Nostàlgia i apoteosi del cos

'La gran odalisca', Jean Auguste Dominique Ingres (1814). Museu del Louvre

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

ELS QUI HEM NASCUT en l’època en què la pintura ha abandonat majoritàriament la representació de la figura humana no podem deixar de sentir una certa nostàlgia del temps en què el cos era el centre de l’art pictòric. En els nostres dies la fotografia i el cinema semblen tenir l’exclusiva d’aquesta centralitat, si bé, a la segona meitat del segle XX, grans mestres com Hooper, Bacon o Freud han continuat reivindicant el lligam íntim entre pintura i corporeïtat. Sóc dels qui creuen que l’exactitud mimètica de la imatge fotogràfica i cinematogràfica mai podrà fer oblidar la subtilesa carnal de la pintura, i que abans o després es produirà el retorn del pinzell a la pell humana.

Encara que el paisatge hagi estat molt important en l’art europeu des del segle XVII i que, ja el segle XX, l’abstraccionisme hagi traduït formalment el paisatge interior de l’home, m’atreviria a dir que la figura humana segueix sent l’àncora que dóna raó de ser a la pintura. Potser no estava del tot encertat Miquel Àngel quan confessava que l’única naturalesa que li interessava era el cos humà, però no tinc cap dubte que aquest és l’horitzó prioritari de l’art. El cos humà, i la seva nuesa.

La representació del nu ens ho diu tot sobre l’estil i sobre la sensibilitat. Perdudes gairebé totes les pintures del món antic, el Renaixement va iniciar l’èpica i la lírica del nu en l’art occidental. Els cossos nus de Botticelli són lírics; els de Giorgione o Tiziano, èpics. Rembrandt i Rubens van continuar l’epopeia carnal de la pintura europea. No obstant això, hi ha un artista, Jean Auguste Dominique Ingres, que sintetitza prodigiosament bé els dos corrents i avança la representació del nu en la pintura moderna.

Com ja havia fet a la Banyista de Valpinçon, de 1808, sis anys després a La gran odalisca Ingres elimina tota teatralitat externa per concentrar-se en la llum de la figura femenina. Vol expressar, així, la quinta essència del cos.

Més continguts de