L a catedràtica de llengua espanyola a la Universitat de Barcelona i experta en lingüística i comunicació Estrella Montolío acaba de publicar Cosas que pasan cuando conversamos. El llibre pot ser una lectura especialment adequada en aquest període de confinament que se’ns demana com a ciutadans. La majoria de nosaltres haurem de passar més hores junts amb les nostres famílies, tindrem una cura més atenta de les persones grans que ens envolten i invertirem més temps en la convivència, tan gratificant com delicada en alguns moments. I la base de la bona convivència rau sovint en l’habilitat de la conversa, en la capacitat d’establir una bona sintonia amb els diàlegs que mantenim amb la gent més propera. Montolío, en el seu llibre, aprofundeix en els intercanvis comunicatius quotidians que teixeixen les nostres relacions.
Escrit amb un llenguatge directe i planer (es nota l’expertesa de l’autora a l’hora d’establir un bon vincle amb el lector-interlocutor), exposa les claus i secrets que s’amaguen en una cosa tan quotidiana com les converses que mantenim, ja sigui amb els companys de feina, amb un veí a l’ascensor, amb amics o amb els nostres fills. Montolío ens descobreix les regles del joc. Diàriament les apliquem per intuïció o sentit comú. La gràcia rau en el fet que, sense adonar-nos-en, participem d’una mena de pactes tàcits que fan que les converses funcionin i fins i tot, en alguns casos, es converteixin en meravelloses. Les persones que incompleixen aquestes normes són batejades per Montolío com a “delinqüents conversacionals”. Tots n’hem conegut, però és molt interessant descobrir en el llibre com funcionen aquests actes de saboteig per detectar-los més fàcilment. L’autora també proposa, per exemple, mètodes per defensar-nos de les agressions verbals.
Un dels paràgrafs del llibre diu: “Les investigacions aporten dades incontestables: els nens i joves que no han rebut de la família ni del seu entorn un grau suficient de conversa mostren menys capacitat d’empatia, menys habilitat per convèncer i persuadir, per posar-se en el lloc de l’altre, treballar en equip, concentrar-se durant un cert lapse de temps. O, formulat en termes positius: hi ha una correlació provada entre el nombre d’hores de conversa que els nens comparteixen amb la família i el seu èxit posterior en la vida”.
La tesi confirma una convicció personal que sovint plantejo quan algú m’expressa els seus dubtes al voltant d’educar els fills. Escoltar-los, des de ben petits, és el que ho fa tot més fàcil després. Quan algunes persones es queixen que els seus fills adolescents “no els expliquen res” potser és perquè no se’ls han escoltat prou. I escoltar és, de fet, una cosa inherent a la conversa.
Aquests dies que tindrem més hores per compartir, potser és interessant establir la conversa com a activitat familiar. Perquè la salut l’hem de preservar de moltes maneres.
