Pensament  Crida a l’ordre

ASSAIG

Crida a l’ordre

Personatges com Trump, Orbán o Salvini beuen de les idees de la nova onada de pensadors conservadors que acusen el postmodernisme d’haver corromput els fets i la realitat perquè han introduït el context i la diversitat en el seu discurs. Com ja va passar al període d’entreguerres, clamen per un retorn a l’ordre i a una suposada objectivitat en què només hi ha una veritat, la seva. Ho analitza el filòsof Santiago Zabala, investigador Icrea a l’UPF, en un article publicat a La Maleta de Portbou que reproduïm aquí

Santiago Zabala / La Maleta de Portbou

E n la vida política i intel·lectual d’Europa, i també de la resta del món, s’està fent una “crida a l’ordre”. Aquest “ rappel à l’ordre ” ja es va sentir a França després de la Primera Guerra Mundial, quan es va exigir als artistes avantguardistes que deixessin de banda els experiments i creessin unes representacions reconfortants per als que havien vist el seu món destruït per la guerra. Però ara la crida a l’ordre s’adreça als intel·lectuals, polítics i ciutadans que encara s’aferren a la cultura de la postmodernitat, en teoria políticament correcta.

Les forces que -segons elles mateixes afirmen- representen l’ordre diuen que aquesta cultura ha corromput els fets, la veritat i la informació, amb la qual cosa ha propiciat els “fets alternatius”, “la postveritat” i les fake news, tot i que, com assenyala Stanley Fish, “la postmodernitat està en contra del concepte segons el qual els fets estan aïllats, són independents els uns dels altres, estan esperant que els descriguin”. “Ben al contrari, la postmodernitat afirma que un fet és el resultat de l’argumentació i el debat, i no una entitat preexistent que serveix per contrastar la validesa de l’argument”. El cas és que la postmodernitat s’ha convertit en un pretext per al retorn a l’ordre que ara observem en la retòrica dels polítics populistes de dretes. Aquest ordre es revela cada dia més autoritari perquè es considera en possessió de l’essència de la realitat i defineix la veritat per a tots els éssers humans.

Aquest retorn del realisme es posa de manifest en les trajectòries d’alguns intel·lectuals contemporanis, també coneguts com a “realistes” o membres de l’anomenada intellectual dark web [xarxa intel·lectual fosca], com ara el psicòleg Jordan Peterson, el neurocientífic Sam Harris i filòsofs com Christina Hoff Sommers, entre d’altres. Tot i que a alguns d’aquests pensadors no els agradaria que els qualifiquessin de nous realistes o de políticament conservadors, tots ells s’oposen al gir lingüístic neomarxista de la postmodernitat i al seu conflicte d’interpretacions, que afirma que tot el que existeix només és el correlat del subjecte que l’ha concebut. Segons aquests intel·lectuals, el problema d’aquesta postura postmoderna és que ha negat al pensament qualsevol accés racional a les coses, i ha obert així la porta a discursos aparentment infundats sobre l’objectivitat científica, els valors tradicionals i les essències de gènere.

Però, com assenyala Bari Weiss, aquests pensadors han pres la determinació de recalcar les “diferències biològiques entre homes i dones” i demostrar que la “política de la identitat” és una amenaça per al nostre teixit social. Per això, Christina Hoff Sommers, per exemple, està en contra de les feministes que “encara creuen que la nostra societat es pot definir com un patriarcat, una «hegemonia masculina», un «sistema sexe/gènere»”, i proposa el seu “feminisme factual”, fonamentat en una perspectiva basada en dades. Aquestes dades, segons la interpretació de l’erudita nord-americana, indiquen que la majoria de feministes exageren les dificultats de les dones i fan cas omís de les dels homes.

Ara bé, els crítics d’aquest retorn al realisme -de Simon Critchley a Slavoj Žižek i Gianni Vattimo- ens recorden sistemàticament que aquesta perspectiva filosòfica realista ja va quedar superada fa anys i que la necessitat de realisme és com una mena de “reclusió que tranquil·litza i ofega alhora”. Gianni Vattimo creu que les arrels d’aquesta necessitat cal buscar-les “en un malestar psicològic més que no pas en una exigència estrictament conscient”. La “necessitat de realitat és neuròtica”; és, en definitiva, un “efecte del ressentiment”, de les “qualitats tedioses” de gossos i vells que fa molt de temps que van lligats a una corretja. El problema d’aquesta postura és que qui no se sotmet a la realitat imposada cau automàticament en la incorrecció, se situa al costat equivocat de la realitat i potser, fins i tot, al costat equivocat de la frontera.

Per oposar resistència a aquest moviment polític i cultural és important recordar que, quan Kellyanne Conway, assessora del president nord-americà, Donald Trump, va pronunciar l’expressió “fets alternatius” per defensar una declaració que faltava a la veritat, no entràvem en una nova època de fets alternatius, sinó en una altra època de fets alternatius. Aquesta successió d’èpoques de fets alternatius neix de l’entusiasme ingenu que sentim per l’objectivitat, la transparència i la llibertat d’expressió. Com diu Bruno Latour, avui aquesta ingenuïtat és pròpia de les persones “racionals” que encara creuen “que els fets parlen per ells mateixos, sense necessitat d’un món compartit, sense institucions, sense una vida pública, i que n’hi hauria prou posant tots els ignorants en una aula de les d’abans, amb una pissarra i uns exercicis, perquè la raó acabés triomfant”.

No hi ha fets aïllats

Però, com expliquen els científics i els lingüistes, no hi ha una “observació neutral del llenguatge” capaç d’esborrar les diferències entre els humans. Aquestes diferències no són la font dels nostres problemes, sinó que constitueixen l’única via possible per a la seva solució provisional. Els fets, la informació i les dades totes soles són inútils. “Els fets només mantenen la seva força”, afegeix Latour, “quan es basen en una cultura comuna, en institucions dignes de confiança, en una vida pública més o menys decent, en uns mitjans de comunicació més o menys fiables”. A l’època dels fets alternatius, els fets reals han quedat aïllats; és a dir, els han pres tots els suports interpretatius, institucionals i socials de què abans disposaven.

Com podem veure, els fets alternatius o les fake new s no són una conseqüència de la reivindicació dels filòsofs postmoderns quan afirmen que la interpretació és indispensable per comprendre el món, sinó que són el resultat del retorn a l’ordre que els pensadors de la intellectual dark web contribueixen a imposar. El problema d’identificar el pensament amb un mirall de la realitat és que la llibertat també acaba aïllada. Per això, el mur de Donald Trump a la frontera mexicana, la prohibició que els musulmans entrin als EUA i l’hostilitat davant de la realitat del canvi climàtic no estan pensats per crear un “estat d’emergència”, sinó una situació sense emergències, en la qual res pugui néixer d’aquest ordre asfixiant. La diferència, el canvi i els representats d’altres cultures s’han d’evitar perquè pertorben la seguretat representada en principi per l’ordre.

Per protegir la llibertat contra les imposicions externes, cal denunciar l’aliança entre aquests pensadors i els polítics populistes de dretes. Aquesta aliança és l’origen de l’obsessió patriarcal amb l’anomenat ordre natural i la política de l’odi que en aquests moments impulsa una campanya cada vegada més antifeminista i contrària al moviment queer. Mentre que, com fa poc ens recordava Judith Butler, la teoria de gènere “només busca una forma de llibertat política per viure en un món més equitatiu i habitable”, els que hi estan en contra exigeixen que tots “anem lligats a una corretja” perquè la llibertat no alteri aquest retorn a l’ordre. Les “diferències biològiques entre homes i dones” que tant elogien Jair Bolsonaro, Matteo Salvini i Viktor Orbán es basen en aquest ordre, i les crides en aquest sentit no lluiten contra l’actual ressentiment social sinó que se n’aprofiten. 

Truducció de l’anglès: Lídia Fernández Torrell

El + vist

El + comentat