Joan Carrero, una veu de la consciència

El pacifista i místic establert a Mallorca, que va aparèixer als cables de Wikileaks, fa anys que lluita perquè es reconegui la part de responsabilitat de Kagame i dels EUA en el genocidi de Ruanda

SI HI HA UN ESDEVENIMENT QUE A LES ACABALLES DEL SEGLE PASSAT VA REPRESENTAR EL MAL EN ESTAT PUR VA SER EL GENOCIDI DE RUANDA, l’assassinat de 800.000 tutsis (i hutus moderats) a mans de la majoria hutu radical. Des del 7 d’abril i fins a mitjan juliol del 1994, la població hutu, instigada per les forces governamentals, va escampar el terror arreu del país matant homes, dones i nens tutsis (i hutus moderats) a cops de matxet. La matança va durar fins que la guerrilla del Front Patriòtic Ruandès, integrada per tutsis exiliats i liderada per l’actual president, Paul Kagame, va entrar a Ruanda des de la veïna Uganda i, heroicament, va apoderar-se del govern del país.

Costaria, efectivament, trobar una representació més exacta i pura del mal -i de l’heroisme providencial, també-, si no fos que aquesta és, només, la versió oficial dels fets i són uns quants els que la posen en dubte. Un dels que més ha lluitat per desmuntar el relat oficial del genocidi ruandès, així com per intentar resoldre el conflicte dels Grans Llacs que se’n va derivar i que des de fa vint anys assola l’Àfrica central -8 milions de morts-, és Joan Carrero Saralegui, pacifista i “seguidor”, tal com es descriu ell mateix, “de les ensenyances de Jesús, Gandhi i Martin Luther King”.

EL MISTICISME REBEL

Joan Carrero (Juan de naixement) va néixer a Arjona, un poble de Jaén, el 1951. La seva família, franquista, era propietària de diverses terres, però eren molts germans i deixaren Andalusia per instal·lar-se a Mallorca, atrets pel boom turístic. Era el 1962. Poc després d’arribar, el pare de Carrero va morir. Va ser el principi d’una època desorientada i retreta, marcada per una fe forta. “Era molt místic i l’Evangeli ja em fascinava”, recorda Carrero, d’aspecte franciscà, amb un discurs a vegades espès i un to i unes maneres sempre suaus. Després de dos anys al seminari, la descoberta de la Comunitat de l’Arca, el moviment pacifista fundat per Lanza del Vasto, li va obrir els ulls a un món diferent. “Ja de petit, la injustícia em rebel·lava, no suportava el sofriment aliè”. Decidit a no fer el servei militar, una opció que a l’Espanya de Franco estava penada amb vuit anys de presó, Carrero es va autoimposar “una mena de servei social substitutori”, que faria entre les comunitats indígenes dels Andes argentins.

Va arribar a l’Argentina el 1974. Quan el 1976 va produir-se el cop d’estat de Videla, Carrero i la seva colla d’amics passaren de seguida a ser sospitosos. “Estàvem amb la gent senzilla, dúiem els cabells a l’estil del Che i la gent de vegades ens confonia amb els guerrillers”. Un dia els donaren l’avís que els anirien a buscar. No se n’anaren. “Teníem la consciència neta i no sabíem que el nou règim estava matant tanta gent”. A la fi se salvaren perquè un terratinent va intercedir a favor seu davant la junta militar. Carrero va tornar de l’Argentina el 1978, havent conegut la seva dona i havent lligat una amistat perdurable amb Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la pau del 1980.

Tot i que la idea inicial era venir a Mallorca per regularitzar la situació davant les autoritats espanyoles i partir de nou, Carrero i la seva esposa s’hi quedaren. Els anys següents, ell els va dedicar a explorar les seves inquietuds espirituals, amb viatges al Japó, l’Índia i Israel. A principis dels 90, coincidiren dos fets que li canviaren la vida. D’una banda, s’encadenaren diverses crisis humanitàries -Etiòpia, Burundi, Somàlia- que l’empenyeren a implicar-se en el continent africà; de l’altra, ell i el sacerdot Miquel Suau van rebre la donació de S’Olivar, una extensa finca ubicada al poble d’Estellencs, al cor de la serra de Tramuntana.

La finca era propietat del també sacerdot Jaume Cabot Bujosa, enquimerat a fer de S’Olivar un santuari per a ermitans. El problema és que, a la Mallorca de finals del segle XX, d’ermitans ja no n’hi havia. “Finalment don Jaume, que ens coneixia perquè veníem a fer retirs místics a S’Olivar des de feia anys, ens va fer donació de la finca, perquè, si bé no érem ermitans, sí que compartíem l’estil de vida franciscà”. La urgència d’implicar-se activament en els conflictes africans va donar-los la idea de convertir “la finca en una fundació que treballés a favor de la pau”.

Hi hagueren de perdre moltes hores, feinejant a S’Olivar, abans no esdevingués la bella finca que és avui, plena d’oliveres, de figueres joves, de marges de pedra seca, amb diverses cases pulcrament rehabilitades i una preciosa ermita que domina l’indret. “La fundació té tres eixos: el mediambiental; el de la pau, la justícia i l’ajuda als més necessitats, i l’espiritual. Amb tot, ja des del principi ho plantejàrem com una fundació no confessional, perquè els no creients també s’hi sentissin com a casa”. El matí que visito S’Olivar hi veig diverses parelles d’estrangers joves que s’hi allotgen, com si fos un agroturisme particularment bucòlic i recollit.

LA VERSIÓ CONTRAOFICIAL

La implicació de Carrero en l’Àfrica es va accentuar el 1994, amb el genocidi de Ruanda. Amb altres ONG mallorquines, van muntar la Taula per Ruanda. Al principi, es creien la versió oficial. “Fins que vaig anar a Ruanda i Burundi: el que vaig veure no era com el que contaven els mitjans -diu Carrero-. Vaig trigar uns dos anys a prendre consciència del que hi succeïa realment”.

Abans de centrar-nos en el que va passar durant els anys 90 a Ruanda cal repassar la història del país i de la rivalitat interètnica entre la majoria hutu i la minoria tutsi. Històricament, els hutus eren agricultors, i els tutsis, ramaders. Com que la ramaderia era una activitat més regularment productiva que l’agricultura, aquella diferència laboral primigènia va derivar en una desigualtat econòmica i política, favorable als tutsis, que s’investiren d’una autoritat aristocratitzant. Així, quan primer els alemanys i després els belgues colonitzaren aquella part de l’Àfrica, usaren el 14% de l’aristocràtica minoria tutsi per aconseguir el control del territori i sotmetre el 85% de la camperola majoria hutu. Aquest estat de coses va durar fins que Ruanda va assolir la independència el 1962 i la majoria hutu va aconseguir un poder que se li havia negat sempre i la minoria tutsi va fugir massivament a l’exili, a Uganda. Va ser a Uganda on el 1988 un grup de refugiats ruandesos tutsis crearen el Front Patriòtic Ruandès (FPR). L’octubre del 1990, l’FPR va atacar Ruanda. L’objectiu tutsi era recuperar el poder perdut. La resposta del govern ruandès -hutu- va ser reprimir la població tutsi que quedava al país. L’escalada de violència va desembocar en el genocidi del 1994, que al seu torn va encendre el conflicte dels Grans Llacs. Fins aquí, la història.

A partir d’aquí, el discurs contraoficial de Carrero, que no nega l’existència del genocidi de tutsis a mans dels hutus, però sí que en rebaixa la magnitud i el posa al costat de les matances també genocides d’hutus a mans dels tutsis. Carrero ha exposat la seva visió dels fets en dos llibres, África, la madre ultrajada i La hora de los grandes ‘filántropos’ (Editorial Milenio).

Aquests són els punts claus de la seva versió, basada en l’experiència directa sobre el terreny, en nombrosos testimonis, en diversos estudis acadèmics i en dues investigacions judicials, una del Tribunal de la Grande Instance de França i l’altra de l’Audiència Nacional espanyola.

1) L’atemptat del dia 6 d’abril del 1994 contra l’avió en què viatjava el president ruandès Juvénal Habyarimana, un hutu moderat que treballava per assolir un acord de pau amb els rebels de l’FPR, no va ser, al contrari del que es diu, perpetrat pels hutus radicals amb la intenció d’atribuir-lo als tutsis i així tenir una excusa per matar-los en massa, sinó que va ser comès pel mateix FPR de Kagame, per justificar així l’ocupació del país i recuperar el poder.

2) Durant els dies fatídics que va durar el genocidi oficial no van ser assassinats 800.000 tutsis, sinó entre 200.000 i 300.000. Aquesta tesi està avalada pels estudis de dos acadèmics nord-americans, Alan Stamm i Christian Davenport.

3) Les matances dels “hutus moderats” no van ser obra dels hutus radicals sinó dels tutsis de l’FPR, que de camí cap a la capital, Kigali, mataren els hutus que s’anaren trobant.

4) Des del món anglosaxó es va sufragar la invasió de Ruanda per part de les tropes de l’FPR, amb l’objectiu d’usar els tutsis i Kagame per prendre el control dels recursos de la zona, que inclouen des d’or i diamants fins a coltan -necessari per a la fabricació de dispositius electrònics- i aigua.

I 5) després de la victòria de l’FPR, dos milions de ruandesos hutus fugiren del país i s’instal·laren en camps de refugiats al Congo, on el 1996 i el 1997 van ser víctimes de les tropes de Kagame. A més, mentre els seus homes cometien matances al Congo, Kagame es presentava a la comunitat internacional com un pare de la pàtria conciliador, amb voluntat de construir un país postètnic.

Indignat perquè no s’explicava la veritat sobre Ruanda i els Grans Llacs, entre el 1996 i el 1997, Carrero va promoure, amb altres organitzacions solidàries de Mallorca, diverses marxes a peu, des de Barcelona fins a Ginebra i des d’Assís fins a Ginebra. L’objectiu era denunciar davant l’ONU les matances interètniques, els desplaçaments de refugiats i la fam que assolaven la regió. Com que la comunitat internacional seguia sense reaccionar, Carrero va iniciar una vaga de fam davant del Consell de Ministres de la Unió Europea, a Brussel·les. La vaga es va allargar durant quaranta-dos dies i va acabar de convèncer la comissària europea Emma Bonino perquè viatgés a l’Àfrica. Bonino en va tornar amb un informe demolidor sobre les condicions dels camps de refugiats hutus al Congo.

Mentre va durar la vaga, Carrero va dur a terme un altre gest rellevant: enviar una carta a l’aleshores president nord-americà, Bill Clinton, en què l’advertia que, si no volia ser còmplice “d’aquest gran genocidi del nostre segle”, havia d’intervenir a la regió dels Grans Llacs. La carta anava signada per onze premis Nobel -més tard se n’hi afegiren uns quants més- i pels presidents de quasi tots els grups del Parlament Europeu, però no va servir de res. Clinton no va reaccionar i els Grans Llacs africans han esdevingut l’escenari d’un dels desastres humanitaris més atroços de la història.

LA PAU, UNA TASCA ÀRDUA

La implicació de Carrero en el tema de Ruanda i del conflicte dels Grans Llacs té un doble vessant: d’una banda, el del pacifista que, des de la no-violència, reclama la justa pacificació de la zona i l’aclariment de la verdadera història; de l’altra, el de l’activista que lluita contra el que ell anomena “el projecte expansionista imperial d’Occident”, dirigit per “les grans multinacionals anglosaxones” i que té com a objectiu espoliar els recursos minerals i naturals del Congo. Les compensacions per al pacifista han estat una nominació al Nobel de la pau -la candidatura de Carrero va ser impulsada pel seu amic Pérez Esquivel i va rebre el suport de tot el Congrés de Diputats espanyol el 1999- i, el 2002, una nominació al Right Livelihood Award, conegut com el Nobel alternatiu.

El seu activisme “antiimperialista”, en canvi, no li ha donat més que problemes. Els seus posicionaments contra Kagame, contra l’FPR i contra “el silenci interessat” de les potències anglosaxones que els donen suport -“Kagame és amic de Clinton i Blair”, repeteix- li han valgut l’acusació de ser “un negacionista”. També li ha reportat enemics poderosos dins Amnistia Internacional i Human Rigths Watch. Carrero n’acusa els dirigents d’estar “al servei dels interessos de les multinacionals” i d’haver-lo boicotejat de cara als Nobel. “Quan va venir l’investigador oficial del Nobel alternatiu, em va dir que les grans ONG amb seu a Londres no volien la meva candidatura”.

Per a Carrero, tant la impunitat de Kagame com la connivència de “l’imperi anglosaxó” amb el règim ruandès s’expliquen perquè “els polítics americans i anglesos serveixen els lobis econòmics anglosaxons; com que Kagame controla els recursos de la zona i permet que els espoliïn, ells no en diuen res, i a més han comprat els mitjans de comunicació perquè no en parlin”.

Amb tots els matisos que es vulgui, és cert que, majoritàriament, els mitjans de comunicació anglosaxons reforcen la versió oficial del genocidi de Ruanda. Ho reconeix el professor en política africana de la Universitat d’Oxford, David Anderson, que diu que “hi ha hagut una tendència als mitjans nord-americans i britànics a tractar Kagame amb guants de seda”. Tal com apunta Pere Sampol, exvicepresident del Govern Balear, exsenador a Madrid pel PSM i, des dels inicis dels 90, un dels altaveus polítics més perseverants de la causa de Carrero, “la versió oficial que en Joan desmunta és la que surt a Wikipedia i a les pel·lícules de Hollywood sobre el tema, com ara la famosa Hotel Ruanda ”. També és la versió defensada durant vint anys per la New Yorke r, en articles de Philip Gourevitch, autor d’un dels llibres més coneguts sobre el genocidi: Tomorrow we will be killed with our families. Hi ha una excepció notòria, entre tanta unanimitat. És un documental de la BBC emès el 2014. Rwanda, the untold story presenta Kagame com un dèspota criminal i dóna per bones les xifres de morts dels estudiosos Stamm i Davenport. Ni Blair ni Clinton acceptaren de participar-hi i Kagame el volgué censurar. Significativament, però, el documental atribueix l’assumpció sense matisos de la versió oficial i la connivència dels polítics anglosaxons amb Kagame a la mala consciència per no haver intervingut el 1994 per aturar el genocidi. No diu res, en canvi, dels interessos econòmics en joc a la zona.

“Discutir la versió oficial és perillós”, afirma Carrero. Justifica la frase explicant que tothom qui ha anat contra la versió oficial del genocidi ruandès ho ha acabat pagant. Dos exemples: a Boutros-Ghali, secretari general de l’ONU entre el 1992 i el 1996, “se’l va defenestrar perquè va dir que el genocidi era 100% responsabilitat dels EUA”, i a Carla Del Ponte, la fiscal en els judicis del Tribunal Internacional per a Ruanda, “se la va fer fora quan va demanar de jutjar un tutsi”. Carrero també recorda Victoire Ingabire, líder opositora demòcrata (i hutu) al règim de Kagame, actualment a la presó, a Ruanda, acusada de terrorisme i negacionisme.

¿CONSPIRANOIES O LA VERITAT?

Carrero ha estat acusat de ser un conspiranoic que busca maquinacions impossibles rere fets que, en realitat, són més tràgicament simples del que ell pensa i vol fer creure. En aquest sentit, la seva esmena a la totalitat de les actuacions nord-americanes el perjudica. Quan parla dels conflictes d’Ucraïna, Líbia i Síria, per exemple, sembla que els únics malvats hagin estat i siguin els nord-americans, cínics i intervencionistes per pura cobdícia. I el mateix quan parla de l’Àfrica, una peça més, diu, “del pla de dominació del món que l’imperi anglosaxó està duent a terme contra la Xina i Rússia”. Com si la Xina i Rússia no haguessin violat mai els drets humans...

¿La versió de Joan Carrero sobre Ruanda i els Grans Llacs és, per tant, la d’un conspiranoic? Fa una dècada, se’n podia tenir dubtes; avui, només hi ha una resposta possible: no. El Fòrum per la Veritat i la Justícia als Grans Llacs, del qual Carrero és promotor, va presentar el 2005 una querella criminal contra el govern ruandès. Va ser sufragada pel Fons Mallorquí de Cooperació i l’encarregat de portar-la va ser l’advocat català Jordi Palou-Loverdos, actual director del Memorial Democràtic. La raó de la querella eren els assassinats, comesos a Ruanda entre el 1994 i el 2000, de nou ciutadans espanyols, entre els quals hi havia dos catalans, el missioner Joaquim Vallmajor i la infermera Flors Sirera. Segons va dir Jordi Palou el 2011, els cooperants i religiosos “van ser assassinats perquè eren testimonis incòmodes dels crims sistemàtics de l’FPR”.

El febrer del 2008, el jutge encarregat de portar el cas, Fernando Andreu, va emetre una interlocutòria de processament amb l’ordre de cerca i captura contra quaranta alts càrrecs del govern ruandès, imputats per genocidi, crims de guerra i terrorisme. Kagame no figurava entre els imputats perquè, com a president, gaudeix d’immunitat. Era, en tot cas, una magnífica notícia per a la causa de Carrero i els seus companys. Poc després de fer-se pública la interlocutòria del jutge Andreu, però, el Consell de Seguretat de l’ONU va acusar Carrero d’haver desviat fons públics, que S’Olivar havia rebut en forma de subvenció, cap a una guerrilla que lluitava a la frontera entre Ruanda i el Congo. En altres paraules, se’l va acusar de terrorisme, acusació que va ser recollida per El País i Público. Aquest últim donava la notícia amb un titular molt connotat: “ Curas católicos desvían fondos para la guerrilla ”. En realitat, Carrero no va rebre mai la subvenció els diners de la qual havia, presumptament, desviat. Les sospites sobre un complot internacional per protegir Kagame i la certesa que ell estava sent atacat perquè el denunciava anaven augmentant. No hi havia, però, manera de demostrar-ho.

Tot va canviar l’octubre del 2010, quan va esclatar l’afer de Wikileaks. Entre els milers de documents governamentals desclassificats, hi havia diversos cables en què Carrero era esmentat. Revelaven la preocupació del govern nord-americà per la querella contra Kagame i hi quedava clara la predisposició del govern Zapatero a atenuar-ne els possibles efectes. Per una casualitat afortunada, a més, aquell mateix octubre es va fer públic un informe en què l’ONU reconeixia, per primer cop, l’assassinat de milers d’hutus a l’est del Congo. La victòria per a la causa de Carrero semblava a tocar de la mà, només calia paciència. Fins que l’any passat va tornar a allunyar-se. La reforma del govern del PP de la llei de justícia universal, que restringeix als jutges espanyols la investigació de crims contra la humanitat comesos a l’estranger, ha llançat un nou vel d’incertesa i suspicàcia sobre el tema.

PER LA RECONCILIACIÓ

En paral·lel a la lluita contra els crims de Kagame i l’FPR, Carrero i els seus companys duen a terme un programa de reconciliació per superar els prejudicis, l’odi i els rancors acumulats entre els hutus i els tutsis. “L’objectiu -diu Carrero-és debilitar moralment el règim de Kagame i enfortir els ciutadans, la base de la societat ruandesa”. Ara parla el místic rebel, l’home que tot just acaba de publicar un llibre titulat Los cinco principios superiores. Cómo reconducir la gran transformación en la que se encuentra inmersa la especie humana, també a Editorial Milenio. Convençut, em diu que “cal lluitar contra la impotència que provoca la sensació de no poder fer res davant dels desastres del món”, i que allò que compta és “la generositat que multiplica, perquè tothom qui ha plantat cara a injustícies que el superaven ha aconseguit coses positives impensables”. També diu que “la fidelitat a la veritat és una de les forces més poderoses de la història humana”. I, a la fi, diu que encara “hi ha una cosa més poderosa que la generositat que multiplica i la veritat que modifica la història”. Fa una pausa i afegeix: “Aquesta cosa és la dignitat”.

Més continguts de