UN EQUIP DE CIENTÍFICS HAN ANALITZAT dades de centenars de fonts en un treball trencador del qual es desprèn que els humans estem a punt de causar uns danys sense precedents als oceans i la vida que els habita. “Pot ser que siguem al caire del precipici d’una gran extinció”, afirma Douglas J. McCauley, ecòleg del campus de Santa Barbara de la Universitat de Califòrnia i autor del nou estudi, publicat a la revista Science. Això no obstant, segons els resultats de la recerca, encara som a temps d’evitar la catàstrofe.

En comparació amb els continents, els oceans encara són prou verges per recuperar la salut ecològica. “En molts sentits, tenim sort”, estima Malin L. Pinsky, biòleg marí de la Universitat Rutgers i un altre dels autors del nou estudi. “S’accelera el ritme de la degradació, però no és tan greu perquè sigui irreversible”, valora l’investigador.

No obstant, malgrat l’optimisme dels investigadors, la llum d’alerta hi és davant la incertesa que segueix les avaluacions sobre l’estat de salut dels oceans. Als científics els resulta molt més difícil dilucidar el grau de benestar de les espècies subaquàtiques que habiten en una extensió de milers de quilòmetres que fer un seguiment de la salut de les espècies terrestres. Per acabar-ho d’adobar, també és possible que els canvis que es puguin observar en determinats ecosistemes marins no reflecteixin una tendència a escala planetària.

DIAGNOSTICAR PER ACTUAR

El Dr. Pinsky, el Dr. McCauley i els seus col·legues van reunir dades d’un ventall amplíssim de fonts (des de descobriments de fòssils fins a estadístiques sobre el trànsit marítim de contenidors, les captures pesqueres i l’explotació dels recursos miners del fons marí) a fi d’obtenir una imatge més clara de l’estat de salut dels oceans. Per bé que moltes de les dades ja existien, mai no s’havien juxtaposat en un únic treball. Uns quants experts valoren l’estudi com una síntesi destacable i una prognosi matisada i encoratjadora. “Jo l’entenc com una crida perquè es posi fil a l’agulla i es redueixin les diferències entre la conservació del medi terrestre i la del medi marí”, opina Loren McClenachan, del Colby College, que no ha participat en l’estudi.

Els científics conclouen que ja hi ha indicis clars que els éssers humans estem causant un dany significatiu als oceans. Hi ha espècies marines que estan inqüestionablement sobreexplotades, però el dany provocat per la pèrdua d’hàbitats a gran escala encara és més important. Els investigadors informen que és probable que aquest fenomen s’acceleri a mesura que els progressos tecnològics facin més greu l’impacte humà. Els esculls de corall, per exemple, han retrocedit un 40% en tot el planeta, en part a causa de l’augment de la temperatura provocat pel canvi climàtic. Algunes espècies de peixos ja migren cap a aigües més fresques. L’espècie Centropristis striata, que abans era molt freqüent a la costa de l’estat de Virgínia, s’ha desplaçat a la costa de Nova Jersey, més al nord. Potser altres espècies menys afortunades seran incapaces de trobar un nou espai. A més, les emissions de CO estan alterant la composició química de les aigües, que esdevenen més àcides. “Si apugessis la temperatura del termòstat de l’aquari i hi vessessis una mica d’àcid, els peixos no estarien gaire contents -diu com a exemple el Dr. Pinsky-. Doncs bé, als oceans els fem precisament això”.

SOBREEXPLOTACIÓ

Les explotacions aqüícoles passen a ocupar l’espai d’ecosistemes fràgils, com ara els manglars. Es calcula que d’aquí 20 anys l’aqüicultura produirà la majoria del peix que es consumirà. La pesca al bou o de ròssec, una tècnica consistent a arrossegar pel fons marí xarxes de grans dimensions, ja ha afectat uns 50 milions de quilòmetres quadrats dels oceans i els mars del món, i ha devastat alguns punts de la plataforma continental. La caça de balenes ha deixat de ser una pràctica generalitzada, però, a causa de l’augment del nombre de vaixells de càrrega, els cetacis pateixen més col·lisions amb embarcacions que en el passat, assenyala l’estudi. L’explotació dels recursos miners també transforma l’oceà. Els contractes per a l’explotació minera del fons marí cobreixen actualment 1.190.000 quilòmetres quadrats, segons han revelat els investigadors. L’any 2000 en cobrien zero. L’explotació minera del fons marí podria arrasar ecosistemes únics i vessar substàncies contaminants.

EXTINCIONS MARINES

Els oceans són tan extensos que pot semblar que els ecosistemes marins són immunes als canvis, però la Dra. McClenachan adverteix que els fòssils indiquen que en el passat ja s’han produït catàstrofes d’abast planetari que han arrasat els mars. “Les espècies marines no són pas immunes a l’extinció a gran escala”, afirma. El nou estudi apunta que fins avui el medi marí ha quedat en gran part al marge de la carnisseria a què s’han sotmès les espècies terrestres. Ara bé, els fòssils indiquen que, amb l’arribada dels humans als diversos continents i illes, alguns animals marins de grans dimensions es van extingir; com va passar també en el cas del moa, una au gegantina que vivia a Nova Zelanda. Aquesta espècie va ser exterminada, probablement en qüestió d’un segle, després de l’arribada dels polinesis al país insular al segle XIV.

Les extincions d’espècies terrestres a partir del segle XIX es van accelerar amb la Revolució Industrial. Els humans vam començar a alterar l’hàbitat del qual depenien els animals, talant els boscos, llaurant prats, construint carreteres i línies ferroviàries. El ritme de desaparició d’espècies es va accelerar de manera considerable. Durant els últims cinc segles, els investigadors han documentat 514 extincions d’espècies animals terrestres. Els autors del nou estudi han constatat que les extincions d’espècies marines documentades són molt menys nombroses.

Se sap que abans del segle XVI es van extingir unes quantes espècies d’aus marines. D’ençà, els científics només han documentat 15 extincions d’animals marins, entre els quals hi ha la foca monjo del Carib i la vaca marina de Steller. Per bé que és probable que aquestes xifres es quedin curtes, el Dr. McCauley afirma que la diferència és reveladora. “Fonamentalment som un depredador terrestre”, explica. “A un primat li resulta difícil d’extingir un animal marí”. Així, moltes espècies marines que han desaparegut o estan amenaçades depenen del medi terrestre: les aus que nidifiquen als espadats, per exemple, o les tortugues marines que ponen els ous a la platja.

Tanmateix, els éssers humans encara som a temps d’aturar els danys amb programes efectius que limitin l’explotació dels mars i oceans, assenyala McCauley. Possiblement no podrem salvar els tigres que viuen en llibertat, però potser sí que podrem salvar el tauró tigre, comenta. “Podem fer servir moltes eines -diu-. Hauríem d’aprofitar-les i fer-ne un ús seriós”. El Dr. McCauley i els seus col·legues sostenen que limitar la industrialització dels oceans a algunes regions donaria a les espècies marines l’opció de recuperar-se en altres regions. “Crec fermament que el millor soci que tenim per salvar l’oceà és el mateix oceà”, afirma Stephen R. Palumbi, de la Universitat de Stanford, un dels autors del nou estudi.

Els científics argumenten que cal dissenyar aquestes reserves marines tenint present el canvi climàtic, a fi que les espècies que fugin de les altes temperatures o d’un pH massa àcid puguin trobar un refugi. “Es tracta de crear un corredor al llarg de les costes per ajudar les espècies a adaptar-se”, explica el Dr. Pinsky. En últim terme, adverteix el Dr. Palumbi, frenar les extincions al medi marí implicarà reduir les emissions de CO, no només adaptar-s’hi. “Si a finals de segle no hem modificat la corba que dibuixa la dinàmica actual, francament, no hi ha gaire esperança per als ecosistemes marins normals”, preveu. “Però, mentrestant, tenim una oportunitat de fer el que puguem. Tenim unes dècades més del que ens pensàvem, o sigui que, sisplau, no les malgastem”.