CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Ferran García Sevilla: "L’art pot fer canviar els esquemes mentals"

Viatger curiós, l'artista s’ha interessat també per la filosofia oriental i per la relació entre les manifestacions artístiques i la ciència. Ara exposa al diari un tríptic inèdit sobre la violència i comenta el seu treball

ARRIBA AL DIARI AMB BICICLETA I ASPECTE DECIDIT. PARLA COM UNA METRALLADORA, PASSANT D’UN TEMA A L’ALTRE, FENT CONNEXIONS MENTALS A COPS DIFÍCILS DE SEGUIR. Ferran García Sevilla és un artista curiós, provocador i apassionat que després de ser un dels noms més coneguts de l’art català de fa uns anys semblava desaparegut. Fa algunes setmanes ens va oferir fer un experiment al diari: l’“exposició” sobre el paper d’un treballs amb ordinador que havia estat fent els últims mesos. El Tríptic Guerra # 1,2,3, una reflexió sobre la violència. El trobareu en aquestes pàgines, després de l’entrevista. I, per als que hi vulguin aprofundir, a la web també podeu accedir als textos que hi apareixen.

ON ERES? QUÈ SE N’HAVIA FET DE TU?

[Riu.] Jo sempre he estat al mateix lloc... A casa meva...

Tu has estat a molts llocs. Vas néixer a Mallorca, has estat a París, als Estats Units...

Ah, et refereixes a això? Vaig néixer a Mallorca, vaig venir aquí a estudiar a la facultat, em va capturar una tarragonina i aquí em vaig quedar. Com el meu germà que és també professor de la universitat, i un altre que viu a Ginebra i també és professor d’universitat a Mallorca. Faig d’artista. No dic mai que ho sóc, perquè això és una condició que jo critico molt.

Fa anys que fas d’artista.

Faig d’artista de tant en tant. Procuro ficar-me en aquest món de l’art, i intento crear alguna cosa que sigui atractiva per als altres.

Però fa anys que no pintes.

Tampoc tant, home. No et passis. Quatre o cinc.

Però feies de pintor.

Sí, pintures molt grosses sempre.

Per què no ara?

No ho he pensat mai. Sóc compulsiu i he canviat d’activitat, i la forma d’afrontar els problemes del treball i de la meva vida en general és molt diferent. Fa quatre o cinc anys feia quadres molt grossos, com tota aquesta paret, de 4x6 metres, amb molt punteig. Em posava un color a cada dit, i com si toqués el piano. Això era fruit que em vaig enrotllar amb la física quàntica fa set o vuit anys, llegia molt i, si li vols dir així, era com una dissolució brutal del sistema figuratiu. Pintava àtoms o neutrins [riu]. Juntament amb això, em varen encarregar una exposició al Macba, que vaig estar preparant tres anys. Vaig digitalitzar i posar en ordre tota una sèrie de treballs que havia fet quan era més jove, dels 18 anys fins que va morir Franco. Fins i tot estava connectat amb un laboratori de Califòrnia... Les imatges i diapositives dels anys 70 quedaven perfectes, com si fossin electròniques. Vaig estar tres anys fent això, i no vàrem arribar a un acord. Bé, més aviat vàrem acabar a hòsties.

I què vas decidir?

Com que havia estat tres anys amb l’ordinador i m’havia habituat ja a la tauleta gràfica, i com que sempre he llegit molt, vaig començar a baixar-me PDF d’internet, actualment en tinc uns 5.000 perquè dec tenir la síndrome de Diògenes... Sóc fill d’un bibliotecari i arxiver, o sigui que els gens condicionen.

De què són aquests PDF que et baixes?

De tot. Hi ha des del Codi d’Hammurabi, fins a l’ Ulysses de Joyce, Hobbes, Aristòtil...

Per tant, abandones la pintura, i l’ordinador és ara la teva eina. És el teu pinzell.

Sí, la pantalla. Tinc tres dispositius externs, tinc moltes imatges, i després d’això vaig començar a fer pàgines simples. Simplement agafava un DIN A-2, ho anava llegint i el que subratllava ho posava en un Word. Els Words s’anaven acumulant. Hi havia una frase que m’agradava... Per exemple, el tros d’ Així parlà Zaratustra de Nietzsche en què Zaratustra parla amb els animals i té aquelles quatre o cinc línies tan fantàstiques en què diu que el món gira, el Sol saluda la nit, tot el que reneix retorna... Vaig posar-hi aquella frase, va ser una de les primeres, i vaig dir que li faltava una mica de decoració. Vaig començar a buscar, vaig posar-hi una formiga, després vaig recordar que havia anat a l’Iran i vaig pensar en aquelles muntanyes de la mort on els voltors es menjaven els cadàvers, i allà hi anava perfecte. Així van començar a néixer aquestes coses.

En podem dir collage?

Sí, collage visual, si en vols dir així. Fotocomposició... També té una mica de caràcter enciclopèdic, perquè és una imatge, un text, colors... A poc a poc s’anava ampliant i fa dos anys vaig fer els primers quatre grans formats, que es deien Pintures per la independència, que eren quatre grans formats d’aquests, en què un era la comparació de com es castiga les dones al Codi d’Hammurabi... Que sempre és el mateix, se la lliga de mans i peus i se la tira al riu. Masclisme pur i dur. El vaig comparar amb l’últim tros de Dublinesos, en què el Gabriel rep la confessió de la seva dona, que havia estat enamorada tota la vida d’un pobre noi que havia estat sempre sota la finestra i s’havia quedat congelat. Vaig agafar trossos d’aquestes dues coses i a sota, a mà esquerra, sota aquestes barres de comparació vaig posar-hi tortures de webs de la CIA, Guantánamo, Abu Ghraib i tot això, pel sol fet d’estar dret, ja que l’amant de la dona del Gabriel s’havia congelat dret... I aleshores descobreixes coses horribles com la tortura aquesta d’una habitació de 30 centímetres en què estàs dret, i el primer dia no passa res però després les cames et comencen a fer figa i es veu que són unes coses horroroses.

I avui ets aquí perquè estrenarem una obra teva, un tríptic, tres collages sobre la guerra que publiquem en aquestes pàgines. Explica’m què són. Comencem pel primer.

Això, en realitat, és molt gran, tindrà 2,70x1,80. Es tracta d’una reflexió sobre la violència, sobre per què pensem el que pensem. Les persones pensem que tenim lliure albir. Mentida, tots som una colla d’ensinistrats, domesticats que rebem una educació determinada...

No m’ho sembles tu a mi, molt ensinistrat.

És aparença, perquè tinc els mateixos prejudicis que tothom. Per exemple, quan veig Rodrigo Rato pel carrer no li tiro una pedra, cosa que es mereixeria. A l’antiga Grècia, a les persones que feien putades al bé comú els assenyalaven amb el dit quan passaven pel carrer, i a Roma els hi posaven cartells a les cantonades perquè tothom sabés qui eren. A la Grècia clàssica hi havia allò de l’ ostracon, allò de ficar la pedreta aquella i expulsar-te de la polis. M’he inventat un nou terme, que ni sé si està inventat, que es diu bancràcia. Vivim en una bancràcia, no una democràcia sinó el govern del banc.

Aquest collage que fas, el fas en sis idiomes.

Català, castellà, francès, anglès, portuguès i italià. Ja m’agradaria saber alemany perquè podria llegir filosofia alemanya directament, però no.

Per explicar la violència hi ha textos de tothom, no? De Ciceró, Foucault...

De Bin Laden... El primer i el tercer estan dominats per una figura masculina guerrera, amb textos a dreta i esquerra, i el del mig està dominat per una Venus rodejada de cares de mascles en el moment d’ejacular o cridar. És una barreja de textos, de vegades també hi ha textos poètics. No vaig amb ordre perquè, quan mirem les coses, no fem com a l’escriptura que comencem per dalt i acabem per baix, sinó que mirem on ens crida l’atenció. El rerefons d’això és una mica tràgic, perquè després d’explicar per què ens barallem i ens odiem els mamífers bípedes, acaba amb un llistat de 1.500 tribus. Tribus, nacions o tribus urbanes. Hi ha portuguesos, catalans, xinesos... Però també hi ha tribus del Senegal i també tribus urbanes com els punkys, els mods, els hispters... Tot això és possibilitat de conflicte si transgredim les normes d’autoritat i territori que tenim tots els humans. Ve a dir: “No et passis que aquí el que mana sóc jo”, en una societat piramidal jerarquitzada. O bé: “No entris a casa meva perquè trec el rifle...”

Per tant és un tríptic pessimista.

Jo diria que és realista, Carles. Diuen que l’optimista és un pessimista mal informat. El que m’ha costat molt, com a tots els humans, és acceptar que ets un bitxo més d’aquesta terra. Quan veus els mamífers a la televisió que es devoren els uns als altres per defensar el seu territori o la seva femella, dius que l’home no.

¿Tu de quina tribu ets de les que has posat aquí?

Si he de respondre ara ràpidament: català.

Els artistes no sou una tribu?

No. Són mala gent els artistes. Són gent molt solipsista, sempre mirant-se el melic...

No diguis “són”. Tu ho ets.

No, jo no ho sóc, jo m’estic fent artista.

No et posis tan a la defensiva. Ets aquí perquè fas d’artista.

Sí, diuen que fins que mors, i jo ho accepto amb normalitat cristiana. La primera part del tríptic tracta d’això. Aquí veig a primer cop d’ull que hi ha un text de Maquiavel, d’ El príncep, en què diu més o menys que cal tenir un exèrcit propi perquè la gent pensa unes coses però és molt fàcil que deixi de pensar el que pensa. I n’hi ha un altre de Foucault, que diu que no vivim en una democràcia, en el sentit que les lleis ens obliguen. Això és una conversa que va tenir amb Chomsky a París, i em va agradar la frase “La violència pot ser constitucional o institucional”. Aquesta cacofonia em va agradar molt, i per això la vaig triar.

Jo, com a espectador d’aquesta obra teva, o el lector que la veu impresa a l’ Ara Diumenge què vols que fem? M’ho hauria de llegir tot?

Això és un altre problema gros. Si em dius què has de fer si vas al Louvre, et diré que el que et passi pels collons, evidentment. Un cafè, un dònut, entrar i sortir, donar una empenta a un japonès perquè et deixi veure allò, i procurar que no t’agafin amb una màquina fotogràfica. Això és el que passa als museus avui en dia.

Sí, però ara et parlo d’una cosa diferent, que estrenem una obra en un diari.

M’agrada molt fer una exposició en un diari perquè el circuit és diferent, és fantàstic.

S’ho trobaran a casa, al bar, esmorzaran amb la teva obra...

La recomanació és que facin el que vulguin. Que llegeixin el que vulguin llegir, que mirin el que vulguin llegir, i que estableixin les relacions que vulguin establir. Això és una caixa d’eines: tu agafes el martell i el clau i el poses allà on vulguis. Res més.

Això és un collage, però abans deies que també és com una enciclopèdia.

Sí, d’aquelles enciclopèdies de després de la Revolució Francesa, de Lambert i Diderot. Tenen uns dibuixos preciosos, és un preinternet.

Defenses una mirada complexa i plural, que necessita textos.

És evident que existeix un art de compravenda internacional. Els rics saudites, xinesos i americans formen una espècie d’elit que ostenta el poder dels diners i el poder de la lectura de les coses, que és més important. Tot això té, com en el món dels ocells, l’ordre de picada. Primer pica el més fort. És una lluita contra això, perquè tota aquesta jerarquia de poder, que també es dóna al món de la banca, de la política, dels museus i de l’art, té els seus caps i els seus esclaus. Tenen una dinàmica de grup clara i simple. Hi ha una lluita contra això, perquè una societat neoliberal, postmoderna, líquida, evaporada ja, ha donat com a resultat un pensament molt ràpid, tipus tuit, de 140 caràcters. Jo no pertanyo a aquesta comunitat.

L’art també hi està sotmès?

Sí, és víctima del reduccionisme. Però això ha passat també amb l’anomenada democratització de l’ensenyament. Perquè tots els alumnes tinguin accés als mateixos coneixements, el que es fa és baixar els continguts. Això passa a tot arreu, i en el món de l’art ha passat el mateix. Abunda l’art binari. A l’Arco passat, vaig veure al diari que s’havia venut per 30.000 o 40.000 euros un got mig ple o mig buit. Abans, els artistes intentaven vendre a través de metàfores, ara es ven la metàfora directament.

Llavors ara estàs renegant del García Sevilla anterior, o no?

També Wittgenstein ho va fer. En les investigacions filosòfiques al final de la seva vida, va dir que el Tractatus era una merda, que no ho crec.

He estat artista en el sentit clàssic de la paraula. Has estat a la Documenta, a les Biennals...

Havia estat convencional en aquest sentit, i encara ho continuo sent. Però lluito per ser-ho menys.

Vas tenir un inici d’artista conceptual, després pintor i ara amb l’ordinador. Són tres etapes diferents? Tu ets el mateix?

La primera etapa conceptual i aquesta crec que són la mateixa.

O sigui, que estàs tornant on eres?

Era un moment molt salvatge políticament parlant, i jo era el típic estudiant que havia passat per totes les branques d’esquerra més extremes, menys el PSUC. Maoistes, trotskistes... Durant la mort de Franco vaig fer un art conceptual molt crític amb l’art conceptual anglosaxó, polític, reflexions sobre el poder...

La ciència continua sent molt present en el teu art. Hi ha filosofia però també ciència.

M’agraden les certeses. El món de l’art, com tantes altres disciplines, és com un xiclet i un pensament estrany. Podem dir que és limítrof... Com l’economia. L’economia no només dóna solucions econòmiques, sinó que està a cavall entre l’ètica, la població, la política... El món de l’art és una mica similar. El que passa és que heretem un món de l’art tan reduït que ha creat des del romanticisme i l’art modern uns subjectes realment curiosos. Per posar un exemple, ens admirem d’artistes com Rothko o Pollock... A mi em sembla que són artistes molt mediocres, en el sentit que són artistes d’una única imatge que tenen una única possibilitat. Com que són persuasius, com els polítics i els tertulians, t’estan canviant el teu sistema i t’estan fent un relat des del poder.

Hi ha una visió romàntica de l’art que la porta el mercat.

Sí, heretada. No sé si és mercat o no, però la gent posa poc en qüestió el seu pensament.

Creus que l’art està a l’avantguarda canviant el món?

De vegades pot canviar-lo, no per les imatges que presenta sinó pels esquemes mentals que planteja per llegir la realitat. Crec que aquesta etapa romàntica caducarà i començarà una nova il·lustració i renaixement, des d’altres paràmetres.

D’aquí cent anys hi haurà museus?

És possible que hi hagi museus, com hi ha museus de coleòpters i papallones. És possible.

Però, per exemple, aquesta obra que presentem avui, a tu t’agradaria que anés a parar a un museu?

El destí d’això ara seran les pàgines d’un diari, i el diari serà l’original. Complirem potser un desig de Walter Benjamin, la reproducció massiva de l’obra d’art, però com a original i no com a reproducció. No com a litografia de Las Meninas, sinó com a obra autèntica. No ho sé, això està pensat que sigui gros i que tingui una de les poques característiques que té la publicitat i l’art, que és la mida. I el porno, per cert. En aquestes tres coses, la mida importa.

Per què és tan minoritari l’art contemporani? Ho ha de ser?

Possiblement perquè som fruits d’aquest mecanisme de poder que ha tingut crítics i comentaristes, que han dit que només ells tenen la clau de l’explicació. Fixa’t que l’art contemporani sempre va afegit a una explicació. Picasso, per exemple, feia cubisme, pintava les dones de perfil amb tres ulls... En comptes d’explicar els processos de coneixement de la realitat i que nosaltres podem canviar aquests processos realment, els deia que l’artista ho veia així. Això seria una crítica, també, als mitjans de comunicació en general. Els mems, que anomenaria Dawkins, es van repetint sense que ningú corrobori si són certs o no. La pintura o la fotografia havien d’assemblar-se a l’original, i com que estàvem ancorats en un cercle viciós, sortir d’aquest cercle trastoca l’actor. L’actor, o bé investiga, cosa que no acostuma a passar, o ho rebutja i es queda amb els mems que ha adquirit al llarg de la seva vida des de petit.

Ets ordenat treballant?

Sí, superordenat. Quan pintava, a dos quarts de nou ja era a l’estudi, a dos quarts de dues anava a dinar a casa, a dos quarts de quatre tornava; com un oficinista.

I ara continues fent això?

Exactament igual. El primer que faig quan m’aixeco és encendre l’ordinador, carregar el PhotoShop... Perquè són arxius enormes i potser tarden deu minuts a carregar-se.

I treballes molt?

Sí, contínuament.

Algú pot concloure que el teu discurs diu que la violència és inevitable.

Per descomptat. I és una arma molt poderosa de transformació de la realitat. Ja no dic si és bona o dolenta, perquè estem exercint violència contínuament. La violència no és només clavar un ganivet, és la violència d’un pare que et fa callar o s’asseu al cap de taula. Aquí hi ha un text de Raffestin, que és un geògraf polític, que m’ha ensenyat a veure la geografia de manera política. M’ha ensenyat a veure que el que es diu territori abans era un simple espai. Un territori és territori quan un poder ha exercit algun tipus de xarxa sobre ell. O legal, d’impostos o de frontera. Per això hi ha territoris annexionats o usurpats.

Per tant, si la violència és inevitable vol dir que no progressa la humanitat?

Per descomptat que no. El nostre cervell és el mateix que el del neandertal. Tenim les mateixes connexions neuronals. No hi ha prou temps d’evolució per a això.

I la cultura no deixa pòsit?

Normalment solem dividir el món en dues categories molt grosses: teories i creences. Les teories són les que vénen de la ciència, perquè segueixen un mètode científic, són contrastables i en diem certeses. La creença és tota la resta. Per què diem que la ciència és l’última paraula? Per evitar tot això he procurat agafar textos científics i comparar-los amb textos de Sòcrates, Agustí d’Hipona... I diuen exactament el mateix. El que passa és que ells devien tenir bones antenes i utilitzaven un mecanisme empíric primari, basat en la intuïció i l’extrapolació a partir de la repetició. Hi ha una frase de Popper que m’encanta: “El fet que puguem predir eclipsis no ens garanteix que puguem predir revolucions”. Ho trobo fantàstic, perquè la revolució o la violència, o el canvi d’estructures, és la transformació d’un sistema estable a un sistema inestable que està regit per la llei del caos.

Això que presentem avui, en tens prou que et transformi a tu, o pretens que em transformi a mi?

Ja t’ho he dit abans. És una caixa d’eines que t’ofereixo perquè tu la utilitzis d’acord amb les teves necessitats.

¿Ja ho saps que no tornaràs mai més a la pintura?

Això és mentida. Tres anys abans t’hauria dit que jo mai no torturaria. Ara et dic que sí, que jo podria torturar. Com tu, com qualsevol de nosaltres. En general, en una circumstància determinada i uns perfils determinats... Per salvar la teva comunitat, com els ocellets que canten per atreure el depredador.

Però fa tres anys pensaves que tu no torturaries i ara sí. Què ha passat?

He estudiat comportament humà, he llegit coses que no havia llegit mai, he tingut la paciència per llegir les notes a peu de pàgina en què es recolzen certs autors de culte per a mi. He anat ampliant el coneixement.

El perfil

Nascut a Palma el 1949 i resident a Barcelona des del 1969, Ferran García Sevilla s’ha interessat per molts camps d’estudi. Entre el 1971 i el 1981 va donar classes d’història contemporània a la Facultat d’Història i, entre el 1981 i el 1985 va ensenyar pintura a la Facultat de Belles Arts.

Viatger curiós, s’ha interessat per l’art i la filosofia oriental i per la relació entre les manifestacions artístiques i la ciència. Als anys setanta va ser una de les personalitats més interessants de l’art conceptual català –sobre el qual també va fer la seva tesi doctoral– i posteriorment es va passar a la pintura i es va convertir en una de les figures clau de l’art dels anys vuitanta i noranta amb obres en què predominava el traç esquemàtic.

Ha participat en la Documenta 8 de Kassel, va representar Espanya a la Biennal de Venècia del 1986 i a la Biennal de São Paulo del 1996. La seva última gran retrospectiva la va organitzar l’Irish Museum of Modern Art de Dublín el 2010.

Més continguts de