L'artista com a escenògraf

Karl Friedrich Schinkel, 1818. Staatliche Museen, Berlín
RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

A la seva manera totes les èpoques han descobert la importància de l’escenografia. Si nosaltres coneixem bé el poder de l’escenografia a l’Europa cristiana, ens podem imaginar aquest mateix potencial al món pagà. Per a tota representació, per a la representació de qualsevol argument -conservador o revolucionari-és imprescindible l’escenografia. És una paraula que procedeix, crec, de la tragèdia grega: pintura de caràcters. I és aplicable tant als paisatges privats dels individus com als paisatges públics de les comunitats. Tota història necessita una escenografia, una litúrgia, un ritual.

A l’època contemporània, mitjançant la tecnologia, hem portat aquesta dinàmica fins al paroxisme. Però que el món és “el gran teatre del món” és una realitat coneguda a totes les èpoques. En conseqüència molts artistes han jugat simultàniament el paper d’escenògrafs. Un dels més conscients d’aquesta funció va ser, a començaments del segle XIX, Karl Friedrich Schinkel, notable pintor i excel·lent arquitecte, responsable d’impulsar alguns dels principals museus de Berlín. Schinkel va teoritzar una mena d’escenografia total que, des de certs angles, és un precedent de l’obra d’art total predicada per Wagner.

Schinkel, combinant els seus vessants d’arquitecte i pintor, va ser responsable de les escenografies de nombroses òperes i obres de teatre. El seu gust era neoclàssic, si bé amb determinats trets que es poden considerar romàntics. Són molt remarcables les seves pintures per a La flauta màgica de Mozart. Francmaçó, com ell, creia en l’adveniment de l’imperi de la llum. A El temple d’Isis i Osiris pinta l’escenografia on Sarastre allibera Pamina del domini de la Reina de la Nit. Triomfa la llum. Triomfa la raó.

Més continguts de