L’home que va aconseguir el divorci entre sexe i reproducció

A principis d’aquest any va morir Carl Djerassi, considerat el pare de la píndola anticonceptiva. Amb una planta mexicana va aconseguir ser el primer que va sintetitzar l’hormona fonamental

CARL DJERASSI VA ACONSEGUIR la clau que va obrir pas al divorci entre sexe i reproducció. El 1951 va aconseguir sintetitzar al laboratori l’hormona que canviaria la vida de les dones i marcaria una autèntica revolució sexual: la progesterona, un ingredient bàsic per a la píndola anticonceptiva. A Djerassi se’l considera el pare de la píndola, tot i que no va ser ell l’únic que va contribuir a la seva creació. El seu carisma ha fet que se li atribueixi la paternitat de la criatura. Igual que ha escrit més de 1.200 articles científics, Djerassi és l’autor de diversos llibres de ficció, com El dilema de Cantor, l’obra de teatre Oxigen, que va escriure amb el premi Nobel de química Roald Hoffmann, i An immaculate misconceptions: sex in an age of mechanical reproduction, en què precisament tracta sobre les implicacions de la separació entre sexe i reproducció. De fet, moltes de les seves obres tracten com a tema les controvèrsies ètiques de la ciència. Djerassi va néixer el 1923 a Viena, en una família d’origen jueu. Va emigrar als 16 anys als Estats Units i el 1951 va patentar la primera progestina de síntesi, la noretindrona, que més tard seria la base del primer anticonceptiu oral, conegut com a píndola anticonceptiva.

DURADA I EFICÀCIA

Ja feia anys que se sabia que qui aconseguís tenir el control hormonal obtindria el control sobre el cicle reproductor. El 1926 els científics van descobrir que les concentracions d’hormones femenines a la sang eren diferents segons el cicle menstrual. La recerca sobre el cicle hormonal femení va permetre conèixer també el paper de zones del cervell com l’hipotàlem i la hipòfisi, els ovaris i més detalls sobre les diferents hormones sexuals.

Entre els anys 30 i 40 ja es va demostrar experimentalment l’eficàcia de la progesterona per inhibir la fecundació. Ara bé, sintetitzar-la a partir d’animals o plantes era un procés car i complicat. A més, per via oral el cos la desintegrava ràpidament i va resultar ineficaç.

L’aportació de Djerassi i els seus companys de laboratori, George Rosenkranz i Luis Miramontes, que treballaven amb ell a Mèxic, als laboratoris Syntex, va ser aconseguir un tipus de progesterona derivada de llarga durada i trobar com es podia sintetitzar de manera econòmica i senzilla.

ELS PRIMERS ASSAJOS

Les dones dels Estats Units van ser les primeres a gaudir de l’invent. El 1960 la Food and Drug Administration (FDA), l’agència del medicament nord-americana encarregada de donar el sí, va aprovar la comercialització de la píndola. La primera va ser comercialitzada per uns altres laboratoris. Des del descobriment fins a l’autorització, els científics van haver de fer molts estudis de seguretat i eficàcia.

El 1966 Gregory Pincus i Min Chueh Chang van publicar a la revista Science un article en què s’analitzava els avantatges i els inconvenients de la píndola i els seus efectes secundaris menors, que ell considerava escassos davant els beneficis del control del cicle i de l’anovulació com a mètode anticonceptiu. Abans, a la dècada dels 50, aquests investigadors, també fonamentals en el desenvolupament de la píndola, van tenir molts problemes per poder dur a terme els assajos clínics amb dones, l’única manera de provar-ne l’eficàcia i la seguretat. El 1953 es van fer proves amb pacients estèrils a Brookline, Massachusetts, utilitzant progesterona i el 1954 diferents progestines.

Però quan es va mirar de provar-ho amb dones fèrtils la llei va anar-hi en contra. A Massachusetts l’anticoncepció era delicte i, per tant, van haver de buscar altres llocs per continuar amb les proves. El 1956 van aconseguir que 67 clíniques de control de natalitat de Puerto Rico participessin en uns assajos que més tard es van estendre a Mèxic, Haití i Los Angeles.

A mitjans dels 60, la prescripció de la píndola, tant als Estats Units com a Europa, ja estava normalitzada. Com a estratègia de màrqueting, per intentar frenar la polèmica, es va publicitar com un fàrmac indicat per a la fertilitat i no pas per al control de natalitat. Això no va evitar que els sectors més conservadors hi estiguessin en contra i que en països com Espanya no se’n permetés l’ús fora de certes indicacions mèdiques.

Però aquí va anar diferent. En ple franquisme, la llei tan sols permetia als metges receptar-la com a regulador menstrual. “Evidentment, la quantitat de dones que patien irregularitat amb les regles va augmentar”, afirma Joaquim Calaf, catedràtic de ginecologia de la UAB que en aquells moments treballava a l’Hospital Clínic, on es va crear una unitat que rebia ajut de la International Planned Parenthood Federation, que enviava material com ara DIUs. Més tard, quan Calaf va anar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, on actualment ocupa el càrrec de cap del servei de ginecologia, es va crear la xarxa de dones diabètiques, que a causa de la seva malaltia era millor que utilitzessin dispositius intrauterins que havien d’anar a comprar a l’estranger. Elles van crear una xarxa de solidaritat contraceptiva. Quan anaven a comprar-ne un per a elles sempre en compraven un altre per a alguna altra dona. A Espanya, la píndola es va aprovar l’any 1978.

TEMPS PER A LA LITERATURA

Calaf va coincidir amb Djerassi en diverses ocasions. El primer contacte va ser quan el jove Calaf treballava al Centre Fundació Ford, a Brussel·les, per contribuir a la planificació familiar en països on les dones ho tenien més difícil. Djerassi hi anava com a assessor. Després hi va coincidir en diferents congressos. L’últim cop, fa 5 anys, quan es va llançar el pegat contraceptiu.

Djerassi diu a la seva biografia que la píndola també va canviar la seva vida en molts sentits. Djerassi va aconseguir importants guanys. D’aquesta manera, es va convertir en emprenedor i va crear una companyia per controlar el desenvolupament dels insectes utilitzant hormones. Era col·leccionista d’art, i acumulava una important col·lecció del pintor expressionista Paul Klee. També va comprar terres on va instal·lar un ranxo, que més tard va convertir en residència d’artistes, i va poder alliberar-se de la seva vida d’investigador per dedicar-se de ple a la literatura, que també li ha valgut reconeixements.

La seva vida durant la maduresa va ser, doncs, molt diferent de la seva realitat quan va haver d’emigrar als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial amb la seva mare. Van passar moltes dificultats econòmiques i el jove Djerassi va aconseguir completar els seus estudis gràcies a una carta que va escriure a Eleanor Roosevelt, la primera dama en aquells temps, que va intercedir perquè aconseguís el finançament.

Quan es va llicenciar, primer va treballar per a la companyia farmacèutica suïssa Ciba, a Nova Jersey, on va aconseguir la patent del primer antihistamínic. El 1949 el va fitxar Syntex i el van enviar a Mèxic. El compost bàsic per crear la píndola es va trobar en una planta endèmica, el nyam de Mèxic ( barbasco ). De fet, no és casual que Syntex anés a Mèxic a buscar el compost que regulés la producció hormonal femenina. En aquest país s’han utilitzat tradicionalment les plantes amb finalitat abortiva, per modificar els cicles menstruals o simplement per reduir les molèsties durant la menstruació.

ELS EFECTES SECUNDARIS

Djerassi també va haver d’exercir d’ambaixador de la píndola, promocionant les seves virtuts i argumentant que els seus efectes secundaris no eren tan catastròfics com s’afirmava des d’alguns sectors, sobretot els més conservadors, clarament oposats al seu ús. A banda del compromís de Djerassi amb la causa, el cert és que durant tots aquests anys han anat apareixent estudis que mostren que no és ni blanc ni negre, que els efectes secundaris hi són, tot i que no afecten totes les dones ni de la mateixa manera. La possibilitat que la píndola incrementés el risc de les dones davant certes afeccions es va conèixer des de bon principi. Pot afectar el pes, la circulació i la pressió arterial. Els riscos es multipliquen en dones fumadores o si es pateixen certes malalties de base. En aquests casos, les dones han d’optar per altres mètodes anticonceptius.

També s’han publicat importants estudis en revistes serioses que mostren el seu efecte protector davant certes malalties. I d’altres que avisen que, tot i protegir contra els embarassos, prendre-la no hauria de contribuir a fer que la dona se sentís falsament protegida davant altres conseqüències del sexe sense protecció, com el VIH i altres infeccions de transmissió sexual. La píndola tan sols protegeix dels embarassos. No obstant, el cert és que no es pot magnificar ni generalitzar i que, posant-ho tot en una balança, cada dona ha de triar el mètode que s’adigui més bé amb el seu perfil. Des que Djerassi va patentar la primera progesterona sintètica, ha plogut molt, i el cert és que la composició s’ha modificat amb fórmules cada cop amb menys efectes secundaris.

Més continguts de