Suspesos en el buit, penjats d’unes cordes, assegurats per uns arnesos... O no; de vegades, no; només agafats a una escletxa o un sobresortint de la roca amb la força i l’habilitat tècnica de les puntes dels dits de la mà i dels peus, que s’hi arrapen. L’ascensió per una paret vertical per la qual anar fent via de mica en mica sembla quasi una metàfora de la vida. Però és, alhora, la necessitat de posar a prova la capacitat d’esforç físic, la voluntat de trencar tots els límits, de superar-se a un mateix i de superar les dificultats externes.

Un món incomprensible

Tanmateix, és el desig d’arribar a una altura per sobre de la mitjana, de veure allò que no es veu amb un simple cop d’ull, per tenir una visió diferent del món: una altra manera d’encarar l’existència, entre la pràctica de l’esport i la tossuderia o la tenacitat. Un lloc, la muntanya, on en qualsevol cas “el món horitzontal esdevé incomprensible”, en paraules del famós escalador nord-americà John Long, un dels integrants del trio que el 1975 va fer el cim d’El Capitán en una ascensió de només un dia de durada, el primer cop que es feia.

El Capitán és, de fet, un dels escenaris més famosos mundialment per fer una paret vertical. El ben conegut massís del Parc Nacional de Yosemite (Califòrnia, Estats Units), una roca de granit de 900 metres d’altura des de la base -sobre el nivell del mar ho és de 2.308 metres-, està considerat un dels grans paradisos per als amants de l’escalada en roca. Durant dècades es va creure que era impossible pujar-lo. La primera ascensió no es va completar fins a l’any 1958, per etapes, durant 45 dies. Dos anys després, el cim es va fer en set. I no va ser fins al 1975 que, per primer cop, es van salvar els 900 metres en només una jornada. Ho va fer l’esmentat John Long, un “astronauta del granit” que durant l’escalada va considerar que estava “penjat de l’espai i el temps”, com va descriure posteriorment l’experiència que va compartir amb els col·legues nord-americans Jim Bridwell i Billy Westbay. Tots tres van fer la via anomenada The Nose.

A hores d’ara, la majoria dels esportistes que fan el cim d’El Capitán hi arriben després d’haver passat entre tres i quatre dies penjats a la paret. Però de vegades hi ha miracles. L’any 2012 Alex Honnold i Hans Florine van completar l’ascens en un temps rècord al·lucinant: 2 hores, 23 minuts i 46 segons. Els especialistes de publicacions de referència internacional, com ara Trail o Rock and Ice, van considerar el registre gairebé imbatible. Fins que el 21 d’octubre de l’any passat, després d’onze intents previs, una altra parella d’escaladors, Brad Gobright i Jim Reynolds, el van rebaixar una mica més: van situar la gesta en 2 hores, 19 minuts i 44 segons. Havia caigut un altre rècord impossible.

Però els escaladors, com qualsevol esportista d’elit, són insaciables a l’hora de plantejar-se nous desafiaments. I també ho són a l’hora de buscar nous paisatges. Al cap i a la fi, El Capitán ja era ben conegut a principis del segle XX, encara que es va trigar més de mig segle a coronar-lo. I una part rellevant de l’essència d’aquest esport és descobrir nous horitzons, una manera d’aprofundir en el coneixement personal en tant que “quan estàs tan absort en el que fas, experimentes una sensació d’autoconsciència”, afirma Tania Matsuka, instructora d’escalada, de 36 anys, nascuda a Limasol (Xipre), formada a l’Escola Nacional Francesa d’Escalada i fundadora, el 2015, de Climb Mediterranian, una acadèmia d’escalada amb base a l’illa grega de Kàlimnos.

A cinc milles de Turquia

Kàlimnos, situada a l’arxipèlag del Dodecanès, és precisament un d’aquests nous horitzons, per bé que ja no tan nou. Tanmateix, és una perla molt poc explotada turísticament, el paradís a la terra per als amants d’aquest esport. Amb l’excepció, esclar, dels mesos d’estiu, quan el termòmetre puja fàcilment per sobre dels 30 graus i la calor i la manca d’ombra arreu dels penya-segats fan que enfilar-se a la pedra calcària de l’illa sigui una tasca extremadament dura.

Envoltada per les verdes i cristal·lines aigües del mar Egeu, a una hora escassa en vol d’Atenes en direcció sud-est i a menys de cinc milles de la costa sud-occidental de Turquia, Kàlimnos, de 110 quilòmetres quadrats d’extensió, ha esdevingut de manera progressiva, a partir del 1999, un destí molt rellevant del calendari internacional d’escalada. Des del 2001 s’hi celebra un festival especialitzat que aplega unes 500 persones, que s’hi desplacen expressament, i que en el passat ha estat finançat, en bona mesura, per algunes de les grans marques de la indústria.

Aquest any, el festival tindrà lloc entre els pròxims dies 5 i 7 d’octubre, i comptarà amb professionals de renom internacional, com el canadenc Peter Croft, un especialista en les grans vies del Parc de Yosemite; l’eslovè Klemen Bečan, que ha aconseguit alguna fita destacable al Contrafort de Rumbau, a Peramola/Oliana (Lleida), i la nord-americana Alex AJ Johnson. Un dels grans atractius del la trobada de Kàlimnos és la popular marató d’escalada, oberta a tots els participants.

Quan es pregunta als nadius de l’illa com va començar tot, des de quan Kàlimnos és un punt calent de l’especialitzat món de l’escalada en roca, la majoria no sap donar una resposta concreta. “Fa deu anys”, “des del 2009”, “des del 2005”, podrien respondre l’amo d’un bar, un taxista o l’encarregat d’una botiga de material esportiu. El cert és que l’origen es remunta una mica més enrere, a mitjans dels anys 90. El 1995, un dels millors escaladors grecs del moment, Giannis Torelli, va visitar Kàlimnos. No hi va escalar res, però va fer algunes fotografies dels penyals. Totes les illes gregues en tenen. Les imatges captades per Torelli no van alterar gaire la vida de l’aleshores tranquil reducte, conegut històricament per l’activitat dels pescadors d’esponges, l’activitat més tradicional en aquelles aigües. Tímidament, Kàlimnos s’havia anat obrint al turisme entre finals dels 80 i els 90. Res a veure, però, amb indrets com Míkonos o Santorí, dues illes explotades fins a l’esgotament absolut de la seva bellesa innegable.

L’italià que va afavorir l’esclat

L’any següent, el 1996, l’italià Andrea Di Bari va visitar Kàlimnos durant els mesos d’estiu. En veure el paisatge -Kàlimnos és una illa volcànica que només té un 18% de terra conreable, la resta és roca eixuta- i la seva potencialitat, hi va tornar el maig del 1997 amb alguns amics escaladors per obrir algunes rutes. En van obrir 43, als sectors d’Arhi, Odyssey i Poets. L’octubre següent, Di Bari hi va tornar a anar, en aquella ocasió amb Andrea Gallo, un fotògraf que treballava per a la publicació especialitzada Alp. Després de publicar el reportatge la primavera del 1999, ja només va ser qüestió de temps. En el primer festival, celebrat l’any 2000, hi van participar 180 escaladors procedents de 13 països diferents, i van promoure la publicació de la primera guia d’escalada en roca de Kàlimnos. Ara, com explica Tania Matsuka, “hi ha més de 3.000 vies obertes, pràcticament per a tots els nivells de dificultat, des d’una molt alta fins a dreceres per a principiants”. La majoria, a més, estan ja assegurades, fet que facilita la tasca i la confiança dels més novells.

Una passejada pel poblet de Masouri, a la cara nord de l’illa, inici necessari de les millors rutes d’escalada, evidencia la potència de l’esport com a font d’ingressos per als seus habitants. No hi ha cap botiga on no es vengui tota mena de material per iniciar una ascensió, i són freqüents els centres de massatge i fisioteràpia, una necessitat professional nascuda a l’ombra de l’escalada, perquè la fi de qualsevol jornada esgotadora pot ser un massatge reparador i un bany a les càlides aigües de platges com Emborios, Vati o Palionnisou, ideals per relaxar-se sense aglomeracions.

Però, com tot Grècia, Kàlimnos també ha patit els estralls de la crisi econòmica. El 2004, l’any dels Jocs Olímpics d’Atenes, la població s’acostava a les 18.000 persones. Una dècada després de la caiguda de Lehman Brothers -ahir se’n va complir l’aniversari-, Kàlimnos no supera els 9.000 habitants. Molts dels que han sortit recentment ho han fet amb dos destins bàsics: la ciutat de Darwin, a Austràlia, un dels llocs tradicionals de l’emigració de kalimnians durant el segle XX, i Tarpon Springs, a Florida, i Campbell, a Ohio, on es concentren els índexs més alts de grecoamericans.

Encara que l’illa no ha sigut mai un destí turístic com els ja esmentats Míkonos i Santorí -turisme de sol i platja, tot i l’excepcional bellesa del paisatge, la placidesa de les aigües i l’hospitalitat de la seva gent-, a tota la costa, i també als llogarets de l’interior, es poden veure les ferides de la crisi. Xalets o cases a mig fer, esquelets de formigó abandonats i coberts de matolls, potser pensats per llogar a estrangers delerosos de sol, o als primers escaladors, que han esdevingut testimonis silenciosos del desastre. De tant en tant, aquesta mena de fantasmes es barregen i es confonen sobre el fons del paisatge amb les siluetes semicirculars de les cúpules d’esglésies i capelles de culte ortodox, que s’escampen per tot Kàlimnos, pintades de blau, el mateix blau enlluernador del cel que protegeix l’illa i el mar que l’envolta.

Però més enllà de l’atractiu de l’escalada, per a aquells que no combreguin amb els indubtables sacrificis i de vegades riscos de l’esport, Kàlimnos en té encara d’altres, que fan de l’illa un destí idoni de vacances. Malgrat que té un aeroport que la connecta directament amb Atenes, és una de les poques illes gregues habitades on tots els negocis són locals. El visitant no veu cap Starbucks, per exemple, ni cap cadena de menjar ràpid, ni tampoc el vulgar holiday resort amb què sí que ensopegaria en llocs com Creta o fins i tot la propera illa de Kos, a mitja hora en ferri. Tots els negocis de l’illa pertanyen a locals o, en tot cas, a estrangers que ja són tan locals com els nadius, i que aprecien i preserven aquesta particularitat com una marca del turisme de qualitat que ofereixen als que hi arriben. La cirereta del pastís és Telendos, una altra illa, un tros de roca, de fet, que es va separar de Kàlimnos arran d’un seguit de terratrèmols al segle VI d C. A cinc minuts en bot des del port de Mirties, no hi circulen cotxes. No n’hi ha. Només peix fresc, vi i feta. I una vista inigualable de les estalactites de la Grande Grotta, un dels grans decorats de Kàlimnos per fer escalada.