Q uan li van diagnosticar un càncer de pulmó devastador, Paul Newman va demanar que el deixessin en pau. Va acomiadar-se de tothom, es va tancar a casa, envoltat de les persones que l’estimaven i va esperar que li arribés l’hora final. Volia ser coherent amb la vida, llarga i fecunda, que havia tingut, amb l’amor dels seus fills i els seus nets i la companyia de la seva esposa. La persona que tant havia fet per millorar amb el seu art l’existència dels altres deia que ja en tenia prou, que no volia que el molestés ningú. Volia dir adeu al món amb els seus ulls blaus mirant fixament els de l’amor de la seva vida: la seva dona, actriu fabulosa, Joanne Woodward.

Cinquanta anys de matrimoni, mig segle d’amor donat i correspost. Tantes vegades van haver de respondre l’un i l’altre sobre quins eren els secrets de la seva relació... Alguns sembla que donaven per fet que Newman, un home guapíssim, potser l’home més guapo que mai hagi fet pel·lícules, trucava a altres portes, s’infiltrava en caus i llits aliens. Quin masclisme més tronat els d’aquests preguntadors que no tenien ni idea ni del món ni de la vida. Ell sempre els donava una lliçó: “Per què he de buscar una hamburguesa fora de casa si a dins hi tinc un entrecot?” I ella, fantàstica, quan li preguntaven què significava viure amb Paul Newman responia que estava molt bé, però que el seu senyor ja tenia algunes neures de l’edat i que fotia uns roncs que algunes nits amenaçaven de tirar la casa a terra.

Ara que hi ha el #MeToo el #SerActriuÉs i tants hashtags de persones que s’han afartat d’haver de suportar segons quins esquemes mentals putrefactes, una bona cosa seria que a qui li pertoqui es fixi en la relació de mig segle entre Paul Newman i Joanne Woodward. En allò que deien l’un de l’altre. Es van conèixer al rodatge d’ El llarg i càlid estiu, la primera de les pel·lícules que van fer junts, ell estava casat i ja tenia tres fills i van veure clar que no podien viure més l’un sense l’altre. Quan va voler fer-se director de cine, Newman la va triar a ella perquè fos la seva actriu predilecta. I quin títol més bonic li va dedicar -bé, el títol era obra del novel·lista, però imaginem-nos que se’l va inventar Newman- perquè en fos la protagonista: L’efecte dels rajos gamma sobre les margarides (1972).

Quan ja estava molt malalt, Newman va acceptar que l’Agustí Vila l’entrevistés per al seu documental sobre el viticultor Jean Leon, que era íntim amic seu. Li va donar una estona durant la pausa d’una de les seves estimades carreres de cotxes. Va ser amable i simpàtic i no va voler treure’s la gorra del McDonald’s que el protegia del sol. Li agradava portar una guitarra al maleter del seu cotxe per si en una reunió d’amics venia a tomb cantar una mica. Se li va acudir muntar un negoci de salses i unes quantes causes benèfiques. Avui, als 88 anys, la Joanne viu en un poble petit de Connecticut, a la casa on va morir Paul Newman un dia de setembre, poc després de demanar a l’hospital que li donessin l’alta. Volia ser a casa en el moment de l’hora final. Amb el seu amor al costat.