Des de Punta Arenas un autobús em condueix fins a Puerto Natales, on em reuneixo amb el Juanjo, un expert guia xilè que m’acompanyarà durant el trekking. En aquesta ciutat és on s’ha de tancar tot allò relacionat amb la caminada dins del parc o comprar alguna cosa d’última hora que ens falti, com una cantimplora, una llanterna o fins i tot unes botes. Fantástico Sur, l’empresa que gestiona la majoria dels refugis del parc, també té oficines a Puerto Natales. Per accedir al parc és imprescindible tenir reserva als refugis; en cas contrari, els guardes et neguen l’entrada.

Aquest Parc Nacional xilè brinda un gran nombre de possibilitats per caminar, i cadascú pot traçar el recorregut que li vingui de gust. Però si el que es vol és conèixer-lo a fons és imprescindible fer una de les dues rutes clàssiques, les conegudes com a O i W, denominacions que venen donades pel traçat que els seus senders dibuixen sobre la cartografia del parc. La primera és la travessia més llarga, fa tota la volta al massís del Paine i és la preferida dels que estan més en forma. Constitueix tot un repte mental i físic i no es pot fer a l’hivern perquè el camí està tancat; calen uns vuit dies i exigeix carregar menjar i l’equip d’acampada. La ruta W és més popular i menys exigent que l’O. Tot el recorregut està molt ben condicionat amb refugis on menjar o dormir, i no per això ens perdrem els paisatges més emblemàtics del parc. Es necessiten uns quatre o cinc dies per fer-la i el més habitual és començar des del refugi Base Torres, on el Juanjo i jo passarem avui la nit per anar recorrent la serralada d’est a oest durant els dies següents.

Ruta W: primera etapa

Les primeres dues etapes ens condueixen fins al mirador de Base Torres. Es pot fer en una jornada, però nosaltres preferim fer-ho en dues per dormir a prop del mirador i poder contemplar Base Torres quan despunta el sol. Després de travessar el riu Ascencio per remuntar la vall que recorre, arribem per un terreny sinuós fins al Paso de los Vientos, on en dies de mal temps cal anar amb compte perquè el déu Èol ens pot tirar al barranc. A pocs quilòmetres, després de tornar a travessar el riu per un pont penjant, arribem al refugi El Chileno, on passarem la segona nit.

Els sopars als refugis solen ser molt agradables gràcies a l’ambient de companyonia que s’estableix entre els caminants. El Juanjo em veu molt animat a la sobretaula conversant amb un grup de brasilers, i dissimuladament s’acosta i em diu a cau d’orella: “Aquesta nit no ens podem despistar, cal anar al llit molt aviat, que demà sortim abans que despunti el sol”. Els coneixedors del territori afirmen que durant la sortida del sol és la millor hora per veure les Torres del Paine, famoses perquè solen estar embolicades per núvols que les tapen totalment o parcialment.

Segona etapa

En plena matinada, submergits en la foscor més absoluta, ja estem caminant guiats per la llum de les llanternes frontals. Són les 4.30 hores i un fi plugim amenaça el nostre meravellós pla de veure com els primers rajos de llum del dia il·luminen Base Torres. Anem remuntant novament el curs del riu Ascencio durant una hora i mitja, fins a arribar a la morrena d’una antiga glacera, on el camí es torna molt estret i difícil de transitar a causa de la tartera que travessa el camí. Hem trigat 45 minuts a recórrer els més de dos quilòmetres de morrena perquè aparegui davant nostre un immens llac turquesa coronat per les afilades Torres del Paine, que configuren l’espai més emblemàtic del parc.

La sortida del sol no es veu per enlloc, i les Torres fent honor a la seva llegenda es presenten acompanyades per núvols que descarreguen sobre nostre una pluja gairebé imperceptible que no ens ha abandonat des que hem sortit del refugi. Però no passa res, em semblen molt més suggerents amb mal temps, deixant-se veure parcialment a mesura que els núvols es mouen, que amb un sol esplendorós. Després de menjar alguna cosa per recuperar forces iniciem el descens fins a arribar a un mil·lenari bosc de lenga ( Nothofagus pumilio ) que no he pogut veure de matinada a causa de la foscor. La seva frondositat ens protegeix de la pluja fins al refugi El Chileno. Allà recollim les nostres motxilles i, acompanyats pel suau vol d’un còndor que aguaita el terreny des de les altures, seguim descendint la vall del riu Ascencio amb majestuoses vistes sobre llacs circumdants i la glacera penjant de la muntanya Almirante Nieto. Quan acaba la vall, agafem un sender a l’oest, esquitxat de llacs, que discorre per un terreny de modelatge suau que ens porta fins al refugi Cuernos, on farem nit al costat del llac Nordenskjold.

Tercera etapa

En el nostre tercer dia afrontem la jornada més llarga i difícil de tot el recorregut. Durant l’esmorzar el Juanjo m’adverteix: “Carrega les piles, perquè avui farem dinou quilòmetres en unes vuit hores”. La ruta segueix vorejant el llac Nordenskjold fins a arribar al Campamento Italiano. Un espai d’acampada sota un bosc de faigs ( Nothofagus antarctica ) on dormen els excursionistes que carreguen el seu menjar i la tenda de campanya. Aquí hi ha un guarda-roba per poder deixar la motxilla i carregar només el que sigui necessari durant les sis hores que costa ascendir i descendir el salvatge Valle del Francés. Els primers quilòmetres generen un desgast físic important, són duríssims pel pendent i per haver d’anar literalment saltant de roca en roca fins a arribar al Mirador del Francés. Allà la fatiga se’ns alleuja quan observem la glacera que cobreix tot el vessant oest de l’afilat modelatge de Paine Grande, que és el pic més alt de la zona, amb 3.050 metres d’alçària. Veure a l’estiu com se succeeixen les allaus, una per una, i precipiten el gel al buit, és tot un espectacle.

A continuació el camí segueix pujant, però és molt més benèvol amb nosaltres; circula per un bosc de lenga i faig pel qual ascendim la muntanya sense dificultats. Al nostre pas ens apareixen suggerents espècies vegetals, i el Juanjo ho aprofita per il·lustrar-me amb els seus coneixements mostrant-me amb orgull algunes flors: “Mira, Lucas, aquestes són les més comunes de la vall. Allà tens els zapatitos de la Virgen ( Calceolaria uniflora ), la meva flor preferida, per la combinació de vermell i groc. Aquest arbust florit de la teva dreta és el chilco ( Fuchsia magellanica ), les seves flors es caracteritzen per tenir forma acampanada i ser de color fúcsia, com indica el seu nom científic. I als nostres peus tenim una orquídia realment preciosa, la Chloraea magellanica, fàcil d’identificar pel dibuix de línies verdes ramificat sobre les seves fulles blanques”.

Deixant enrere el Campamento Británico arribem al mirador del mateix nom, que ofereix una panoràmica privilegiada de 360 graus sobre la capçalera del Valle del Francés. Un immens circ glacial coronat per una sèrie de formacions rocoses impressionants. El Juanjo assenyala amb el dit alguns dels cims que ens envolten i me n’indica els topònims: “Catedral, Aleta de Tiburón, Los Gemelos, Trono Blanco, Cerro Espada, Cerro Hoja i Cerro Máscara”. Deixa anar una riallada, em mira fixament i diu: “Oi que és fàcil reconèixer en cada un la figura que li atorga el nom?” Afirmo gestualment amb el cap, encara que, sincerament, la màscara, el tron blanc i la catedral no els veig per enlloc; però no ho diré per no trencar la màgia del moment. Després de menjar algunes fruites seques iniciem el descens de la vall, que ens condueix altre cop fins a la caseta del guarda del parc, on recollim les motxilles. Continuem amb una nova caminada, abandonant el Campamento Italiano i el llac Nordenskjold, que ens condueix per un terreny ondulant que discorre al costat de la riba del llac Skottsberg, que ens acompanya fins al refugi de Paine Grande.

Quarta etapa

L’última etapa de la nostra ruta pel parc no és gaire llarga, només ens calen unes quatre hores per arribar al refugi Grey. Durant la primera part té lloc un ascens que recorre una trencada per un camí sinuós que culmina en un superb mirador sobre el llac i glacera Grey. Allà un vent gèlid de sobte ens colpeja el cos amb violència i ens obliga a treure de les motxilles la roba d’abric i a caminar a estones de quatre grapes per no sortir rodolant. Finalment agafem un sender que solca un bosc de lenga i ñire ( Nothofagus antarctica ), travessa el riu de Las Piedras i ens fa tornar dolçament fins al refugi Grey. És el final de la ruta W.

A l’embarcador ens espera un catamarà que posa punt final al nostre periple pel Parc Nacional Torres del Paine. En una agradable navegació entre icebergs, contemplant com el blau metàl·lic que reflecteix la glacera ens il·lumina la cara, fem un creuer relaxat fins a l’Hotel Lago i tornem a la civilització.