LITERATURA
Diumenge 14/01/2018

Notes per a un conte que no escriuré

Aquest any és compleixen els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra. L’autor recorda un episodi de la infància del gramàtic català que dona claus per entendre el seu mestratge

Vicenç Pagès Jordà
5 min
Notes per a un conte que no escriuré

Context

Entre les pàgines 96 i 100 de la biografia de Pompeu Fabra escrita per Josep Miracle (Proa, 1968) es narra la coneixença que va fer la família Fabra-Poch amb el matrimoni cubà Arregui-Ziburu, d’origen basco-italià. Aquest matrimoni havia estat recomanat al pare, Josep Fabra, que els va trobar un domicili a prop de casa seva, al carrer Llúria.

Totes dues famílies estaven compostes per pare, mare, dues germanes i un fill. Els dos fills adolescents de seguida es van avenir. Tots dos estaven tan fascinats per les llengües que anaven al moll a trobar mariners estrangers que els ensenyessin paraules noves.

Episodi

Una de les aficions del nen Arregui era jugar amb soldats de plom. “Algunes tardes -escriu Josep Miracle-, ell i en Fabra se les havien passades organitzant unes batalles fabuloses. El cubà empeltà la dèria al català, i cadascú dins les pròpies possibilitats va anar enriquint aquell bé de Déu d’inofensiva gent armada”.

A Arregui se li va acudir que les batalles tindrien més sentit si cada exèrcit representava un país determinat. Llavors va decidir inventar dos països malavinguts, cadascun amb les forces militars corresponents, el seu govern, la seva psicologia i, atenció, també la seva llengua. “Les bases eren, naturalment -prossegueix Miracle-, totes les llengües vives per ells dos conegudes, però emprades a l’estil de llengües mortes; el català, el castellà, el francès i l’italià eren el gran planter d’on treien els radicals dels dos nous idiomes, als quals adjuntaven els prefixos i els sufixos de llur invenció; els mots estaven subjectes a unes determinades regles de coordinació, de les quals depenia que en aquest país les frases es formessin d’una manera i que en el país veí es formessin d’una altra”. L’ús de les llengües era necessari, ja que la guerra tal com la concebien els nens Arregui i Fabra consistia sobretot en les converses que mantenien els ambaixadors i els caps de govern. “Com que tant Fabra com Arregui se sabien de memòria les dues llengües fictícies, quan en aquella picabaralla l’un fallava en l’aplicació d’una regla sintàctica l’altre s’acuitava a denunciar la falla”.

Variants

En les notes a peu de pàgina números 18 i 19 del seu llibre, Josep Miracle remet a la Contribució a la biografia de Mestre Fabra, d’Artur Bladé Desumvila, publicat per Rafael Dalmau Editor el 1965, que proporciona algun detall suplementari sobre aquelles llengües inventades: “Els mots tenien, fins i tot -hi llegim-, una fonètica especial que venia a ser una barreja dels sons parlats que ells coneixien”. El 1969 Bladé Desumvila va publicar un altre llibre ( Pompeu Fabra. Biografia essencial, editorial Pòrtic), on aprofundeix en l’origen d’aquelles llengües inventades: “Un dia, en trobar-se amb un nou contingent de soldats (obsequi, potser, d’algun parent), van haver d’inventar un nou llenguatge”. Segons aquesta versió, doncs, s’hauria produït la invenció d’una sola llengua, no pas de dues. En aquest cas, l’escena de les discussions entre ambaixadors que reporta Miracle quedaria molt disminuïda.

L’any 1998 Mila Segarra va publicar una altra biografia de Pompeu Fabra, que també recull l’episodi, en el qual els dos amics creen dues llengües i no pas una. L’autora hi afegeix detalls filològics: “Partint de les llengües que coneixien, van muntar un curiós aiguabarreig lingüístic, amb mots flexionats i declinats, amb paradigmes verbals, amb regles sintàctiques”. L’any 2007, Jordi Ginebra i Joan Solà mantenen, al llibre Pompeu Fabra. Vida i obra (Teide), que “els dos amics inventen sengles llenguatges artificials per als seus exèrcits de soldats de plom”.

EL CONTE

Estructura

Una bona manera d’articular el conte seria amb un inici in media res, en plena batalla lliurada pels soldats de plom. A les primeres línies, o potser més endavant, els nens proferirien frases -propícies al pacte o bé a reprendre les hostilitats, ja es veuria- en les llengües inventades. Caldria que el lector no s’adonés fins al segon o tercer paràgraf que els contendents són de joguina. Sigui com sigui, el conte tindria un efecte zoom, ja que de mica en mica, amb una dosificació gradual dels detalls, el lector aniria descobrint que el joc té lloc a la Barcelona dels anys vuitanta del segle XIX. Seria preferible que el nom de Pompeu Fabra tardés a aparèixer. Per mantenir el misteri, en comptes de Pompeu es podria fer servir el diminutiu Peiu, amb el qual era conegut tant per la família com pels amics.

El conte també podria adoptar forma de flash-back o, millor encara, incorporar una sèrie de flash-back s, que podrien tenir lloc en el llit de mort d’Arregui, de qui sabem que va ser mariner, es va casar amb una noia italiana, va perdre la vista i va acabar morint a l’Havana. Una variant podria consistir a delegar el punt de vista en la dona italiana, i donar al conte la forma de diàleg entre ella i el moribund (en el diàleg es podria suggerir, a partir de les frases intercanviades pels ambaixadors, un cert homoerotisme adolescent).

O bé els flash-backs podrien recaure en Pompeu Fabra, per exemple durant els anys de l’exili a Prada de Conflent. Allà el podríem trobar recordant la seva infantesa solitària, quan jugava amb formigues al jardí de la torreta de Gràcia on vivia la seva família. També s’hi podria incorporar alguna escena en què aparegués el seu pare, un home de conviccions progressistes que va arribar a ser alcalde de la vila de Gràcia. Per arrodonir la presentació, es podria evocar el dia en què la mare, d’estatura petita però molt valenta, va foragitar uns homes que havien entrat a robar a la botiga de passamaneria que la família tenia al carrer Escudellers.

Al marge d’aquestes expansions biogràfiques, els flash-backs haurien de recuperar escenes que posessin en relleu la feina filològica de Pompeu Fabra, sobre la qual se centra l’anècdota central del conte: la gramàtica del català que va escriure abans de complir els divuit anys, l’elaboració del Tractat d’ortografia catalana entre classes quan ensenyava química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao, l’empresonament dins el vaixell Uruguai el 1934, on es va presentar amb una gramàtica de la llengua romanesa sota el braç… Aquestes escenes podrien adoptar la forma de tríptic, o també una estructura de l’estil Set moments en la vida de P.F.

.

Dificultats

La dificultat principal del conte consisteix en la creació de les dues llengües que parlen els exèrcits de soldats de plom, que haurien de ser prou perfeccionades per poder incloure’n frases senceres al llarg del llibre. Per aconseguir-ho, no només caldria reconstruir els coneixements gramaticals que posseïen Fabra i Arregui en aquella època, sinó reunir el gavadal d’hores i de dies lliures de què van disposar, i sobretot el seu geni lingüístic i la seva energia adolescent.

Un final plausible podria consistir en la reconstrucció fidel de la mort de Pompeu Fabra l’any 1948 després d’un àpat de Nadal massa copiós. Aquest final hauria de tenir en compte, com a mínim, dos referents literaris: en primer lloc, Els morts de James Joyce, que en gran part reprodueix l’ambient d’un àpat de Nadal i que suggereix ja des del títol un desenllaç fúnebre; en segon lloc, el conte Tres roses grogues, on Raymond Carver narra els últims moments d’Anton Txékhov. Abans de morir, el contista rus va demanar una copa de xampany. En les mateixes circumstàncies, està documentat que el gramàtic català va demanar un got d’aigua. Caldria treure profit d’aquest paral·lelisme, però sense que semblés un homenatge a Txékhov (i menys encara a Raymond Carver), sinó posant l’èmfasi en les característiques de l’aigua, que Pompeu Fabra va saber traslladar a la llengua: invisible, transparent, inodora, tot eficàcia, sense oripells ni faramalla.

stats