A l passadís del metro de Maria Cristina, Jordi Jardí desgrana versions d’èxits del pop-rock català. Al bar ens espera X.R., que vol preservar l’anonimat però que accepta regalar-nos la seva experiència. Té 63 anys i en fa cinc que toca al metro. “No m’havia plantejat mai la música com la meva principal activitat. Soc restaurador d’obres catalogades i he fet mil oficis relacionats amb l’art. Fins que, en un moment donat, vaig considerar que havia de fer un tomb a la meva vida laboral”, explica. La genètica tirava: pertany a la quarta generació d’una nissaga de músics.

Se li trenca la veu quan recorda el primer dia que va tocar al metro: “El meu debut va ser un Dilluns de Pasqua a Urquinaona. Va passar una parella i en una paret van dibuixar un cor i una fletxa que apuntava cap a mi”. Probablement aquesta serà una de les anècdotes que recollirà al llibre que prepara i que publicarà amb pseudònim. És vulnerable, sensible i educadíssim: “Sempre em presento i m’acomiado dels caps d’estació”. I encarna la dignitat d’un ofici sovint menystingut. “Tocar al metro ens perjudica: es pensen que tocaràs en un bar per no res. Sempre dic que el menjar i el beure me’l porto de casa: jo hi vaig a treballar”, reivindica.

Viu “austerament” però en té prou: “Per a mi el triomf és guanyar-te la vida, més bé o més malament, fent el que t’agrada fer”. Aquesta ha sigut una norma amb ell mateix tota la vida. “Quan el meu pare volia que fos metge, jo volia ser pintor”, confessa. Es declara “poc disciplinat” però adverteix que aquesta feina “no és gens bohèmia”. No la canviaria per una de convencional: “Si m’agafen fort la mà, m’escapoleixo com una anguila. No podria aguantar cap bronca ni cap pressió de ningú. No tinc estómac per suportar-ho”. I en el seu horitzó no existeix la jubilació: “El meu referent és Mick Jagger”.

Tocar al metro és “una prova de foc”, diu, però se sent a gust sota el paraigua de l’AMUC, l’associació que agrupa els músics que toquen al metro de Barcelona. “El pacte entre músics és el que permet que funcionin les normatives i els organigrames”, considera.

Un model únic d’autogestió

Creada el 1996 i reconstituïda el 2006, l’AMUC té un conveni amb Transports Metropolitans de Barcelona per regular junts una activitat que durant molt de temps va estar desprotegida. Dels seus 600 socis, al voltant de 100, no sempre els mateixos, són actius. La resta són membres que tenen altres ocupacions i per als quals tocar al metro és un “matalàs”: hi tenen tot el dret però l’exerceixen poc. Els carnets s’atorguen a partir de les proves que convoca regularment TMB, amb un jurat format per membres d’una escola de música que en valora la qualitat i la varietat. Pot ser que algú les superi però trigui un cert temps a incorporar-se al circuit per evitar la saturació dels 38 punts habilitats fins ara (i que l’AMUC ha sol·licitat que s’ampliïn a 50). Però sempre podran tocar en hores lliures, perquè la màxima de l’associació és la inclusió.

Ho explica Rubén H., músic i president de l’AMUC des del 2012, que remarca en primer lloc el seu caràcter assembleari i al·lèrgic a les jerarquies. “L’objectiu és crear unes mínimes garanties perquè qui vulgui s’hi aculli però sempre amb la flexibilitat que comporta aquesta activitat”, afirma. El conveni amb TMB limita l’amplificació i estableix normes de convivència: “La conflictivitat és pràcticament zero”.

L’AMUC es reuneix cada quinze dies a la seu del Foment Martinenc. L’assemblea té tres parts: la primera és informativa i de debats resolutius; durant la segona se sortegen els llocs on els músics tocaran durant aquest període (en torns de dues hores, de 9 del matí a 10 de la nit, fins a un màxim de 14 torns a la setmana per músic), i la tercera és la comissió de foment i gestió de la participació, on es parla en profunditat dels temes per presentar-los durant la primera part de l’assemblea següent. Rubén H. considera que l’excessiva regulació va contra l’essència del músic del metro i del carrer: “El que ens agradaria és que hi hagués un codi ètic general que garantís que la música fos compatible amb la convivència ciutadana”. Però afegeix que el model continuaria fins i tot en aquest escenari perquè sempre hi haurà gent que necessita saber on i quan pot actuar.

Avui Carla Zendrera, pianista de 25 anys, ha sigut de les primeres a escollir. Ha triat Diagonal, una estació que li agrada especialment perquè té bona acústica i cintes transportadores que permeten que la gent ja senti la música a mesura que s’acosta. “Val a dir que si he sigut primera en una taula, seré l’última en una altra. L’ordre no és important”, especifica. Toca preferentment clàssica (que ha estudiat des dels cinc anys) però també rock i ara s’ha apuntat al Taller de Músics perquè li agrada el jazz i també canta. “Des de sempre, quan sentia música al metro m’alegrava el dia. I vaig pensar que jo també volia compartir-ho i alegrar-li el dia a la gent”, explica.

Tocar cada dia al metro li suposa un desgast físic molt elevat i per això combina aquesta feina amb una de matins en una llibreria. “Busco la llibertat. El format empresarial de tenir un cap em costa”, admet. Ha après a ignorar els homes que a vegades li envaeixen l’espai: “I si no ho aconsegueixo, els parlo a través del micro i els faig saber la meva incomoditat. Sovint els mateixos vianants hi intervenen i els diuen que em deixin tranquil·la”. Se sent molt aixoplugada a l’AMUC: “T’empara i sempre respon si tens un problema”.

Una aportació intangible

“La música i l’art al carrer en general és un patrimoni cultural immaterial. Qualsevol societat civilitzada ho sap”, sentencia Rubén H. Una opinió que comparteix Taio Boumort, català que viu a Friburg des que un músic alemany, a qui va conèixer tocant al metro, el va convidar a anar-hi. Té un carnet temporal que li permet tocar al metro quan ve a Barcelona: “Soc músic de carrer vocacional. Ofereixes música a gent que probablement no tindrà cap altra opció de sentir-la en directe”.

El president de l’AMUC es remet a l’origen dels temps per explicar la vigència i el vigor d’aquest contacte espontani entre artista i públic: “L’esperit de la música és tribal: algú toca un tambor i la gent entra en un estat de consciència diferent. Nosaltres oferim avui dia una cosa que té milers d’anys i ho continuarem fent fins al final de la humanitat. Som com monjos. Tenim una manera diferent d’entendre l’intercanvi humà: no és crematístic, és més natural i espiritual”. Boumort rebla aquesta idea: “És una mena d’apostolat. Has d’estar disposat a sacrificar moltes coses”.

Assumeixen, per tant, la precarietat com a forma de vida, perquè consideren que “la realització humana va per una altra banda”. I no volen parlar de retribucions. “Seria intoxicar una activitat d’ingressos totalment irregulars”, opina Rubén H. Tots els entrevistats se senten alimentats i privilegiats pel feedback que reben. “Jo he rebut escrits i poemes d’agraïment. La gent ve cansada de treballar a les 9 de la nit i, d’alguna manera, els transportes. Això és molt bèstia i la gent és molt generosa, no només amb diners”, resumeix el president de l’AMUC.

Hi ha consens sobre els punts que tenen més demanda (Verdaguer, Passeig de Gràcia, Urquinaona o Diagonal), però un altre testimoni revela que “cadascú acaba trobant el seu lloc i és bo anar canviant per no avorrir la gent”. L’elecció depèn de variables quantificables, com l’afluència de públic, l’acústica o el tipus de repertori però també d’altres intangibles, com “el pols de la ciutat”, que Rubén H. defineix com “una capital de la llum, de la sinergia espontània”. Això explica, en part, que el model AMUC funcioni a Barcelona i sigui referent per a altres ciutats de l’Estat i capitals europees. Ho sap per experiència: “Jo he viscut a Londres sis anys i la relació entre els músics que toquen al metro no és, ni de bon tros, la que tenim aquí”.

ROBERT BAHIA

Tocant a les portes del cel

La història de Robert Bahia oscil·la entre el drama i l’esperança, i té tants girs del destí que resultaria inversemblant si no estigués documentada. Nascut Roberto Carlos Leiva a Oriola (País Valencià), el 1981, va saber aviat que es dedicaria a la música i, de ben jove, va marxar amb la guitarra a provar sort a Andalusia, amb el grup Metallica com a referent.

L’oportunitat li va arribar gràcies a un programa de televisió estatal, on va obtenir un èxit efímer. A partir d’aquí tot es complica. Una estafa discogràfica el porta a Liverpool, on descobreix l’opció de tocar al carrer. Però no és fàcil i entra en contacte amb entitats religioses que l’ajuden i que l’acaben portant fins a Roma. La vida a la capital italiana és dura: toca en un passadís subterrani del Vaticà i és objecte d’agressions i vexacions. Però no es va considerar mai un indigent: “Jo aportava amb la meva música”.

Fins que un dia crida l’atenció de l’almoiner del Papa, Konrad Krajewski, de la premsa vaticana i fins i tot del Sant Pare, per a qui escriu una cançó que interpreta al circ que anualment s’organitza per a les persones sense sostre. La RAI se’n fa ressò i també alguns mitjans espanyols. “Vaig veure la llum al final del túnel”, declara. Però tampoc. Un advocat italià el representa gratuïtament, però perd el judici contra la discogràfica i es veu obligat a pagar-ne les costes.

Torna de Roma quan la ciutat, en plena alerta terrorista, s’omple de policia i la vida al carrer es complica encara més. Però manté encara un contacte regular amb el Vaticà, fins al punt que el mateix papa Francesc intervé perquè atenguin el seu fill, afectat d’una complexa cardiopatia, a l’Hospital Gemelli de Roma.

Supera les proves de l’AMUC el 2016 i s’incorpora al circuit de la música al metro de Barcelona. El seu repertori combina clàssics dels anys 60 i 70 (Stand by me, Wish you were here, Imagine ) i composicions pròpies de pop-rock: “Tinc material per a tres o quatre discos”, assegura. Ara el Robert viu amb la seva dona i fills en un poblet valencià. Aspira a comprar una casa, crear una escola de música i es planteja estudiar per a diaca. Però, per damunt de tot, no renuncia a la seva vocació d’arribar al gran públic: “Continuo buscant un contracte discogràfic perquè la gent es mereix la meva música”. I és que la seva fe religiosa és només comparable amb la que té en ell mateix.

MERX SAMA

Una clàssica molt oberta

Té 33 anys i està acabant la carrera de piano clàssic, una disciplina que practica des de la infantesa però que va abandonar per acabar-hi tornant. Ja des de petita, quan estudiava al Conservatori del Bruc, observava fascinada els músics del carrer: “Els admirava i pensava que a mi m’encantaria fer el mateix”.

I ho ha fet: fa sis o set anys que toca al metro, un escenari que l’ha ajudat “a recuperar l’amor per la música”. Ella rep el flux de la gent que passa i hi dialoga: al matí obres poc denses, com preludis de Bach o moviments de sonates de Mozart, i peces més canyeres a mesura que avança el dia. Aquest migdia Chopin és l’estrella indiscutible, però en el repertori de la Merx hi ha de tot: “Segons com caminen tinc una pulsació o una altra: m’adapto al ritme que porten ells i intento incrementar-lo una mica per fer-los avançar. Puc incorporar música minimalista o bandes sonores”.

Li agrada experimentar i improvisar el setlist, cosa impossible en un auditori tradicional: “Sembla que el públic està més pendent de si t’has equivocat en una semifusa que del que has comunicat”. D’altra banda, és conscient dels sacrificis que comporta una carrera d’ampli espectre i no li compensa intentar fer-se un nom i acabar tocant a l’Auditori o al Palau: “No em cal. El virtuosisme per a mi no és Rakhmàninov. És connectar amb la gent”.

A la Merx no l’alimenten els aplaudiments, sinó la interacció: “És el que recordo. Si tu no hi estàs a gust, les monedes no cauen. Si tu no t’ho creus, no t’hi posis. La majoria de gent al metro busca la teva mirada, confirmar que allà hi ha algú. Hi ha qui et comunica l’emoció que ha sentit”, narra. Però no sacralitza la música clàssica: “Sembla que si toques clàssica no molestes i això em sembla fatal. Totes les músiques hi han de tenir cabuda”. Experimenta també amb la indumentària: “Per què els de clàssica hem d’anar sempre de negre?”, llança a l’aire.

Com a aspectes negatius, la Merx destaca “els lladres i els borratxos”, però no se sent més vulnerable pel fet de ser dona: “És cert que hi ha un tipus d’home que s’atreveix més amb les dones però jo intento parlar les coses i mai he tingut por”.

“Visc de la música i em sento privilegiada”, afirma. En precari, esclar, però se’n surt combinant el metro i el carrer amb classes, feines d’acompanyament i bolos esporàdics: “Això em provoca algun petit conflicte intern, perquè hi ha qui ho fa per necessitat, però com que estic en un col·lectiu on tothom té les mateixes oportunitats, em quedo tranquil·la”. Acaba puntual i assistim a un respectuós canvi de torn amb una cantant etèria.

CECILIA BELLORÍN

Ànima de talp

És veneçolana però fa vint-i-sis anys que viu a Catalunya. Parla un català correctíssim tenyit d’una suau sonoritat llatinoamericana a què no renuncia. És activista a favor del seu país a cada oportunitat que té. Alguns la coneixen com “la veneçolana del Poble-sec”, barri on està arreladíssima.

Va arribar a Barcelona per amor, seguint el Jim, el seu marit anglès, que havia trobat una bona feina a l’Institut Britànic de la Bonanova, amb dues filles de 6 i 4 anys. Ja tenia una llarga carrera a Veneçuela com a cantant i actriu que va mantenir aquí. El seu instrument és el cuatro, una guitarra de quatre cordes d’origen llatinoamericà, i combina el folklore amb el jazz, els boleros o la bossa nova. Summertime, Garota de Ipanema o Moliendo café són alguns hits d’un repertori que interpreta amb una personalíssima veu de contralt i maneres de show woman.

És tota energia i extroversió però confessa que té “ànima de talp”. És per això que se sent tan còmoda tocant al metro, on va debutar el 2005, quan la crisi començava a albirar-se. Hi va arribar “una mica per casualitat”, quan un company guitarrista li va proposar que toquessin junts. Un dia, el company va arribar tard i es va veure obligada a començar sense ell. “Quan va veure la quantitat de monedes que havia aconseguit, em va dir: «Veus com pots sola?»”, riu.

“El metro m’ha proporcionat un creixement personal i artístic meravellós”, afirma amb llàgrimes als ulls. Li agrada la proximitat amb la gent, sobretot a primera hora. “Ha de ser molt bonic per a les persones que es lleven d’hora per anar a treballar que algú els ofereixi música”. I els mals moments, que n’hi ha, els bandeja bé: “Fins i tot alerto els vianants de la presència de carteristes”.

Entre altres satisfaccions, tocar al metro li ha permès viatjar dues vegades al Brasil, com a guanyadora d’un concurs organitzat pel Festival de Músics del Metro d’aquell país. Ara, als 62 anys i amb càrregues familiars, reconeix que cada vegada li costa més “baixar al metro” però que encara li costa més renunciar a poder-ho fer. És per això que continua vinculada a l’AMUC, on és tota una institució.

MIKHAIL VIOLIN

Un històric del metro i el carrer

Tot i el seu cognom (real, no artístic), l’instrument principal del Mikhail és el banjo. Actua al metro i als carrers de Barcelona “des del segle passat”, com diu ell rient, en concret des del 1999. Va ser l’any en què va arribar a la ciutat procedent d’una gira europea amb banda que tenia com a origen Sant Petersburg, la ciutat on va néixer, i un final tan incert com el seu esperit nòmada: “Més al sud ja no podíem anar i, a part, en aquella època encara resultava senzill obtenir els papers per legalitzar la meva situació”.

El Mikhail té 47 anys i és el primer músic d’una família de físics. Té sis o set grups diferents i combina les actuacions al carrer i al metro amb altres en bars o festes majors. “Vaig allà on em criden”, afirma. Però mai per un període massa llarg. “No m’agrada tenir caps ni obligacions, per això em mola el carrer”, diu amb un accent rus encara marcadíssim.

Té un fill de 20 anys que toca el clarinet però que es dedica al disseny gràfic. La vida al metro i al carrer no està feta per a tothom però el Mikhail no en concep cap altra: “És un escenari sempre obert, més relaxat que d’altres i alhora més honest: si no agrades, la gent no s’atura i no paga”.

Avui bufa un vent gèlid que dificulta la mobilitat de les mans. Però la gent somriu, balla o pica de mans mentre les monedes cauen a bon ritme. I és que el repertori dels New Orleans Pussycats és carismàtic: Whispering, Mack the Knife o Bye, bye, blackbird, que el Mikhail entona amb veu rogallosa emulant Louis Armstrong. Després de repartir-se els guanys, desplega la bici i pedala cap a l’assaig amb el seu grup de gòspel.