El Gran Carnaval

“Hola, em dic Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t per morir”

"És l’exemple més paradigmàtic d’un gènere nou, acabat d’encunyar: les pel·lícules que els pares que van ser petits i adolescents als anys 80 fan veure avui als seus fills"

“Hola, em dic Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t per morir”. És bonica la mítica dels diàlegs que ens agraden, la de les històries que habiten en el nostre imaginari, que han entrat dins nostre quan érem petits o joves i allà s’han quedat, arraulides, sense por de reaparèixer sempre que ho necessitem, sempre que amb un crit d’auxili reclamem la seva presència per salvar-nos d’un daltabaix. Per salvar-nos la vida.

La princesa promesa és una d’aquestes històries. Té aquell intangible que fa grans les pel·lícules, l’intangible generacional que les converteix en perennes, que les fa perdurar, que els permet guanyar la lluita contra el pas del temps. Aquesta simple línia de diàleg de l’espadatxí Íñigo Montoya -a qui dona vida l’extraordinari Mandy Patinkin- ha esdevingut una icona, un referent per a milions i milions de cinèfils. Més ben dit, no és important ser cinèfil per tenir aquesta pel·lícula clavada al subconscient. Té més a veure amb la infància, amb el creixement, amb fer-se gran, amb el pas del temps i amb com ens agrada forjar ídols i ser romàntics.

La pel·lícula, de Rob Reiner, és del 1987. Més de tres dècades de recorregut, d’influència renovada, de passions desfermades. Ens va agradar als que la vam veure quan es va estrenar -en el meu cas poc després- i va agradar a tots els que l’han vist després. I -molt important!- és segurament l’emblema principal, l’exemple més paradigmàtic d’un gènere nou, acabat d’encunyar: les pel·lícules que els pares que van ser petits i adolescents als anys 80 fan veure avui als seus fills.

Deveu pensar que això ha passat sempre, i teniu raó. És la transmissió de la cultura de pares a fills, la transfusió del que batega dins la mateixa sang. La diferència és que això ara és més important que mai. Sí, ara, en temps de relativisme moral i cultural, en temps de ciutats despullades de sales de cinema, en temps de persones que opinen que el cinema és veure coses a la pantalla diminuta del mòbil. En aquests temps de barbàrie és més important que mai que els teus pares et posin La princesa promesa en DVD o et portin al Phenomena a veure-la com déu mana.

Fa dues setmanes va morir William Goldman, l’escriptor d’aquesta història de cavallers, pirates, princeses i guerrers gegants. La mateixa persona que va escriure Dos homes i un destí, Tots els homes del president i Marathon Man. La mateixa persona a qui una noia anomenada Kathleen Jones, en assabentar-se que havia marxat d’aquest món, va publicar un fil a Twitter per explicar com el va conèixer i què va significar per a ella La princesa promesa. Va veure el film als setze anys, acabada de diagnosticar de fibrosi quística, i la va ajudar a superar el tràngol del tractament i els seus estats depressius. Revelant-se contra el cruel pronòstic de la malaltia, va demanar un desig: conèixer l’autor de la història. Es van conèixer en un restaurant de Nova York i es van fer amics. Es van cartejar al llarg dels anys i es van explicar tota mena d’històries. Ella li enviava idees per a guions -el seu somni era ser guionista- i ell li relatava interioritats divertides de Hollywood.

Les petites històries com aquesta poden servir per explicar vides i trajectòries llarguíssimes. I per rescatar porcions minúscules de veritat concentrades en una pel·lícula, en una línia de diàleg sobre l’home que va matar el pare d’Íñigo Montoya. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat