Publicitat
Publicitat

L’autoritat de l’aurora

Hi ha un exercici de la mirada al passat que és pura nostàlgia: la mirada enrere que és, de vegades, una fugida del present. Per insatisfacció, per exhauriment, per incapacitat de conviure amb complexitats que desborden i paralitzen. Zygmunt Bauman ho ha anomenat Retrotopia, el títol del seu primer assaig pòstum (Arcàdia).

Però hi ha una altra mirada al passat que davant del que és desconegut i incert que es presenta al davant, com a futur, marcat per un present que no dona pistes del lloc al qual es dirigeix, s’esforça per trobar, en el passat, algunes claus de futur, potser desateses en el seu moment, potser deixades als marges. Aquesta altra mirada al passat té el valor del que Walter Benjamin va anomenar “arqueologia del present”, com si, en el passat, es volgués excavar per trobar-hi alguns fonaments del que actualment inquieta. És el que Benjamin va fer, en les darreres dècades de la seva vida, buscant en la construcció de París com a ciutat moderna, en el segle XIX, els orígens de la ciutat tal com la coneixem avui.

I hi ha, encara, una tercera mirada al passat, que no es resigna a deixar-se arrossegar pel vertigen del present, sempre cap endavant, i cada cop més ràpidament, i que necessita, de tant en tant, de manera recurrent, amb insistència, buscar en el passat aliment i energia per a nous impulsos.

He tornat a veure un film de 1995, fet sota l’impacte de la tragèdia dels Balcans, que un cineasta lúcid, Theo Angelopoulos, va endevinar no només com la primera gran crisi “europea” del nostre temps, sinó també com un cert final del món conegut fins llavors. Quan se celebrava el primer segle del cinema, la pel·lícula era també una reflexió sobre l’exhauriment de la mirada i sobre la necessitat d’alimentar-la, o reiniciar-la, de nou, des d’un altre lloc. Potser l’ambició de cert cinema és ajudar-nos a mirar el món d’una altra manera. El film era La mirada d’Ulisses.

El protagonista, un director de cinema grec, en una crisi profunda, que s’entrega al projecte de recerca de les tres primeres bobines filmades pels germans Manakis. Hi ha, en el film, una escena que em va colpir des del primer cop que la vaig veure. L’escena del tren, on el protagonista explica el descobriment a Delos d’un bust d’Apol·lo, i explica que, emocionat pel descobriment, va treure la Polaroid i va començar a fer fotografies. Però, quan les fotografies van sortir de la càmera, explica, es va quedar estupefacte, perquè no hi havia res. Va canviar de posició i va tornar a provar-ho. Res de nou. “Imatges negres del món. Com si la meva mirada no funcionés”. Va continuar prenent fotografies, i sempre tornaven a sortir els mateixos forats negres. “El sol va desaparèixer de l’horitzó, com si l’abandonés. Vaig sentir que m’enfonsava en l’obscuritat”. Aleshores, diu, va imaginar el projecte: descobrir aquelles tres bobines mai no mencionades per cap historiador: “Potser la primera pel·lícula sense revelar. Potser la primera pel·lícula. La primera mirada. Una mirada perduda. Una innocència perduda. Em va obsessionar com si fos la meva pròpia obra, la meva primera mirada, perduda ja fa temps”.

George Steiner ha parlat dels primers textos literaris, les primeres inscripcions xineses, l’èpica de Gilgamesh, els fragments més antics de la Bíblia, dels grecs antics... I ha reflexionat sovint sobre aquests començaments prodigiosos, reconeixent-hi el que anomena “l’autoritat de l’aurora”.

Potser ara, quan el nostre present avança sepultat sota la hiperproducció de llibres i imatges, cal tornar, de tant en tant, a aquells orígens, per si fos possible redescobrir-hi una nova força, desatesa fins ara.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT