FORA DE FOCUS

Domiciano Sandoval: “Mai hauríem hagut de deixar els carrers: la democràcia l’hem d’exercir cada dia, la lluita no acaba”

Entrevista de Laura Rosel a Domiciano Sandoval, l'activista que ha portat la baixada de pensions al Tribunal d'Estrasburg

TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: DANI RÍOS

Domiciano Sandoval va deixar de conduir els cotxes oficials de la Generalitat per crear i liderar un moviment pioner de protesta: Marea Pensionista. Entre una cosa i l’altra, es va jubilar. La congelació de les pensions que el govern de Mariano Rajoy va decretar en plena crisi econòmica se li va fer insuportable: implicava perdre un dels drets socials més preuats de la democràcia. I ho va portar als jutjats. Quan va esgotar el recorregut en les instàncies espanyoles, es va plantar davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), que, contra tot pronòstic, va acceptar a tràmit la demanda. Ara n’espera la sentència.

Sandoval va entrar en contacte amb l’activisme social quan encara era un nen i no ha deixat de practicar-lo ni un sol dia. Viu convençut que no hi ha alternativa a la lluita, entesa com el compromís amb els altres, la defensa dels drets i la justícia social. Hi creu fermament, no és una façana; ho ha defensat a cada pas que ha fet fins ara. Ho va fer en la primera feina que va tenir, a la construcció, on es va rebel·lar contra els caps d’obra que l’explotaven. Ho fa des de l’associació de veïns del seu barri, des de Marea Pensionista i a casa, arengant els seus propis fills.

Domiciano té un discurs àgil i farcit de dades i referències històriques. A estones sembla un estadista, de cop un professor d’universitat, i si et despistes pots acabar pensant que parles amb un líder polític. Però als polítics, i als partits, els vol lluny. Prefereix ser a prop dels veïns, els pensionistes, els taxistes, els treballadors de la construcció o els estibadors. Molts van lluitar junts fa 40 anys, en el comiat oficiós del franquisme, per conquerir uns drets dels quals els fills i els nets havien de disfrutar. Ara molts tornen a coincidir darrere d’una pancarta per exigir que no els hi arrabassin. Sandoval lamenta que amb la democràcia, a més de la llibertat i les eleccions, van arribar el conformisme i, per tant, la desmobilització. Les generacions posteriors a la seva han oblidat tot el que van fer ells per arribar fins aquí. “Els drets no hi eren. Es va patir i es va lluitar molt per aconseguir-los, i un cop conquerits encara cal defensar-los”. M’avisa que d’aquí 15 o 20 anys tot això ens esclatarà a la cara.

Quina va ser la teva primera lluita?

Ni la recordo! Potser quan tenia 10 anys i vaig tornar, per vacances de l’escola, a Lleó, on vivien els meus pares. Hi havia una baralla de nois al carrer: eren quatre contra un i ningú reaccionava. No ho vaig poder evitar, m’hi vaig ficar i vaig començar a repartir. Crec que en aquell moment em vaig convertir en activista.

Es tracta de defensar el més dèbil?

Es tracta de veure una injustícia i no desviar la mirada: jo no puc passar de llarg. M’hi he trobat molts cops: m’hi he llançat sense pensar i per sort sempre me n’he sortit bé.

Ara qui és el més dèbil?

Els treballadors i els pensionistes. Però el dia de demà els treballadors encara seran molt més dèbils que els pensionistes. Ho dic als meus fills: “¿No us adoneu que no teniu futur? Si no lluiteu no teniu demà”.

Però tu estàs jubilat i tens la pensió garantida.

Són les vostres, les pensions en perill! Som al carrer per les pensions de les generacions futures, potser perquè hem sigut corresponsables d’aquesta situació. D’alguna manera als nostres fills els hem fet creure que tot estava fet, que no s’havien de preocupar per res, i ara tenim un deure almenys moral d’aconseguir millorar una mica el que hem fet malament. Hi ha dues coses que ens han anat introduint a poc a poc sense que hàgim sabut reaccionar: el consumisme i l’individualisme. El consumisme ens porta a la fi del planeta, perquè a Occident ens hem oblidat de valorar tot el que tenim: poder fer vint regals per Reis, arribar a casa i tenir rentadora i televisió, i comprar el diari cada dia. Ho tenim tot al nostre abast. Si tota la població de la Terra tingués tot això, el planeta ja hauria petat. I després hi ha l’individualisme, el fet de pensar que has de competir contínuament sense preocupar-te gens ni mica pel que els pugui passar als altres. La gent s’ha acomodat. Ens han portat a un ritme de treball en què els joves estan acceptant salaris de 700 o 800 euros. Pensava que això no ho veuria mai! A vegades em pregunto per què estem al carrer, si només som quatre bojos reivindicant pensions dignes mentre les cafeteries són plenes de gent. Podríem estar fent el mateix. En canvi, estem protestant per ells.

Acomodats o no, per a molts, veure la gent gran en peu de guerra ha sigut una lliçó.

És cert que hem aconseguit coses. Pel que fa a l’economia, hem canviat un discurs que durant els primers anys de la crisi era monolític: “No hi ha diners, no es poden apujar les pensions”. Quan van veure milers de jubilats manifestant-se en desenes de ciutats, aquell discurs va canviar i van aparèixer els diners. Ara volem tornar a incidir en el discurs per blindar la categoria de dret social. Les pensions són un dret com ho són la sanitat o l’educació; per tant, se n’ha de fer càrrec la societat. Si no arriben les cotitzacions socials, ha de ser la societat qui a través dels impostos assumeixi el cost de les pensions. No hi ha alternativa: deixar sense sortida el 15% de la població no és una opció. Els països moderns han de funcionar amb impostos, i la ciutadania s’ha d’assegurar que després aquests impostos repercuteixin en serveis públics de qualitat: metges sense llistes d’espera, guarderies a prop i bones, etc. Però no es pot dir que no es pagaran impostos, com promet Pablo Casado. En quines condicions tindràs la teva societat si abaixes tots els impostos? Quan sento declaracions com les de Christine Lagarde afirmant que la gent gran és un problema per a l’economia global i que cal fer-hi alguna cosa aviat, em pregunto si els dirigents actuals pensen que mai envelliran. Quan es facin grans, què faran els joves amb ells?

“Als jubilats ens manté vius formar part d’aquesta lluita. Som la generació proactiva. No hi ha compensació econòmica, però val la pena”

No només Lagarde, la majoria de polítics espanyols i catalans governen d’esquena a la gent gran.

És com si haguéssim d’estar penedits de viure tants anys. Un ministre japonès ho va admetre sense embuts: “La gent gran viu massa temps, s’han de morir abans”. Els nostres polítics ho pensen, però no ho diuen, i governen amb una falta de respecte absoluta cap als jubilats. No és un problema sobrevingut, és un problema buscat: des del Pacte de Toledo s’ha anat disminuint la base de cotització, amb les reconversions industrials s’ha canviat el model productiu i amb les reformes laborals s’han empitjorat els contractes laborals i els salaris dels treballadors.

I amb la crisi, es van congelar les pensions.

No només es van congelar: es va posar en perill el futur del sistema públic de pensions. Vaig ser dels últims que es van poder jubilar als 60 anys amb un contracte de relleu, perquè el 1967 jo ja cotitzava. Un dia vaig agafar al metro el 20 Minutos i vaig llegir que el Col·lectiu Ronda volia plantejar demandes contra la congelació de pensions de Mariano Rajoy. Sense pensar-m’ho, m’hi vaig presentar per posar jo també una demanda. Sempre he sigut així: la feina és el primer, però no tolero que l’empresa em robi ni un euro que és meu. Si he hagut de posar demandes, ho he fet. No pensant en el benefici econòmic, sinó en el dret, en fer justícia. I en el cas de les pensions, vaig veure clar que ho havíem d’abordar. Érem uns quants preocupats pel futur de les pensions i, aprofitant que estaven de moda les marees, vam constituir la Marea Pensionista, des d’on vam posar en marxa una demanda massiva a l’Institut General de la Seguretat Social i després al jutjat social, i ara estem pendents de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Arribar a Estrasburg va ser molt important, tot i que fins i tot els nostres advocats eren pessimistes al principi. Ara, en canvi, sembla que hi ha possibilitats que la demanda tiri endavant i, si ho fa, encara que ja no tingui cap efecte pràctic, serà una victòria moral. En paral·lel a la via judicial, vam pensar que calia combatre la desinformació que des dels mitjans generalistes s’enviava als ciutadans i vam començar a fer xerrades als casals d’avis, a les biblioteques, als centre cívics... De mica en mica, la gent va anar connectant amb el moviment.

Què és una pensió digna?

Com a mínim, hauria de ser el que diu la Carta Social Europea: 1.080 euros. Aquest hauria de ser l’ingrés mínim per a una persona gran en qualsevol país d’Europa. El problema és que Europa no s’ha construït pensant precisament en el benestar dels ciutadans. S’han fet lleis que han permès al mercat de capitals moure’s amb total llibertat i impunitat, els dirigents polítics han quedat reduïts a simples titelles en mans del poder econòmic. S’han afavorit els plans de pensions privats i ara Brussel·les no té cap mecanisme per obligar l’estat espanyol ni cap altre estat membre a pagar la pensió mínima reconeguda oficialment.

“Els joves estan acceptant salaris de 700 euros. Pensava que això no ho veuria mai! Es conformen amb el que els donen, viuen el dia a dia sense pensar en el demà”

En saps més de lleis i d’economia que molts universitaris!

En realitat tinc pocs coneixements d’economia. Vaig fer algun curs d’economia bàsica i de sociologia quan era delegat sindical, però bàsicament soc autodidacte. Sempre he llegit molt: abans, llibres, i ara només diaris i pamflets de la Marea. Quan t’impliques en una lluita com aquesta, que abraça tantes àrees, tens accés a informes i documents de tot tipus -com els estudis de Miren Etxezarreta- i et vas familiaritzant amb un llenguatge i uns coneixements que després pots fer servir.

Com ara?

Hi ha tres arguments en defensa de les pensions públiques que són irrefutables. D’entrada, quan algun dels economistes habituals de les tertúlies diu que les pensions no es poden mantenir perquè la proporció és de dos treballadors per pensionista, automàticament els contesto que dos treballadors d’avui estan produint el mateix que fa 40 anys produïen vint treballadors. Si parlem en termes de productivitat, potser trobarem opcions per pagar les pensions. Es pot reduir la jornada laboral o es pot retallar l’edat de jubilació. Quin sentit té treballar tantes hores al dia i estirar tant la vida laboral mentre milers de joves han de marxar a l’estranger a trobar feina? El segon argument és que les pensions són molt cares i que la taxa de substitució d’un treballador espanyol arriba al 80 per cent. Doncs sí, és així, però resulta que a França el salari mínim és de 1.600 euros, i a Espanya, de 745 euros. Això no hi ha economista que ho pugui desmuntar: un dia em van convidar a un programa de televisió, a una taula amb professors d’economia que van acabar admetent que aquestes xifres eren certes i que tenia raó en els meus arguments. El tercer tòpic que es fa servir per justificar l’atac al sistema públic de pensions és que té dèficit.

I no és cert?

Encara que ho sigui, els drets socials no han de tenir dèficit, per això són drets! Per què no ens parlen dels altres dèficits? Ens parlen tant del dèficit de les pensions que ens hem cregut que no es poden pagar. L’objectiu és justificar els préstecs que es demanen al Tresor espanyol i que fan encara més gran la bola de neu, perquè l’endeutament es dispara i la gent acaba convençuda que és per culpa de les pensions. Si les cotitzacions no arriben per mantenir les pensions, només cal dedicar-hi una partida als pressupostos generals de l’Estat, com es fa amb l’exèrcit o amb la casa reial: dues coses que mantenim sense que es parli de si tenen dèficit o no.

Aquest és l’argumentari de Marea Pensionista?

De fet, va més enllà, perquè demanem una reforma integral del sistema públic de pensions que es vinculi a una reforma fiscal. Hem de fer real que paguin els que tenen més: no pot ser que el sistema estigui mantingut en el 86% pels treballadors i les famílies. El govern espanyol ha d’igualar la pensió mínima al salari mínim. Tenim dos milions i mig de persones amb pensions de 600 euros. Això és vergonyós. També s’ha d’establir d’una punyetera vegada la pujada de les pensions d’acord amb l’IPC. El 2020 és a tocar i la reforma de Mariano Rajoy de “l’augment” del 0,25 per cent continua pendent de solucionar.

“Els més dèbils avui són els treballadors i els pensionistes. Però el dia de demà els treballadors encara seran molt més dèbils que els pensionistes. ¿No us adoneu que si no lluiteu no teniu futur?”

D’això no se n’ocupen els sindicats?

Això dels sindicats és una veritable pena. Han abandonat la representativitat i la defensa de la societat. Ara el poder i els sindicats es retroalimenten. Em refereixo al poder polític, no al poder real, que està en mans dels bancs i del sector econòmic. El poder polític necessita els sindicats per aparentar que cedeix per arribar a acords socials. Els sindicats viuen a compte de l’almoina que els dona el poder, tenen una credibilitat sota zero davant de la societat. A Marea Pensionista tenim molts pensionistes que continuen afiliats als sindicats, però que estan implicats a mort amb nosaltres.

Per tant, la lluita té sentit.

Té tot el sentit. A més, estic convençut que la gent jove i els treballadors se’ns acabaran afegint. L’exemple més clar l’he vist amb la reivindicació dels taxistes contra les plataformes com Uber o Cabify. Des de Marea Pensionista els hem fet costat, hem anat a les seves assemblees. Els demostrem que això ha de ser recíproc, que aquesta és una lluita solidària. Si ens limitem a fer una mobilització per un problema laboral concret i, un cop solucionat, tornem a les nostres vides com si res, no estem avançant, perquè el futur continua sent incert. Els hi he explicat molt i crec que han entès la importància de sumar-se a la nostra lluita i fer-la conjuntament. També estem intentant cohesionar els moviments socials de Barcelona, sense gaire èxit fins ara. Els més resistents són els estudiants: és difícil que vegin que això també té a veure amb ells i que entenguin que tard o d’hora ells també seran pensionistes. No desisteixo: vaig a fer xerrades als instituts i sento que vaig sembrant o picant pedra per avançar.

D’on treus el temps? I l’energia?

Hi ha un munt de coses que m’agrada fer: pintar, escriure, llegir. Les he deixat per aquesta lluita. Quan et compromets amb una reivindicació com aquesta, t’exigeix tant que no tens temps per a res més. Per no parlar dels diners, que n’hi destino molts, però això també em compensa. L’activisme és una cosa que es porta als gens. A vegades em saturo i durant un parell de mesos em retiro de circulació. Fins que algú em demana que l’ajudi i ja hi soc altre cop. Com jo hi ha molta gent a Marea Pensionista, als iaioflautes i als moviments veïnals. Gent gran que té una vida tranquil·la amb unes condicions econòmiques que els permeten viure dignament i que estan lluitant sense descans pels drets socials, per ajudar els altres. És molt important sentir-se a gust amb un mateix. Jo prefereixo llevar-me cada matí, mirar-me al mirall i reconèixer-m’hi. Si no actués davant una injustícia, si no fes res per millorar la societat, no seria jo. Estic convençut que venim a aquest món a intentar deixar-lo una mica millor de com el vam trobar. A més, als jubilats ens surt a compte estar en aquesta lluita, perquè ens manté les neurones despertes, ens manté vius. Som la generació proactiva. Hi ha persones que pràcticament no poden caminar que asseguren trobar-se molt millor d’ençà que són a la Marea Pensionista. Potser abans s’estaven a casa sense fer res i ara això els serveix per tornar a estar actius.

“Són les vostres, les pensions en perill. Som al carrer per les pensions de les generacions futures. Els jubilats d’avui som corresponsables d’aquesta situació: d’alguna manera als nostres fills els hem fet creure que tot estava fet, que no s’havien de preocupar per res”

Després de vosaltres ve més gent?

Espero que sí! Al mes de maig farem la sisena assemblea de la Marea Pensionista i m’agradaria poder dir que em busquin un substitut. No deixaré de formar-ne part, però començo a estar una mica cansat. Crec que ja és hora de passar a un segon pla i la meva dona també s’ho mereix!

La lluita quan acaba?

La vida és una lluita permanent. No acaba mai. No et pots aturar. Ens trobem en aquesta situació per haver deixat de lluitar. Mai hauríem hagut de deixar els carrers. La majoria pensaven que amb la democràcia ja ho teníem tot aconseguit i que només calia esperar que arribés el dia de les eleccions, posar la papereta a l’urna i llestos. La democràcia l’hem d’exercir cada dia i l’hem d’exigir cada dia.

Ets optimista?

Crec que sí, malgrat que em té força preocupat l’auge de la ultradreta a Europa, que no sembla tenir una solució fàcil. O potser no es vol buscar. Em costa d’entendre que els europeus oblidem tan aviat catàstrofes com les que hem viscut no fa tant de temps. Als joves no els estem explicant la història recent i, si no recordem el passat, estem condemnats a repetir-lo. Oblidar d’on venim, com ha costat arribar fins aquí, pot ser un veritable desastre. ¿Hem oblidat què va passar aquí als anys 40? ¿O a Iugoslàvia, als 90? 

Més continguts de

El + vist

El + comentat