KNOCKOUT

Més Jahans a les aules

L a foto de Jahan Taab, una noia afganesa de vint-i-cinc anys donant de mamar al seu nadó mentre fa l’examen d’accés a la universitat, ha donat la volta al món. Intentant que la seva bebè no plorés, va asseure’s a terra amb la criatura estirada a la falda, de tal manera que li quedaven els braços lliures per continuar escrivint als papers, que havia deixat a terra. El professor que vigilava l’examen, Hahya Erfan, va explicar a la CNN que no es va poder resistir a fer la foto, admirat per la determinació de la noia. La Jahan ha aprovat l’examen i l’Afghan Youth Association ha promogut una campanya per recaptar diners per ajudar-la a pagar-se els estudis.

Salvant les distàncies amb l’èpica que suposa que una mare de família estudiï a l’Afganistan, el desig i motivació de la Jahan per anar a la universitat m’han recordat la d’alguns estudiants. M’ha fet pensar en aquella alumna que, en ple tractament de quimioteràpia, només va faltar un dia a classe en el quadrimestre, va entregar uns treballs completíssims quan tocava i va fer un examen excel·lent. En la immensa majoria de casos, però, no cal patir cap circumstància complicada per detectar el compromís i il·lusió per uns estudis que són voluntaris. Alumnes que pregunten, que amplien coneixements de l’assignatura, que et demanen si pots explicar una cosa concreta a classe, que s’enfaden si algú de l’aula molesta, que es nota que en els treballs desitgen demostrar tot el que saben perquè valoris el seu talent, que volen que recordis el seu nom, que si et troben al tren et fan preguntes sobre l’ofici i que, fins i tot, amb el pas dels anys, t’aturen pel carrer per recordar-te que van ser alumnes teus i que tenen un bon record de l’assignatura. No calen epopeies per descobrir en els alumnes la vocació, el desig d’aprendre i les inquietuds pel futur.

Però la foto de la Jahan també m’ha recordat, per contrast, una espècie en augment: els estudiants aparcats a les aules universitàries sense cap motivació ni interès. Els que arriben a l’aula amb les mans a les butxaques, sense res per prendre apunts, i es deixen caure en una cadira mirant el mòbil durant hores, els que sempre s’atrinxeren a les últimes files per petar la xerrada, els que et pregunten “S’ha de prendre apunts?” amb cara de fàstic, els que ho suspenen tot i quan treuen un 0,4 a l’examen demanen revisió per assegurar-se que has sumat bé els punts de les preguntes i després marxen, els analfabets del segle XXI que són incapaços de construir bé un text de sis línies i s’indignen si els alertes de les faltes d’ortografia, els que quan s’adonen que s’havia d’entregar un treball encarregat fa un mes escriuen a tota velocitat deu ratlles amb llapis en una llibreta i t’arrenquen el full als nassos i te’l lliuren amb un somriure burleta, els que naveguen per Facebook fent veure que prenen apunts, els que enterren la iaia tres vegades en un mateix quadrimestre i t’ho diuen com a excusa per no fer la feina, el que s’inventa que és dislèxic perquè l’aprovis, els maleducats a l’aula, el que ve només dos dies a classe i quan suspèn et diu que no ho entén, els que tot el dia esbufeguen, els tirans que converteixen els seus companys en esclaus que els subministren tots els apunts i afegeixen el seu nom als treballs, els que consideren que el títol és un dret perquè paguen una matrícula i no la garantia d’uns coneixements adquirits.

Arreu del món calen més Jahans a les aules, pel bé de la humanitat. Calen alumnes àvids de saber, perquè igual que Hahya Erfan, commogut, no va poder estar-se de fer la foto, tots els professors guardem en el record els estudiants que ens han fet pensar que deixàvem l’ofici en bones mans.

Etiquetes

Més continguts de