CAPS I PUNTES

Incidents electorals

"El dia de les eleccions la ciutat lluïa el seu modern enllumenat elèctric, tot i que la ciutadania encara se’l mirava amb certa prevenció."

Les circumstàncies que envolten tota contesa electoral són una foto fixa d’una època. A casa nostra això ha sigut així -dictadures a part- des de la segona meitat del segle XIX. Inicialment, la revolució de 1868 havia portat el sufragi universal, que la Restauració borbònica va limitar amb la Constitució de 1876, establint un sufragi censatari masculí basat en la riquesa i la instrucció dels votants. Tenien dret a vot els homes benestants i els que tenien estudis superiors. No va ser fins a l’última dècada d’aquell segle quan es va estendre als homes més grans de 25 anys, la qual cosa va significar que podia votar una quarta part de la població, obrers inclosos. La llei de juny de 1890 va representar la fixació dels districtes i els col·legis electorals, i va desfermar la lluita pel control del cens. Es regulaven els horaris de votació i s’especificava la mida i el material de les urnes, que fins llavors havien sigut de fusta i ara passaven a ser de vidre. El novembre d’aquell any l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la subhasta per adquirir 150 urnes, que es van provar en els comicis generals de l’1 de febrer de 1891.

El dia de les eleccions la ciutat lluïa el seu modern enllumenat elèctric, tot i que la ciutadania encara se’l mirava amb certa prevenció. Feia unes setmanes havia caigut un fanal de la Rambla i havia provocat la mort d’un nen. Els barcelonins encara comentaven un judici al jutjat de Gràcia, on la casualitat va voler que s’hi presentessin quatre dones geperudes. Al teatre Principal estrenaven una paròdia de l’òpera Carmen, al Romea feien Los amantes de Teruel, al Novedades representaven La dama de las Camelias, i al Gayarre muntaven l’òpera La traviata, de Verdi. I les llibreries anunciaven la primera part de La febre d’or, de Narcís Oller, a 3 pessetes el volum.

Pels anuncis de la premsa podem deduir certa passió local pels avenços òptics i farmacèutics. Així, la botiga Busquets y Duran del carrer de Sant Pau oferia càmeres fotogràfiques i plaques de la casa Lumière. La Botica de la Corona del carrer Gignàs presentava la poció antiepilèptica del doctor Sanmiguel, mentre l’antiga farmàcia Tremoleda del carrer Robador patrocinava el xarop i les píndoles Duval per al reuma. El Callicida Escrivà es venia a la Farmacia de la Estrella del carrer Ferran. I El Regulador de la Rambla, cantonada amb el carrer del Carme, presentava una àmplia selecció de braguers i aparells ortopèdics.

En aquelles eleccions s’hi van presentar per primera vegada els carlins. A Barcelona van guanyar els conservadors de Josep Maria Planas i Casals, seguits dels republicans de Francesc Pi i Margall i Emilio Castelar, amb una participació inferior al 30%. Tots els incidents registrats durant la votació van estar relacionats amb l’aparició de més vots que votants. Això va passar al carrer Salvà, al Poble-sec, on després d’una considerable discussió la mesa va acabar al jutjat. Al carrer de Santa Eulàlia quan es van poder acreditar els interventors l’urna ja estava plena de vots, i uns exaltats la van tirar al carrer. Al Circo Ecuestre de la plaça Catalunya el problema eren uns músics que anunciaven un espectacle de fira, i que feien impossible d’entendre’s.

L’incident més comentat va tenir lloc a l’Hospital de la Santa Creu, on un secretari va aprofitar una distracció dels seus companys per introduir un grapat de paperetes favorables als conservadors. Els interventors republicans ho van denunciar, i en revisar l’urna es van trobar que havien votat 75 persones i hi havia 315 vots. A Olesa, per por a un triomf republicà, es va assaltar el col·legi electoral a garrotades i trets, i hi va haver d’intervenir la Guàrdia Civil. 

Etiquetes

Més continguts de