L’empresa barcelonina de prêt-à-porter femení Isabel de Pedro / Mr. Cat, una de les importants que encara quedaven en funcionament, tanca les portes després de 50 anys de producció. Les oficines i els magatzems del Prat de Llobregat aviat lluiran el cartell de “Es lloga” o, més ben dit, “ En alquiler ”, que és l’estàndard que fan servir les immobiliàries. Amb els outlets i pop-up que la marca ha anat organitzant, des de fa uns mesos, a l’antiga sala Metrònom, just davant del Born, i a la seva botiga del carrer de Calvet, han buidat els milers de penjadors de les 5 plantes del magatzem, curulls d’abrics, jaquetes, pantalons, vestits i samarretes, sobrants de cada temporada de les vendes per boutiques de mig món que s’havien anat acumulant per tal de no malvendre’ls pels mercadillos. Isabel de Pedro (Bilbao, 1952), exmodel, copropietària i dissenyadora de l’empresa, és gelosa de la seva producció, per a ella no passa de moda perquè si una peça està ben concebuda i confeccionada no té data de caducitat. No obstant això, plega perquè ha decidit jubilar-se, aturar la voràgine d’anar pensant cada sis mesos una nova col·lecció que sorprengui i que, a més, es pugui vendre bé, a més de fer el seguiment de tot el procés industrial i la distribució. Tanca pagant a tothom i amb el cap ben alt. A la seva fàbrica cada vegada hi havia menys personal, però no hi ha hagut mal ambient, malgrat que tothom sabia que allò ja s’acabava.

Alta, prima, elegant, amb aspecte masculí i talons de Prada, ben pentinada, de maquillatge auster però atrevit, llavis vermells i mirada penetrant de morena amb ulls blaus, Isabel de Pedro recorda, encara als seus 68 anys, aquella Lauren Bacall adolescent i andrògina, col·lega de Humphrey Bogart, d’ El somni etern de Howard Hawks. Es vindica a ella mateixa com l’ànima de l’empresa. Amb el seu exmarit i soci, Rafael Tous, han compartit moltes coses, una filla -de les dues que té-, la fàbrica, la passió per l’art i el col·leccionisme i l’aventura del centre d’art Metrònom. Malgrat no tenir una imatge mediàtica en el món del glamur i el paper cuixé, De Pedro és una icona admirada per moltes dones, la majoria bones clientes, entre les quals es compten celebritats com Clara Segura, Mònica Terribas, Empar Moliner o Júlia Otero, i les parelles de Ferran Adrià i dels germans Roca, a part de moltes dones dedicades a la política. Ella és la millor imatge de la seva marca i, sovint, tancava com una model més les desfilades i els primmirats catàlegs de cada temporada amb imatges de fotògrafs tan reconeguts com Maria Espeus, Antoni Bernad o Biel Capllonch.

Als catorze anys ja feia de model i va començar a passar col·leccions de confeccionistes catalans quan anaven a vendre a Bilbao. Així va conèixer Rafael Tous, que llavors ja tenia oberta la fàbrica amb una producció, explica ella, una mica caòtica: “Començava a anar-li malament per manca d’organització i orientació. No tenia una línia concreta, igual que molts dels altres industrials catalans que s’estaven endinsant en el món del prêt-à-porter ”. Amb 17 anys va venir a Barcelona i, poc després, passava a ser sòcia de Tous. Així va anar redirigint la producció de la fàbrica: “Primer es feia home, dona i nen de forma bastant indiscriminada. Fèiem moltes americanes masculines sense forrar típiques de mitjan anys setanta. Després vam anar deixant nen i home per concentrar-nos de forma exclusiva en dona, ja a finals dels vuitanta. Amb una millor especialització vam trobar mercat internacional”. A partir dels anys noranta l’empresa va començar a exportar al Japó, Rússia, la Xina, Anglaterra o els Estats Units.

En paral·lel a la puixança del negoci, De Pedro i Tous es van dedicar a la promoció de l’art contemporani. “Era un interès que ja em venia de joveneta, gràcies al meu cunyat, que n’era un gran entusiasta”, explica. “Quan vaig conèixer el Tous ell ja era col·leccionista, però de pintura catalana, sota la influència del seu sogre, que era el Paco Godia. De forma gradual, vam anar canviant paisatges i retrats per obra contemporània i vam contactar amb molts artistes de qui esdevindríem amics, com Antoni Miralda, Carlos Pazos, Francesc Torres o Carles Santos i Mariaelena Roqué. Formo part d’algunes de les imatges més icòniques de Santos, com la dels cargols a l’obra Sama Samaruck Suck Suck, estrenada a París a la Villette l’any 2002. Ens divertíem molt, i amb la Mariaelena, companya seva i coautora de moltes de les idees d’ell, encara hi mantinc forts vincles d’amistat. Jo els passava patrons i conceptes de confecció per al vestuari dels espectacles que muntaven. Érem carn i ungla. Amb el Tous als matins ens dedicàvem a l’empresa i a la tarda al Metrònom. Primer el vam tenir al mateix indret que el despatx, al carrer Berlinès. Amb les activitats que hi vam desplegar vam obtenir el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art de l’any 1981. Per poc temps el vam traslladar al carrer del Consell de Cent, i finalment, ja com un centre d’art, a l’esplèndid espai que havíem comprat davant del Mercat del Born. Programàvem entre tots dos, però quan ens vam separar, com a parella, no com a socis, el Metrònom va anar deixant de fer activitats de forma gradual fins que va tancar les portes. Ara l’hem obert només per fer els pop-up per liquidar les existències de la fàbrica. Un outlet que ha tingut una acceptació desorbitada, hi ha hagut clientes que s’han endut fins a cent peces en un dia”.

De fet, el contacte constant amb l’art s’evidenciaria en la manera de triar i aplicar la gràfica en els estampats de les col·leccions de cada temporada. “Jo vaig gairebé sempre negra però els estampats han sigut un dels encerts de les meves col·leccions, tot i que una part de cada temporada sempre està dedicada al negre, un dels colors que més em fascinen”, comenta. “Des que la marca va passar de ser Mr. Cat a ser directament Isabel de Pedro vaig començar a ordenar les col·leccions a partir d’un tema i en cadascuna la gràfica hi era essencial. Una de les que més m’agraden va ser la dedicada al surrealisme, allà em vaig llançar a estampar qualsevol cosa damunt d’un vestit o una samarreta. Utilitzar estampats a les peces de roba no és fàcil, s’ha de saber combinar molt bé per obtenir un bon resultat, per això moltes samarretes només porten un nom o una icona al centre, que és el més elemental i fàcil, però combinar el dibuix també pel coll i les mànigues i fer que quadri és bastant més complex. A la col·lecció de Rússia, que va ser un altre gran èxit nostre, vaig utilitzar molts elements dels constructivistes: Ródtxenko, Malèvitx, Tatlin..., i molt possiblement aquest interès per l’art contemporani també m’ha dut a apreciar l’obra de creadors de moda agosarats i actuals. He après i he gaudit molt de Yohji Yamamoto i els altres japonesos, com Junya Watanabe i Comme des Garçons, de Thierry Mugler, Jean Paul Gaultier, Vivienne Westwood... També del grup d’Anvers encapçalat per Ann Demeulemeester i Dries Van Noten, o del nord-americà Rick Owens. He aplicat moltes de les seves troballes en els meus models i en les col·leccions he fet una amalgama de tot allò que m’ha interessat del món de la moda donant-li, però, un toc personal que és el que em defineix”.

Quan a Catalunya poca gent apostava fort per implementar el punt amb licra, Isabel de Pedro hi va creure des d’un primer moment: “El teixit de punt és molt més dúctil i econòmic que el teixit a la plana, i amb un tant per cent de licra, per donar-li més elasticitat i consistència, s’aconsegueix crear unes peces còmodes que s’adaptin bé al cos femení”. Al llarg de tots aquests anys, Mr. Cat / Isabel de Pedro ha fabricat a Barcelona i també a la Xina. “Allà hi havia la infraestructura capaç de fer coses que aquí eren impensables, com ara els brodats, però les comandes havien de ser massa grans i vam tornar a encarregar-les a empreses de Catalunya”, recorda. “El punt, per exemple, venia d’Itàlia, però l’estampàvem a Mataró, on hi ha tallers molt competents”. Tot i no ser una marca ni una dissenyadora mediàtica -“això és molta feina i molts diners, i tampoc ho he ambicionat pas gaire”, diu-, el seu producte s’ha obert camí molt bé perquè ha trobat clientela a qui interessava, i de comanda en comanda hi ha hagut temporades en què l’empresa ha facturat moltíssim.

Petites boutiques de bona part del món han venut els seus vestits i encara continuarien fent-ho, si anés fent noves col·leccions. Però, d’altra banda, la majoria d’aquests punts de venda els porta gent que s’ha anat fent gran i que a vegades, comenta, “ni tan sols tenen correu electrònic”. A més, el concepte de les botigues multimarca fa temps que està desapareixent, absorbit per les grans cadenes i per la venda online. “La meva clientela és gent d’una certa edat, la joventut jo ja no sé el que compren ni el que es posen, tot està canviant molt”, reconeix De Pedro.

No obstant això, Mr. Cat / Isabel de Pedro ha tingut estands als salons de París, Nova York, Londres, Düsseldorf, Milà, Moscou i Tòquio... “Però ara també aquest concepte de les fires està de capa caiguda, ja no és tan rellevant com abans perquè la informació i la difusió arriben per altres bandes més immediates i econòmiques. Participar en una fira costa molts diners i per qualsevol motiu, un atemptat, una desgràcia, tot se’n va en orris i ningú et torna els diners. Participar en el Gaudí [la passarel·la de moda més rellevant de l’estat espanyol als anys vuitanta i noranta] no va servir de res, només per gastar-nos diners. Tampoc penso que les passarel·les locals d’ara, com el 080, a Barcelona, o la Mercedes-Benz, a Madrid, siguin de gaire utilitat en el món de la indústria de la moda. Són testimonis puntuals de gent que té una producció molt local i acotada, a part d’algunes grans marques comercials que hi participen per donar una certa volada i ajudar a pagar la festa, però, al cap i a la fi, tot plegat acaba sent bastant intranscendent”.

L’última aventura de la marca va ser quan va obrir una botiga al local que hi havia l’antiga Galeria Joan Prats a la rambla de Catalunya: “Va ser un projecte en el qual tant jo com el Tous vam posar molta energia, passió i diners. Era el moment en què a París botigues de luxe com Leclaireur estaven fent just això, barrejar moda amb mobiliari i art, i era fantàstic. Quan el vam llogar, el local estava totalment protegit al catàleg de patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, no tan sols no ens hi deixaven fer cap reforma, ni tan sols tirar una paret que no estava en el projecte original de l’arquitecte racionalista Josep Lluís Sert, sinó que, a més, qui el llogués havia de continuar la mateixa activitat que s’hi feia fins llavors. El repte no ens va fer enrere perquè vam veure que el podíem assumir perfectament, i a més ens agradava. Vam fer una restauració escrupolosa de l’obra de Sert, i els pocs elements de mobiliari que hi vam col·locar eren del seu company del GATCPAC, Josep Torres Clavé. A les parets hi penjàvem obres de la col·lecció de Rafael Tous, que és enorme, i la primera tanda va ser de fotògrafs xinesos. Però al cap d’un temps vam veure que allò no tindria gaire continuïtat. La rambla de Catalunya no és el passeig de Gràcia, però en canvi el lloguer era elevadíssim. Els propietaris són un grup d’advocats que el que volien, i volen, era treure’n molts diners i que es transformés l’espai per fer-lo més atractiu per al comerç. Al cap d’un any van pretendre apujar-nos encara més el lloguer i llavors nosaltres ho vam deixar córrer”.

De fet, poc després hi entrava Nautica, amb la família Basi, que tenia la franquícia, i van destrossar l’interior sense que des de l’Ajuntament se’ls parés els peus. Ara el local torna a estar per llogar, però ja no queda gairebé res de la intervenció de Sert. Tot l’esforç que s’havia posat per preservar-la va ser inútil. Rere el taulell de recepció de Metrònom, fent caixa perquè ara sí que està venent duros a quatre pessetes, una mica cansada de tantes hores de frenètic pop-up amb la liquidació última de la marca, Isabel de Pedro somriu mentre etziba: “M’agrada treballar i en aquests cinquanta anys, tot i que han sigut molt absorbents, m’he divertit molt. Sempre he fet el que m’ha donat la gana!”