CAPS I PUNTES

La Principal

La Principal no ha canviat gaire la seva fesomia, l’interior conserva la barra al seu lloc, l’altell i la marquesina de fusta, i les canòniques taules de marbre

Conec aquest local des que era un infant. Just davant de la seva terrassa hi parava l’autobús que anava fins a Corbera de Llobregat, on els meus pares van tenir una caseta durant molts anys. Cada dissabte veníem a primera hora del matí a esmorzar, i després pujàvem a passar el cap de setmana a la muntanya. Llavors era un bar com tants altres, de poca llum, cambrers vestits de blanc, i una parròquia constituïda principalment per gent que no vivia a gaires passes d’aquí. Passat el temps, es va convertir en l’espai de les meves tertúlies juvenils, lloc de trobada abans d’anar al cinema, o taula per revisar les troballes fetes al mercat de llibres d’ocasió de Sant Antoni.

Mentre vaig viure al centre, la seva terrassa va ser la preferida per fer-hi el cafè o per menjar-hi un entrepà a la fresca per sopar. Només creuar la ronda de Sant Antoni els preus queien en picat, els turistes minvaven, i tot tornava a ser raonablement barceloní. Potser per aquest motiu, saber que el bar La Principal complia 99 anys em va mobilitzar. El diumenge 29 de maig vaig ser un dels molts clients que ens vam reunir, asseguts a la plaça Goya sobre unes estovalles de paper de quadrets blancs i vermells, per participar en el vermut popular amenitzat per la Dixie Band del Taller de Músics. Aquest va ser el tret de sortida de les activitats que s’organitzaran al llarg de tot aquest any per demanar a l’Ajuntament la catalogació d’aquest antic establiment com a bar emblemàtic.

La Principal no ha canviat gaire la seva fesomia, l’interior conserva la barra al seu lloc, l’altell i la marquesina de fusta, i les canòniques taules de marbre. Quan es va inaugurar el 1917 aquest indret era conegut pel famós dispensari del carrer Sepúlveda, on van morir Francesc Layret o els germans Badia després dels seus respectius atemptats. Aquell mateix any s’havia pavimentat la plaça, i s’hi havia instal·lat la font d’Eduard B. Alentorn, amb dos nens jugant amb una tortuga. Llavors la seva competència era la Cerveseria Casa Moritz, a la plaça Sepúlveda cantonada amb Muntaner, on també funcionava el cabaret Salón-Tango. Quan la Moritz va tancar, al seu lloc hi va obrir el restaurant catalanista La Pàtria. Just davant hi paraven els autobusos a Montserrat, com anys més tard hi tindrien la parada els que anaven a Castelldefels o a Camprodon. A l’altre costat de La Principal, cantonada amb la ronda de Sant Antoni, hi havia el Cafè Europa, on funcionava el Cabaret Cipriano, que oferia ball, cartomància i classes de tango.

Als anys 20 van instal·lar-hi els primers fanals que van il·luminar la plaça. La Principal va tenir molts anys ambient esportiu, hi anaven els aficionats a la boxa i a la lluita lliure que freqüentaven la veïna sala Price del carrer Casanova cantonada amb Floridablanca. També s’hi reunien molts seguidors del RCD Espanyol, que el 1952 van escollir aquest local per promoure Lluís de Caralt com a president de l’entitat. El teatre era un altre dels motius que hi portava públic, molta gent hi feia el cafè abans d’entrar al Goya o a la Sala Muntaner. Aquest era el bar preferit de Terenci Moix, que hi anava molt sovint a repassar els seus originals; al final de la seva vida el cambrer li guardava un paquet de tabac sota la barra.

Fa poc temps van recuperar els plafons ceràmics de la façana que dóna al carrer Sepúlveda, que van estar molts anys tapats per unes proteccions de fusta per impedir destrosses o robatoris. Aquestes peces modernistes, úniques a la ciutat, són la publicitat d’Anís del Mono de Ramon Casas i la del vermut Cinzano de Leonetto Cappiello. Ara el públic és majoritàriament jove, però l’establiment conserva tota la seva història. I al llarg d’aquest 2016 ho vol celebrar amb exposicions fotogràfiques, conferències i altres activitats que demostrin la seva categoria d’emblemàtic. Espero veure’ls a La Principal. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat