Colada de lava a peus del volcà Ostri Tolbàtxik (3.682 m) i el volcà Ziminà de fons

REPORTATGE

Kamtxatka, un territori oblidat

Vuit hores d’avió i nou fusos horaris separen Moscou d’un dels territoris més allunyats de la capital de la Federació Russa i que en l’imaginari apareix lligat, per a qui n’hagi sentit a parlar, als estereotips de territori salvatge, curull d’ossos i volcans que exhalen foc

Colada de lava a peus del volcà Ostri Tolbàtxik (3.682 m) i el volcà Ziminà de fons

Per a molts, Kamtxatka evoca les llargues tardes d’estiu conquerint territoris en un joc d’estratègia anomenat Risk. Per a d’altres, un reportatge en què s’observa una mare ossa pescant salmons vermells amb un cop d’urpa, mentre els seus dos cadells es distreuen jugant a la riba. D’altres la coneixen per l’activitat geotèrmica i sísmica constant de la renglera de volcans del famós Cinturó de Foc del Pacífic. Però pocs saben que l’any 1977 Iekaterina Zhdànova, geofísica especialista en volcans i neta de Stalin, va arribar a la petita població de Kliutxí amb una expedició de geòlegs, s’hi va enamorar i s’hi va quedar a viure per sempre.

Durant dècades, els ciutadans soviètics necessitaven un permís especial per viatjar a aquest territori de 472.300 km 2 envoltat per l’oceà Pacífic i el mar d’Okhotsk. I fins a la caiguda de la Unió Soviètica va ser un territori completament prohibit als estrangers. El seu caràcter salvatge i vedat, així com la llarga distància que ens en separa, han ajudat a crear una mitificació d’aquesta península de nom exòtic amb un gran planter de volcans, ossos i salmons, els grans atractius que apareixen en qualsevol tríptic turístic.

El factor turístic

La vulcanologia, motiu d’atracció professional de Iekaterina Zhdànova cap a Kamtxatka, és un dels reclams que atrauen excursionistes, alpinistes i turistes en general a la península. A prop de la població on es va retirar per treballar, Kliutxí, és on hi ha el volcà Kliutxevskoi, de 4.750 m d’altitud, el volcà actiu més alt d’Euràsia. És un volcà que entra sovint en erupció i que atrau desenes de vulcanòlegs cada any.

A prop del volcà Kliutxevskoi hi ha tot un circuit de volcans, actius i extingits, que conformen el que es coneix com a Parc Natural Kliutxevskoi i que en època soviètica va servir com a camp de proves per verificar l’eficàcia d’alguns dels aparells utilitzats en la cursa de l’espai entre l’URSS i els EUA.

Un altre dels grans reclams turístics de la península és la famosa vall dels Guèisers -la segona concentració més gran del món de guèisers, amb uns 90 en una vall de 6 km-, i la Caldera d’Uzon, dues fites geològiques que són dins de la Reserva Natural Kronotski, que té una extensió d’11.000 km 2. Descoberta el 1941 de manera casual per la científica Tatiana Ustinova, se’n va mantenir el secret més o menys guardat només per al món científic, i finalment als anys 70 es va iniciar l’explotació turística, que atrau un nombre limitat de turistes, fins a 3.000 cada any.

Kamtxatka, rica en recursos naturals i amb molts reclams turístics, contradictòriament és un dels grans oblidats en els plans de desenvolupament de la Federació Russa. Compta amb una xarxa de comunicacions terrestre encara molt poc desenvolupada, hi ha pocs quilòmetres de carretera asfaltada i unes condicions climàtiques tan dures que limiten la temporada turística a pràcticament 3 mesos d’activitat a l’any, sense tenir en compte el turisme hivernal.

Així, els mesos de juliol i agost i la primera quinzena de setembre concentren l’arribada del nombre més gran de visitants, que ha augmentat considerablement els últims cinc anys. Si el 2014 la xifra de turistes (segons https://www.russiatourism.ru) se situava en 60.000 visitants, el 2015 es va viure potser un dels augments més espectaculars, amb 180.000 visitants; i les últimes dades, del 2017, indiquen una xifra de 198.500 visitants.

Un racó del passat

Pocs són els turistes estrangers que es presenten al museu on treballa com a guia Aleksandr Andréievitx. Sempre comença la visita guiada amb una declaració de principis: “Quan va caure l’URSS, que, malgrat tot el que tenia de negatiu, també hi havia coses boniques, com ara la relació entre les persones, l’ensenyament i la sanitat gratuïtes, no faltava habitatge ni feina, tot allò va desaparèixer. Per aquesta raó, per no perdre la memòria de les coses positives que vam viure, hem creat aquest museu i en mantenim viva la flama”.

Nascut com una iniciativa privada de l’actual diputat de la Duma russa Konstantín Slysxenko i d’un cercle d’amics, al Museu de l’URSS (@museumusssr) s’hi recull de tot relacionat amb la cultura soviètica: des del famós perfum Kràsnaia Moskvà (Moscou Roig) -l’aroma del qual “recorda l’olor que feien les nostres àvies”, segons afirma Aleksandr Andréievitx- fins a models dels anys 50 de les neveres Siéver (Nord).

L’Aleksandr és des de fa dos anys el guia oficial del museu i mostra una gran passió quan parla dels temps passats i del gran esvoranc insalvable amb aquell món no tan llunyà. Comenta que “tots els objectes d’aquest museu, que reflecteix la vida diària soviètica, són aportacions privades de gent corrent que encara guarda moltes coses als mals endreços de casa, mig oblidades”. I amb un orgull poc dissimulat d’autèntic comunista, Aleksandr Andréievitx somriu quan molts visitants joves, diguem-ne postsoviètics, de les noves generacions, “en veure el retrat de Marx en una de les parets del Museu de l’URSS” pregunten si és un retrat seu “de quan era jove”.

Es pot observar que la simbologia de creus gammades de tots els cartells de propaganda soviètica de la Segona Guerra Mundial està tapada per un paper. Aleksandr Andréievitx deixa anar una riallada sarcàstica i comenta: “Tot és fruit de l’absurda nova llei contra l’apologia de la simbologia nazi que va aprovar el govern Putin. De fet, hi ha hagut algun cas de condemna pel simple fet de mostrar aquesta simbologia. Tot plegat és ben absurd. ¿No entenen que es tracta d’un document històric de propaganda soviètica contra el nazisme?”.

L’ambient fossilitzat, ple de records passats, que destil·la el museu contrasta amb el món del turisme de masses, modern, organitzat, que de mica en mica envaeix Kamtxatka. En el fons aquest museu perpetua la memòria i és un reflex de l’ambient enrarit que encara es respira en molts racons d’una de les penínsules més extenses del territori rus, castigada pel creixent despoblament i la falta d’inversions de la metròpoli.

L’anomalia geoeconòmica

Que una població de 315.557 persones ocupi un territori de 472.300 km 2 no representa cap irregularitat especial. Gairebé es pot dir que compleix el requisit d’altres territoris siberians: una gran extensió de terra amb una densitat de població baixa. Però si comparem aquestes xifres amb les de l’any 1991, es demostra un fet dramàtic: la fuita demogràfica.

Per entendre millor els motius, cal esmentar l’anomalia geogràfica que explica el perquè de tot plegat.

La desgràcia de Kamtxatka és que, malgrat ser aparentment una península, és de facto una illa, ja que no hi ha comunicació terrestre apta per al transport més al nord de la població d’Ust-Kamtxatski, al centre de la península. Així, les comunicacions amb la resta del país són exclusivament per mar i aire, i això converteix Kamtxatka en un dels territoris de Rússia amb els preus més elevats del productes bàsics i la vida diària en general.

Aquest encariment es reflecteix en el preu de la gasolina en un país productor de petroli: mentre que a Moscou el preu del litre de gasolina és d’uns 42 rubles per litre (l’any 2018, amb un canvi de 79 rubles per euro), a Petropàvlovsk-Kamtxatski el preu no baixa dels 55 rubles. I si vius a Kozirevsk, a 500 km al nord de Petropàvlovsk-Kamtxatski, el preu s’enfila als 61 rubles per litre.

Fins i tot els kamtxadals -originalment, nom de la població aborigen que actualment identifica qualsevol habitant de la península, sense tenir en compte la seva filiació ètnica, ja sigui rus o itelmen-, quan fan referència a la resta de Rússia, utilitzen sempre l’expressió na materikié (que traduït significa al continent ), conscients de la seva situació aïllada de la resta de Rússia.

La fuita demogràfica

Així, les circumstàncies polítiques de finals del segle XX, juntament amb la situació geogràfica de la península, han sigut els principals motius del descens de la població. Les dades estadístiques són clares. El pic d’habitants el situem a l’any 1991, l’any del desballestament de la Unió. Aquell any la població va arribar als 478.541 habitants. Però des de llavors la població no ha parat de minvar: el 2001 hi havia 366.400 habitants. Se n’havien perdut 112.141, després de només 10 anys eren un 23% menys.

Aquest és un reflex clar de l’efecte que va comportar la crisi política i econòmica en aquest territori allunyat del centre de decisions de Rússia. Van ser, potser, els anys més durs, quan la població havia d’autoabastir-se i les autoritats pràcticament havien dimitit de les seves obligacions amb la població. Era un campi qui pugui en tota regla.

El cert, però, és que a la península no hi falten els recursos: boscos extensos la fusta dels quals actualment es ven a la Xina; una costa amb una pesca rica; or i altres recursos naturals, com el gas, així com producció d’energia geotèrmica obtinguda gràcies a l’activitat dels vint-i-nou volcans actius actualment. Es pot afirmar que de recursos no els en falten.

El Dia de la Ciutat

La Maixa (nom fictici, ja que la protagonista no volia ser reconeguda en el reportatge) treballa com a metge a l’hospital provincial. El seu fill viu des de fa anys a Sant Petersburg, on s’ha format com a enginyer. La Maixa afirma que el seu fill té clar que no vol tornar a casa. “Aquí els joves no tenen cap futur, no hi ha feina per a gent preparada, i any rere any són més els joves que marxen per crear-se un futur fora, al continent”.

Parlo amb la Maixa la tarda en què se celebra la festa major de la ciutat de Petropàvlovsk-Kamtxatski, la capital provincial. La plaça Soviétskaia, diguem-ne la plaça major de la ciutat, és als peus de la platja, a la badia d’Avatxa. La plaça és plena de gent que passeja animada amb la família, participa en jocs infantils, es fa fotos al costat de tres ossos dissecats o, sobre una gran pantalla, enganxa missatges escrits sobre el que representa per a ells la ciutat. És un dia festiu en una ciutat que decreix any rere any.

Entre l’ambient festiu, els estridents cants tradicionals, els núvols de fum de broquetes de corder, olles de plov uzbek i la mainada que corre esvalotada, hi destaca un estand que crida l’atenció, si més no si tenim en compte la situació demogràfica de la península. Amb lletres gegants es llegeix la paraula siemià ( família ), un indicador clar que posa en context la importància que té per a les autoritats la promoció i els ajuts a les famílies per mantenir la població del territori.

Malgrat això, és curiós observar com les famílies s’hi acosten per fer-s’hi fotografies, però tan bon punt miren al seu voltant són conscients de les perspectives de futur i decideixen continuar el seu camí. 

Més continguts de