L’exemplaritat com a requisit

Tothom identifica Socrates com un dels més grans filòsofs de la Grècia clàssica i l’admiració que desvetlla el personatge travessa inequívocament més de dos mil anys

El cas de Sòcrates és realment sorprenent. Tothom l’identifica com un dels més grans filòsofs de la Grècia clàssica i l’admiració que desvetlla el personatge travessa inequívocament més de dos mil anys. Tanmateix no va escriure ni una ratlla. D’on prové aleshores aquesta enorme influència? Curiosament, no pas pel que diuen que va dir, sinó més aviat pel que diuen que va fer: viure d’acord amb el que li exigia el judici moral. Com que sostenia que és pitjor fer el mal que patir-lo, es va negar a cometre una injustícia abans que evitar ser-ne víctima. En primer lloc, va jutjar moralment què estava bé (ben fet) i què estava malament (mal fet). I, en segon lloc, va acordar la seva vida (almenys el final de la seva vida) al que considerava segons el seu judici moral que estava bé. Aquesta actitud el va portar a no evitar la mort i va ser considerada, durant segles, com a exemplar i ideal.

Sembla simple, però no ho és: ajustar l’acció a l’exigència dels judicis morals. Viure d’acord amb el que considerem, des d’una perspectiva ètica, racionalment moral, que està bé. La fase del discerniment del que està bé o malament és la fase del judici moral, a la qual ningú no pot renunciar sense renunciar a la seva humanitat: som humans perquè fem judicis morals respecte de les nostres accions. La fase de l’acció que intenta, amb més o menys fortuna, fer allò que raonadament es creu que està bé és la vida pròpiament ètica i el fonament del que, durant segles, s’ha considerat com a virtut.

Victòria Camps va publicar el 1990 un llibre molt influent: Virtudes públicas. Hi postulava la dimensió pública de les virtuts, articulant una ètica que no fos només una moral de la consciència individual i la vida personal, sinó una ètica per a l’aleshores nova consciència d’una vida pública en comú. El llibre va ser llegit com el primer intent local d’una ètica per a la democràcia que aleshores buscava la seva identitat moral. Aquell plantejament ha quedat desbordat per un sistema democràtic deficient pel que fa al control social dels corruptes de tota mena entre la classe política. Gairebé vint anys després, Javier Gomá, un dels filòsofs més brillants del panorama hispànic, va publicar Ejemplaridad pública (2009), cridant l’atenció sobre una noció, l’exemplaritat, que ha centrat part dels seus llibres. El seu missatge més urgent: entre els servidors públics no és suficient la virtut, és exigible l’exemplaritat, el que Gomá anomena “responsabilitat reduplicada”. El temps que separa aquests dos llibres emblemàtics marca l’abisme que s’obre entre la benintencionada aspiració al bé, com a requisit ètic de la vida pública, de l’exigència, avui ja innegociable entre els polítics, de la perfecció pràctica en el que són i el que fan. A la vista dels temps que corren, l’exemplaritat, més que un ideal, hauria de ser un requisit.