ASSETJAMENT

#Metoo, carta d’un home trans a l’antic règim sexual

El filòsof feminista entra en la polèmica sobre l’assetjament sexual des d’una perspectiva ‘queer’ que obre el debat

Senyors, senyores i altres,

Enmig del foc creuat al voltant de les polítiques contra l’assetjament sexual, voldria prendre la paraula com a contrabandista entre dos mons, el món de les dones i el dels homes (aquests dos mons que podrien no existir però que alguns s’esforcen per mantenir separats per una mena de Mur de Berlín del gènere), per deixar constància d’alguns objectes perduts o més aviat subjectes perduts en la travessia.

No parlo aquí com a home, pertanyent a la classe dominant d’aquells als quals es va assignar gènere masculí en el naixement, que van ser educats com a membres de la classe governant, als quals es va concedir o més aviat es va exigir (i aquesta seria una clau possible d’anàlisi) exercir la sobirania masculina. Tampoc parlo com a dona, ja que he abandonat voluntàriament aquesta forma d’encarnació política i social. Parlo aquí com a home-trans. No obstant això, no pretenc, en cap cas, representar cap col·lectiu. No parlo ni puc parlar com a heterosexual o com a homosexual, encara que conec i habito les dues posicions, ja que quan s’és trans aquestes categories resulten obsoletes. Parlo com a trànsfuga del gènere, com a furtiu de la sexualitat, com a dissident (sovint maldestre, ja que no hi ha un codi preescrit) del règim de la diferència sexual. Com a auto conillet d’Índies político-sexual que ha tingut l’experiència, encara no tematitzada, de viure a banda i banda del mur i que, a força de travessar-lo dia rere dia, ha acabat fart, senyors i senyores, de la rigidesa recalcitrant dels codis i els desitjos que el règim heteropatriarcal imposa.

Deixin-me que els digui, des de l’altre costat del mur, que la cosa està pitjor del que la meva experiència com a dona lesbiana m’hauria permès imaginar. D’ençà que habito com-si-fos-un-home el món dels homes (conscient d’encarnar una ficció política) he pogut comprovar que la classe dominant (masculina i heterosexual) no abandonarà els seus privilegis perquè piulem o cridem una mica. Després de les sacsejades de la revolució sexual i anticolonial del segle passat, els heteropatriarques estan embarcats en un projecte de contrareforma -al qual s’uneixen ara les veus femenines que desitgen continuar sent importunades. Aquesta serà la guerra dels 1.000 anys -la més llarga de les guerres, ja que afecta les polítiques de la reproducció i els processos a través dels quals un cos humà es constitueix com a subjecte sobirà-, la més important de les guerres, per tant, perquè el que ens hi juguem no és el territori o la ciutat, sinó el cos, el gaudi, la vida.

El que caracteritza la posició dels homes en les nostres societats tecnopatriarcals i heterocentrades és que la sobirania masculina està definida per l’ús legítim de les tècniques de la violència (contra les dones, contra els nens, contra altres homes no blancs, contra els animals, contra el planeta en el seu conjunt). Podríem dir, llegint Weber amb Butler, que la masculinitat és a la societat el que l’estat és a la nació: el detentor i usuari legítim de la violència. Aquesta violència pot expressar-se socialment com a domini, econòmicament com a privilegi, sexualment com a agressió i violació. Al contrari, la sobirania femenina només es reconeix en relació amb la capacitat de les dones per engendrar. Les dones són sexualment i socialment súbdites. Només les mares són sobiranes. En aquest règim, la masculinitat es defineix necropolíticament (pel dret dels homes a donar la mort), mentre que la feminitat es defineix biopolíticament (per l’obligació de les dones a donar la vida). L’heterosexualitat necropolítica podríem dir que seria alguna cosa així com la utopia de l’erotització de la trobada sexual entre RoboCop i Alien… esperant que, amb una mica de sort, algun dels dos s’ho passi bé.

L’heterosexualitat no és només, com Wittig ens ensenya, un règim de govern: és també una política del desig. L’especificitat d’aquest règim és que s’encarna en un procés de seducció i de dependència romàntica entre dos agents sexuals lliures. Les posicions de RoboCop i d’Alien no són individualment triades o conscients. L’heterosexualitat necropolítica és una pràctica de govern que no és imposada pels que governen (els homes) a les governades (les dones), sinó una epistemologia que fixa les definicions i les posicions respectives dels homes i de les dones a través d’una regulació interna. Aquesta pràctica de govern no pren la forma d’una llei, sinó d’una norma no escrita, d’una transacció de gestos i codis que tenen com a efecte establir en la pràctica de la sexualitat una partició entre el que es pot fer i el que no es pot fer. Aquesta forma de servitud sexual reposa sobre una estètica de la seducció, una estilització del desig i una coreografia del plaer. Aquest règim no és natural: es tracta d’una estètica de la dominació històricament construïda i codificada que erotitza la diferència de poder i la perpetua. Aquesta política del desig és la que manté viu l’antic règim sexe-gènere malgrat els processos legals de democratització i empoderament de les dones. Aquest règim heterosexual necropolític és avui tan denigrant i destructiu com ho eren el vassallatge i l’esclavisme en plena Il·lustració.

El procés de denúncia i visibilització de la violència que estem vivint forma part d’una revolució sexual, certament lenta i tortuosa, però imparable. El feminisme queer va situar la transformació epistemològica com la condició de possibilitat d’un canvi social. Es tractava de posar en qüestió l’epistemologia binària i naturalitzada afirmant enfront seu una multiplicitat irreductible de sexes, gèneres i sexualitats. Avui entenem que tan important com la transformació epistemològica ho és la transformació libidinal: la modificació del desig. Cal aprendre a desitjar la llibertat sexual.

Durant anys, la cultura queer ha sigut un laboratori d’invenció de noves estètiques de la sexualitat dissidents enfront de les tècniques de subjectivació i els desitjos de l’heterosexualitat necropolítica hegemònica. Som molts els que fa temps que hem abandonat l’estètica de la sexualitat Robocop-Alien. Vam aprendre de les cultures butch-femme i BDSM, amb Joan Nestle, Pat Califia i Gayle Rubin, amb Annie Sprinkle i Beth Stephens, amb Guillaume Dustan i Virginie Despentes, que la sexualitat és un teatre polític en el qual el desig, i no l’anatomia, escriu el guió. És possible, dins de la ficció teatral de la sexualitat, desitjar netejar sabates amb la llengua, ser penetrat per cada orifici o caçar l’amant en un bosc com si fos una presa sexual. No obstant això, dos elements diferencials marquen la distància entre l’estètica queer de la sexualitat i l’heterodominant de l’antic règim: el consens i la no naturalització de les posicions sexuals. L’equivalència dels cossos i la redistribució del poder.

Com a home-trans em desidentifico de la masculinitat dominant i de la seva definició necropolítica. La nostra principal urgència no és defensar el que som (homes o dones), sinó rebutjar-ho, desidentificar-nos de la coerció política que ens força a desitjar la norma i a repetir-la. La nostra praxi productiva és desobeir les normes de gènere i sexuals. Després d’haver sigut lesbiana la major part de la meva vida i trans els últims 5 anys, estic tan lluny de la vostra estètica de l’heterosexualitat com un monjo budista que levita a Lhasa ho està del supermercat Carrefour. No em corro amb la vostra estètica de l’antic règim sexual. No em posa molestar ningú. No m’interessa sortir de la meva misèria sexual fotent mà al metro. No sento cap tipus de desig pel kitsch eròtico-sexual que proposeu: tipus que aprofiten la seva posició de poder per fotre claus i tocar culs. Em repugna aquesta estètica grotesca i assassina de l’heterosexualitat necropolítica. Una estètica que renaturalitza la diferència sexual i situa els homes en la posició de l’agressor i les dones en la de la víctima (dolorosament agredida o alegrement importunada).

Si és possible afirmar que en la cultura queer i trans cardem més i millor és perquè no només hem extret la sexualitat de l’àmbit de la reproducció, sinó sobretot del de la dominació de gènere. No estic dient que la cultura queer i transfeminista s’escapi de tota forma de violència. No hi ha sexualitat sense ombra. Però no és necessari que l’ombra (la desigualtat i la violència) presideixi i determini la sexualitat.

Representants de l’antic règim sexual, agafeu la vostra part d’ombra and have fun with it, i deixeu-nos enterrar les nostres mortes. Gaudiu de la vostra estètica de la dominació, però no pretengueu fer de la vostra estètica la llei. I, després, deixeu-nos cardar amb la nostra pròpia política del desig, sense homes ni dones, sense penis ni vagines, sense destrals ni fusells.

Aquest article es va publicar originalment al diari Libération, en francès, el 15 de gener.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat