REPORTATGE

Jack Johnson, el gegant que va derrotar el racisme a cops de puny

Ara fa 110 anys, un boxejador negre en va derrotar per primer cop un de blanc en un combat pel títol mundial als Estats Units. Aquest resultat va provocar la mort de desenes de persones

C ada assalt, Jim Jeffries s’anava fent més petit. Protegint el rostre mig deformat darrere d’un puny ja sense força, buscava evitar com fos els cops que l’anaven deixant sense aire. El 6 de juliol del 1910, més de 20.000 persones van quedar-se sense veu quan Jack Johnson va deixar Jeffries penjant de les cordes del ring, com si fos un drap brut. Per primer cop en la història dels Estats Units, un boxejador negre es coronava campió dels pesos pesants derrotant un púgil blanc. A mesura que els telegrames van escampar el resultat del combat, més de 30 persones van perdre la vida, la major part afroamericans linxats quan celebraven el triomf de Johnson. El 6 de juliol de fa 110 anys, aquell combat va obrir camí en la lluita pels drets civils als Estats Units.

Els pares de Johnson havien estat esclaus alliberats de les plantacions de cotó, on, durant dècades, els propietaris d’esclaus es divertien ordenant que dos esclaus amb el cap tapat amb una bossa de tela lluitessin a cops de puny fins que un perdia el coneixement. Ja lliure, el pare de Johnson, que havia tornat amb ferides de la Guerra Civil, en la qual havia lluitat en un regiment afroamericà, va establir-se al port texà de Galveston, on Johnson no recordaria haver patit racisme, ja que al barri d’estibadors on vivia tothom era igual de pobre. Ja fossin blancs, mexicans o negres. Però un cop va començar a veure món buscant feina, primer com a cuidador de cavalls, va anar topant amb els murs d’una societat segregada. La boxa, on va entrar per guanyar quatre rals en apostes il·legals, va ser la seva sortida. Tot va canviar el 25 de febrer del 1901, després de perdre en tres rounds contra Joe Choynski, un californià fill de jueus polonesos. Al final del combat, fet en una platja de Galveston, la policia els va detenir a tots dos perquè era un combat amb diners en joc, cosa que prohibia la llei de Texas. Durant 25 dies entrenant-se a la garjola, els dos púgils es van fer tan amics que Choynski es va convertir en l’entrenador de Johnson.

La boxa més que cap altre esport explicava llavors els Estats Units. Primer van ser els irlandesos els que van obrir-se pas en una societat que els marginava pujant al ring. Després va arribar el torn de jueus, italians i afroamericans. Res millor que obrir-se pas a cops de puny per enderrocar murs. I ningú com Johnson per fer història. Després de depurar la seva tècnica va proclamar-se campió negre dels pesos pesants, en una època en què encara es produïen més de 50 linxaments cada any. A la boxa es vivien combats entre blancs i negres, però les autoritats mai permetien que un negre aspirés al títol mundial. El màxim a què podia aspirar un afroamericà era ser campió en categoria negro, és a dir, per a afroamericans. Els blancs, en canvi, lluitaven per ser campions del món. Però Johnson tenia tan talent que va trobar la manera de superar aquest mur: el 1908 va derrotar el canadenc Tommy Burns a Sydney i es va convertir en el primer negre campió del món. Malgrat que els australians van permetre el combat, la policia va haver de protegir-lo al final.

Johnson no només s’havia imposat. Tan superior com era, havia ridiculitzat Burns burlant-se dels seus entrenadors amb un posat altiu. Segur de si mateix, Johnson va ser definit com “el negre més odiat del país”. A les caricatures solia ser representant com un mico gegant. Però quan arribava a les ciutats on li tocava boxejar ho feia amb un vestit fet a mida per un sastre francès, i sempre anava acompanyat de joves blanques boniques. Jack Johnson es va convertir en l’enemic número 1 de mig Estats Units. En una època en què els negres no podien entrar a molts locals, exigia el millor hotel de la ciutat per combatre. Gairebé sempre es convertia en el primer client negre de la història de molts d’aquells locals.

Veure Johnson derrotat es va convertir en una obsessió per a bona part del món de la boxa de l’època. L’escriptor Jack London, gran aficionat a la boxa, va reclamar que arribés “la gran esperança blanca” per abaixar-li els fums. I la gran esperança era Jim Jeffries, un boxejador que s’havia retirat el 1905 amb 30 anys, amb el títol de campió mundial dels pesos pesants en el seu poder. I ho havia fet sense haver perdut ni un sol combat. El 1910, després d’anys negant-se a tornar al ring, va acceptar combatre contra Johnson en un combat organitzat pel promotor Tex Rickard, que els va garantir a tots dos un bon grapat de diners. “Ho donaré tot per deixar clara la supremacia de la raça blanca”, va sentenciar Jeffries abans de començar a entrenar-se per a tot un repte. Portava cinc anys sense boxejar i el seu rival era més jove.

Rickard va escollir una data simbòlica per al combat: al voltant del Dia de la Independència, el 6 de juliol, a Reno, Nevada. Johnson hi va arribar una setmana abans, i s’entrenava entre bromes. Davant de la premsa es treia el batí de seda, pujava al ring per espantar els espàrrings i prenia una copa de xampany abans de marxar a l’hotel. El dia del combat la policia va prohibir l’entrada de pistoles al recinte, així com de qualsevol objecte que es pogués tirar, ja fos una poma o una ampolla. A més, no es va permetre la venda d’alcohol. Els més de 20.000 espectadors, tots blancs, van rebre Johnson en silenci. Jeffries, que va ser rebut amb una ovació, es va negar a saludar el seu adversari.

Tal com Johnson esperava, Jeffries va començar el combat valent, manant des del centre del quadrilàter. Tenia molt per demostrar en un combat que la premsa havia convertit en un duel entre races. Però el gegant de Galveston va convertir el seu rival en una joguina, fins a deixar-lo fora de combat en el 15è round, quan l’equip de Jeffries va tirar la tovallola blanca. Un cop l’àrbitre va aturar el combat, va esclatar el caos. Desenes d’aficionats van pujar al quadrilàter intentant agredir Johnson, que va marxar protegit pels membres del seu equip i la policia. Jeffries no el va felicitar, però unes hores més tard va admetre que havia estat un guanyador just.

Els incidents provocats pel resultat del combat van causar més de 30 morts a tot el país. Barris negres van ser assaltats per grups violents de blancs, però molts afroamericans van perdre la por i van celebrar l’èxit de Johnson als carrers. El 1913 Johnson va ser detingut acusat de “creuar les fronteres estatals amb una dona amb propòsits immorals”. Convençut que era una campanya de desprestigi, va fugir a París, on va seguir disfrutant de les nits i de la glòria de la boxa, i va fer alguns combats a Barcelona, una ciutat que li agradava. Un d’aquests combats seria el del 1916 a la Monumental contra l’artista dadaista Arthur Cravan, que l’havia desafiat. Johnson el va fer ballar com va voler, i el va deixar KO en el sisè assalt del combat, en què tota la història era el que l’envoltava, no pas el que va passar a dins del quadrilàter. El 1920, Johnson tornaria als Estats Units, on va passar sis mesos a la presó. Va morir el 1946 en un accident de cotxe just quan sortia d’una cafeteria on no l’havien volgut servir per ser negre. El 2018, després d’una petició iniciada pel senador John McCain, amb el suport del boxejador Mike Tyson i l’actor Sylvester Stallone, el president Donald Trump va exculpar Johnson de tots els seus delictes, just quan feia 105 anys del judici. 

El + vist

El + comentat