre que resisteix el pas del temps.

L’autovia de Castelldefels va viure anys de molta activitat. Des d’aquí s’accedia als càmpings, alguns de grans dimensions, que funcionaven gairebé com ciutats, on s’allotjaven clients de diverses procedències. Alguns feien estades curtes i d’altres eren clients fixos, com la Teresa i el Ramón, o l’Encarni i el José María, tots autèntics devots de la filosofia campista. Durant la temporada de març a setembre, aquestes parelles i altres campistes com ells no falten a la cita dels caps de setmana. Quan els nens comencen les vacances, al final del curs escolar, la família es trasllada a la “segona residència” per passar-hi tot l’estiu. Durant el dia els nens es queden a càrrec dels avis o algun familiar, i els pares, quan acaben la jornada laboral, surten a corre-cuita en direcció al càmping per aprofitar fins a l’últim minut del dia el seu paradís particular a la vora del mar.

L’Encarni i el José María fa uns 20 anys que venen cada temporada al 3 Estrellas i ja són uns campistes fixos. Ella, de Sant Climent de Llobregat, i ell, de Viladecans, ho tenen a tocar de casa. “Els nostres fills petits anaven al mateix col·legi i amb el temps hem acabat plegats”, comenta el José María. “Abans érem dos matrimonis, veníem cadascú amb la nostra família i amb la nostra caravana. Uns anys després ens vam separar de les nostres parelles i ara ens hem ajuntat”. “Segur que no som l’únic cas”, intervé l’Encarni. Segons ells, venen aquí perquè els queda a prop i els permet passar tota la temporada sense allunyar-se gaire de casa. Només fan vida en comú al càmping. La resta de l’any, per qüestions familiars, cadascú viu a casa seva.

La conversa només s’interromp pel soroll d’alguns avions que just en aquest punt han de fer un gir pronunciat per evitar passar per sobre dels seus caps en el moment de l’enlairament. Diu l’Encarni que el que passa ara no té res a veure amb com era abans. “Abans de l’ampliació de l’aeroport les molèsties eren considerables i contínues. Cada tres minuts passava un avió per la zona d’acampada i realment era insuportable. Amb el temps t’hi acabes acostumant i sovint ni te n’adones”.

Cada cap de setmana passen coses, “perquè la vida del campista es fa al carrer, amb els amics”, diu el José María. “Avui et reuneixes en una caravana i demà ho fas en una altra”. Mentre des dels fogons de la cuina arriba l’agradable aroma de la paella que d’aquí una estona estarà a punt, l’Encarni s’afegeix a la conversa: “Les situacions sorgeixen de sobte. Potser estàs fent el dinar, passa algú i el convides a taula”. Era això el que buscaven. El José María comenta que en aquesta zona va haver-hi fins a vuit càmpings, i si van triar el 3 Estrellas va ser perquè com que era més petit afavoria una relació més familiar.

Una visita guiada a la caravana i als espais annexos confirma que ho tenen ben muntat i ordenat. Tots els racons de la seva residència d’estiueig ocupen uns 150 metres quadrats amb pàrquing inclòs. L’interior de la caravana està equipat per allotjar diverses persones. La cuina, ubicada en un espai a part, disposa dels electrodomèstics imprescindibles. Com a apèndix de la caravana tenen una carpa multifuncional amb una gran taula on es reuneix la família a l’hora dels àpats o per mirar la televisió. També té funcions d’improvisat dormitori durant les nits d’intensa xafogor. Disposen de tot el necessari per viure tal com ho farien a casa seva, però amb el privilegi de tenir la platja a quatre passos. Segons ells, tota la feinada que suposa haver de fer un trasllat cada temporada es compensa amb escreix.

Recorden que quan eren una mica més joves havien anat a algunes discoteques com el Silvis i el Tutan, el nom popular amb què era conegut el Tutankhamen pels assidus. O a menjar una pizza a La Pava. El José María conserva records del Rally Barcelona-Sitges. El quilòmetre 11 era un punt d’accés a l’autovia per a la gent que venia dels pobles dels voltants, on hi havia un semàfor que permetia anar d’un costat a l’altre, just davant la porta del càmping Toro Bravo. “El meu pare aturava el cotxe en aquest punt per poder veure passar els participants del Rally”, recorda. En aquella època l’accés a Barcelona es feia per l’autovia o per la carretera de l’interior que travessa tots els pobles del seu recorregut. A mesura que la gent es podia permetre comprar un cotxe -i amb el temps més d’un per família-, l’autovia es va anar col·lapsant. Això va obligar a ampliar les vies de comunicació amb l’autopista C-32. “L’autovia de Castelldefels era un eix del turisme -afirma l’Encarni-, i molts serveis es van crear al seu voltant perquè antigament als pobles no hi havia pràcticament res. Ara, en canvi, és totalment al revés”.

“Més de la meitat dels clients són estrangers -explica Salvador Olivé, director del càmping 3 Estrellas-; molts francesos i aproximadament un 40% espanyols, la meitat dels quals són gent del territori que busca estades llargues. La resta hi estan pocs dies i els aprofiten per visitar Barcelona i gaudir dels serveis que els oferim al càmping. Tenim jubilats que fan ruta per Espanya i s’aturen aquí per la seva proximitat a Barcelona. Les famílies que no acostumen a considerar l’opció del càmping a l’hora de passar les vacances, si tenen fills petits s’ho pensen abans d’anar a un hotel. El càmping és una alternativa més econòmica i als nens els encanta”.

El Ramón i la Teresa són dels clients fixos més antics del càmping. “Vam estar una temporada al Cala Gogó del Prat de Llobregat, actualment desaparegut, i després, fa uns trenta anys, vam venir al 3 Estrellas i ja no ens n’hem mogut”, comenta el Ramón. Durant els mesos d’estiu fan vida al càmping, i durant la resta de la temporada els caps de setmana si el temps ho permet. Noten que l’autovia té més trànsit que abans i que els campistes d’ara són diferents. Afirmen que anys enrere no hi havia tanta cultura, però en canvi la gent era més educada i respectuosa.

A poc a poc van aflorant els records de quan la Teresa i el Ramón començaven a sortir i havien anat algun cop a les discoteques de moda d’aquell temps: Silvis, Tutankhamen i el Cactus, una mica més lluny, entre l’autovia i la platja de Castelldefels. “Nosaltres també hem sigut joves”, confessa el Ramón amb un somriure murri. I explica que quan els fills eren petits les parelles s’organitzaven per fer escapades per poder anar a ballar els divendres i els dissabtes. Feien torns perquè algú s’encarregués de la vigilància. “Moltes vegades anàvem a comprar el pollastre a l’ast a La Pava i ho aprofitàvem per menjar una pizza. Ara ho tenim més fàcil al Mar de Pins: com que és al costat no cal agafar el cotxe i si et passes una mica amb la beguda no hi ha cap problema”, afirma el Ramón. Com la família anterior, a la seva parcel·la disposen de totes les comoditats i d’una bona ubicació per passar llargues temporades gaudint de la natura a quatre passos del seu domicili.

A la vora dels prostíbuls

Els càmpings estaven agrupats entre l’autovia i la platja, al costat de l’aeroport i a pocs quilòmetres del centre de Barcelona. Filipinas, Albatros, Toro Bravo, La Tortuga Ligera i La Ballena Alegre van desaparèixer després de les expropiacions dels terrenys per a l’ampliació de l’aeroport del Prat. L’únic que es va salvar va ser el 3 Estrellas, que ha quedat com a testimoni d’un passat recent, juntament amb l’Estrella de Mar, situat davant de La Pava i de construcció més recent. Tots van ser un potent punt dinamitzador econòmic de la zona. Per donar servei a tanta afluència de gent concentrada en aquest espai natural del delta del Llobregat s’hi van instal·lar empreses vinculades a activitats d’oci, com discoteques, restaurants, empreses de lloguer i venda de caravanes, un circuit de karts, una empresa de pirotècnia… Sense oblidar el lucratiu negoci de la prostitució, que donava feina a desenes de dones que exercien a peu de carretera o en locals dedicats a activitats sexuals. El Riviera i el Saratoga eren uns macroprostíbuls que atreien una nombrosa i variada clientela masculina. Tots dos estaven ubicats a banda i banda de l’autovia, l’un davant de l’altre, però envoltats d’edificis destinats a habitatges. Quan finalment van ser clausurats, els soferts veïns van descansar, ja que la distància que els separava era tan curta que els permetia veure des de les finestres de casa seva “espectacles” en directe.

La Pava, l’epicentre de l’autovia

La Pava i l’autovia de Castelldefels han coincidit en el temps. Alguns fragments de la història de l’autovia de Castelldefels han quedat immortalitzats en les fotografies que decoren les parets de la pizzeria. En una de les imatges s’hi poden contemplar els inicis, quan era un snack bar instal·lat en un vagó de tren adaptat per donar servei als escassos automobilistes que de tant en tant paraven arran de carretera. Aquell petit negoci, iniciat per Esteve Masplans, va anar creixent de mica en mica fins a arribar a convertir-se en una barreja d’àrea de servei i centre comercial. La pizzeria La Pava està en l’imaginari de molta gent que, de camí a la platja o més enllà de la carretera de les costes del Garraf, en els seu flamants utilitaris dels anys seixanta, s’hi aturaven per fer gasolina o menjar una pizza. Però també al dels veïns dels carrers fronterers entre Gavà i Castelldefels, que s’hi arribaven els diumenges per comprar un pollastre a l’ast o el diari.

A finals dels anys vuitanta aquest tram d’autovia era tan dinàmic que fins i tot hi va haver un temps que, quan se celebrava un congrés a Barcelona, a l’interior de l’avió els viatgers hi trobaven uns fullets amb una proposta molt explícita. Un plànol indicava una ruta amb el següent recorregut: plaça Espanya, Riviera, Saratoga, La Pava i plaça Espanya. Sortien de Barcelona, arribaven als clubs de cites, es desfogaven i de tornada, abans d’arribar a l’hotel, s’aturaven a La Pava per menjar una pizza.

Fa uns anys es va instal·lar una mitjana per separar els carrils i impedir que els vianants travessessin l’autovia i així evitar accidents. Més tard es va creure convenient reforçar-la amb una tanca just al davant de la gasolinera, perquè sempre hi ha algú -encara ara- que intenta saltar. “Una vegada un que anava una mica begut es va quedar enganxat a la reixa”, recorda el Ricardo, l’encarregat de La Pava. “Va tenir sort de no ser atropellat, i gràcies a l’ajuda dels treballadors de la pizzeria va poder sortir d’allà. Des de llavors se’l coneix com l’Spiderman”. La Pava era un punt neuràlgic. “De sobte t’arribaven uns quants autocars i el restaurant s’omplia i, vinga, tothom a córrer”, recorda el Ricardo. A part de turistes, tant espanyols com estrangers, en aquest local hi han menjat pizza jugadors del Barça de diferents èpoques, com Maradona i Messi, i un llarg etcètera de personatges coneguts, des del cantant Luis Miguel, que va firmar el contracte en una d’aquestes taules quan tenia 15 anys, fins als actors Fernando Esteso i Andrés Pajares o el domador de circ Ángel Cristo. I algun polític de primera divisió, com Pasqual Maragall, que va fer un míting a La Pava perquè, mentre s’estava celebrant la Festa de la Rosa del PSC a prop de l’establiment, es va posar a ploure. Van haver d’acabar l’acte al menjador de la pizzeria. La casa els va voler convidar però ells van insistir a pagar el compte.

Segons explica el Ricardo, la desaparició dels grans càmpings va afectar notablement l’activitat empresarial de la zona, fins al punt que alguns negocis, com les discoteques properes, van haver de tancar. La davallada econòmica, diu, es va començar a notar llavors, abans de la construcció de l’autopista. “És cert que la crisi econòmica també ha agreujat la situació i que altres establiments també han hagut de tancar”, reconeix el Ricardo. Això ha obligat els supervivents a adaptar-se. Mantenir els preus, reinventar-se i ampliar el ventall d’opcions culinàries. Com la seva famosa pizza “Cinco Estaciones, i no quatre com és habitual en les cartes d’altres pizzeries”. “El nom fa referència a les cinc estacions de tren que antigament hi havia des de Barcelona fins a Playafels: Barcelona, el Prat de Llobregat, Gavà, Castelldefels i Playafels.

Amb més de trenta anys d’ofici i una bona memòria, el Ricardo és una font inesgotable d’anècdotes: “Recordo una vegada que es van reunir en una taula un gitano, un colombià i un romanès. Nosaltres, que n’estàvem pendents, vam pensar que en qualsevol moment es podia complicar l’assumpte. Van parlar entre ells i es van repartir les zones. Una vegada acabada la reunió, van pagar i van marxar. Uns dies després ens vam assabentar que hi va haver un intercanvi de trets a poca distància d’aquí. Pensem que va ser un tema de comptes pendents entre ells. Una persona va morir”. La prostitució ha sigut un tema recurrent, també. “Des de sempre s’han instal·lat una mica més lluny d’aquí. No hem tingut mai cap problema amb elles”, comenta el Ricardo. “I han vingut a dinar. A l’hivern menjaven el menú de putes: sopa i canelons. I és que les pobres passaven molt fred a la carretera”.

Creu que tot ha canviat molt a l’autovia i, sentencia, “a pitjor”. Malgrat tot, La Pava és “un xiringuito gran”, conclou el Ricardo amb afecte i nostàlgia d’aquells temps ja una mica llunyans. La fidelitat de molts dels seus clients passa de generació en generació. Altres llocs que formen part de la història de l’autovia i que han resistit el pas del temps i de la crisi són el restaurant La Pineda, que data de mitjans dels anys cinquanta, el restaurant argentí La Pampa i l’espai de la pineda, on els dies festius moltes famílies passen el dia i a l’hora de dinar perfumen la zona amb les graelles plenes de carn a la brasa.

De tornada a la parcel·la de l’Encarni i el José María trobem tota la família asseguda a taula al voltant de la paella que està a punt de ser emplatada. Càmera en mà, el fotògraf s’afanya abans no quedi ni un gra d’arròs.