Els ciutadans de Praga es van llançar al carrer per intentar detenir els tancs russos l'agost del 1968

Praga, 1968: Apunts d'un viatjant de Sabadell

50 anys de la invasió de Txecoslovàquia

“Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el país”

Saltar el Taló d’Acer per vendre teixits de Sabadell. Això és el que va fer el fabricant Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia (1924-2012) a principis dels anys 60. L’URSS, Polònia, Hongria, Romania... Li faltava Txecoslovàquia. Hi va aterrar per primer cop el vespre del 20 d’agost del 1968. Un parell d’hores després, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupaven l’aeroport per tallar d’arrel la Primavera de Praga, el desig d’un socialisme amb rostre humà. El fabricant sabadellenc ho va filmar amb la seva càmera de 16 mm, les imatges més llargues i de més qualitat –fins fa poc inèdites– de la primera esquerda del Taló d’Acer. Garcia-Planas ho va filmar i ho va escriure en aquest text inèdit

Els ciutadans de Praga es van llançar al carrer per intentar detenir els tancs russos l'agost del 1968

Res feia presagiar, la nit del dimarts 20 d’agost, els tràgics esdeveniments que planaven sobre Praga. Són les vuit del vespre quan aterrem al flamant aeroport de la ciutat en un Ilyushin-18 de les Línies Aèries Txecoslovaques procedent de Varsòvia. El viatge ha sigut improvisat i no tenim visat ni allotjament reservats. La primera qüestió s’arregla fàcilment a l’aeroport mateix. Amb l’ajuda del nostre amic txec acabem trobant habitació a l’Adria, un petit hotel situat a Václavske Námestí, una àmplia avinguda del districte de Nové Mésto que seria l’escenari de gran part de les algarades i lluites de carrer: davant del nostre hotel, la redacció del diari Prace; una mica més amunt, al carrer Jindrisská, l’edifici de la CTK, l’agència de notícies txeca; a l’altra banda, a la cantonada de Lívopa Stépanská, el Banc de Txecoslovàquia, i, tancant Václavske pel sud, la plaça i l’estàtua de Sant Venceslau, heroi de la nació txecoslovaca, i el Museu Nacional.

Les deu de la nit ens enganxen prenent un refresc al cosmopolita cafè Yalta. Els carrers estan animats i, de la mateixa manera que a Varsòvia, abunden els nois amb cabells llargs i les noies amb faldilla curta. I també com a Varsòvia, rebem incessantment ofertes de compra de dòlars al doble del tipus oficial. Quan enfoquem cap a les galeries Lucerna, de tornada a l’hotel, algú em crida pel meu nom. És Blas Baeta, de l’agència Aerojet. Va al capdavant d’un grup de participants espanyols en el congrés de la SIEC a Hèlsinki. A través de Morro, de la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona, amb qui ens vam trobar casualment aquell mateix matí a l’Hotel Europejski de Varsòvia i amb qui vam viatjar després junts fins a Praga, sabia que jo estava allotjat a l’Adria. Aquella trobada acabaria sent providencial per a nosaltres. Ells s’estan a l’Hotel Alcron, a Lívopá Stépanska, no gaire lluny de l’Adria.

No passen gaire de les onze que ens fiquem al llit; a les 8 del matí de l’endemà teníem una cita a Centrotex. El Plàcid i jo compartim habitació. El llum de la meva tauleta de nit no funciona i he de desistir de la meva habitual lectura. Però no trigo a quedar-me profundament adormit.

El soroll d’un reactor, potenciat pel silenci de la nit, em desperta. L’esfera fosforescent del meu rellotge marca dos quarts de dues. No en faig gaire cas. L’aeroport és molt a prop de la ciutat i no és estrany que els aparells volin baixos, arran de les teulades. No tinc temps de tornar a agafar el son que un altre reactor sembla voler aterrar damunt del meu cap. I després un altre, i un altre i un altre, en cadència precisa, cada quinze minuts. Des de la finestra, els quatre potents focus dels aparells il·luminen estranyament l’espai. Allò no sembla gaire normal, però el meu cervell somnolent no encerta a intuir el drama. A dos quarts de set del matí, amb les primeres llums del dia, unes ràfegues llunyanes i continuades ens fan aixecar del llit. El Plàcid afirma que són trets de pistola automàtica. De broma, li dic que és una traca. En aquell moment apareix el Ramon, que amb el José dorm a l’habitació del costat: “Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el país”.

Praga: el somni truncat

Em vesteixo ràpidament i baixo al hall. A l’escala deixo tres cambreres plorant. El recepcionista té l’orella enganxada al transistor. Està envoltat per les professores fineses, el matrimoni alemany i alguns caminants txecs. L’expressió de les seves cares és significativa. Sense aturar-me, surto al carrer. Passen camions plens de joves que enarboren banderes txeques i criden coses que em són inintel·ligibles. Unes noies reparteixen insígnies i banderes txecoslovaques; les façanes estan materialment cobertes de cartells i rètols:

RUCCKY, DAHTE DOMO (Russos, aneu-vos-en a casa)

Svoboda, Cernik, Dubcek

USA-VNAM=CCCR-CSSR (EUA-Vietnam=URSS-Txecoslovàquia)

Biafra-Israel-Txecoslovàquia

A Moscou 1.880 km

Pujo ràpidament a agafar la motocàmera. En aquest moment arriba el nostre amic txec. Està summament preocupat. Les notícies són confuses, i els rumors, per a tots els gustos. Sembla que a les 9 de la nit, mitja hora després que marxéssim de l’aeroport, cinquanta civils russos armats amb pistoles i arribats en dos avions procedents de Moscou i de Lemberg el van ocupar. A dos quarts d’una van començar a arribar els grans transports Antonov amb tropes russes, poloneses, alemanyes, hongareses i búlgares. La ràdio, que emet contínuament notícies de la situació, sembla que segueix en mans del govern txec. Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació. El govern recomana a la població civil que eviti qualsevol provocació, i als estrangers, que es quedin als hotels. Les línies de transport urbà no funcionen.

Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació

Baixo les escales de tres en tres. El conserge, que xampurreja l’espanyol, em diu enigmàtic: “A filmar para Franco, eh?” No li responc. Arribo al carrer en el moment just en què per Národni Príkopé desemboquen a Václavske Namestí els primers tancs i vehicles blindats soviètics. Les enormes erugues d’acer, amb les torretes tancades, es creuen amb els camions de patriotes que enarboren banderes tricolors mentre criden “Dubcek, Dubcek, Dubcek”. La gent, que amb prou feines obre pas a la columna blindada, branda els punys amenaçadorament mentre crida “Ruccky okuppanti”, “Fascisti sovietici”. Al meu costat, un nen agafat de la mà del seu pare escup als tancs. La columna avança –deixant darrere seu el paviment destrossat­– cap al monument de Sant Venceslau, on hi ha enfilats uns quants patriotes que col·loquen banderes txecoslovaques i pinten cartells al·lusius. A pocs metres del monument, els tancs russos s’aturen en semicercle. A poc a poc s’aixequen les torretes i treuen el cap els tanquistes. Unes cares imberbes contemplen amb ulls entre inexpressius i perplexos l’espectacle. Alguns opten per tornar-se a tancar. Uns altres carreguen tranquil·lament les metralladores fixades a la part davantera de les torretes. Tímidament, volen cap als russos els primers projectils: boles de paper de diari, pells de plàtan, pedres arrencades de les voreres. Protegits per les jaquetes gruixudes i els cascos de cuir, els tanquistes els esquiven impassibles. Alguns manifestants dibuixen amb guix creus gammades a la gruixuda planxa dels tancs.

Torno a l’hotel a recarregar la càmera. Em creuo amb el Plàcid, que amb la seva màquina també està ficat enmig del rebombori. Un vell aixeca el bastó i crida: “Visca la República!” Un grup d’obrers, quan reconeixen que soc estranger, em diuen expressivament “Komunism, disaster”. Quan torno, un jove patriota enfilat en un tanc s’escarrassa per lligar amb un cinturó la tapa de la torreta davant de les aclamacions del públic. El tanc posa en marxa amb escàndol el motor d’olis pesants, i el noi, espantat, salta a terra. S’hi enfila un altre amb un ganivet a la mà. Un company intenta impedir-l’hi agafant-lo del braç, però aconsegueix desfer-se’n i talla el cinturó. S’obre la porta de la torreta i apareix en tanquista soviètic sota les increpacions del públic. Pel cel segueixen passant els grans avions de transport; la cadena l’interromp, de tant en tant, el vol rasant dels MIG, en una patent demostració del Poder Soviètic.

Monika Zgustova: “La Primavera de Praga va començar amb Kafka”

Ens trobem a l’Adria amb el Plàcid, el José i el Ramon. Decidim anar a l’Hotel Alcron a reunir-nos amb Morro i el grup espanyol de la SIEC. El nostre amic txec, que ha tornat a l’hotel, ens diu que ha aconseguit enviar un tèlex a Espanya malgrat que les comunicacions telefòniques i telegràfiques sembla que estan tallades. També Baeta ha intenta enviar un tèlex des de l’Hotel Alcron, però els periodistes alemanys i els operadors de la TV francesa que han estat transmetent tot el matí s’han carregat el tèlex. No ho va aconseguir fins a l’endemà. Va ser gràcies a aquest tèlex que les nostres famílies van saber que estàvem bé. A l’Alcron es van assabentar de la invasió molt abans que nosaltres. A les tres de la matinada els taxistes de servei recorrien la ciutat tocant el clàxon i anunciant la bona nova. Alguns turistes estrangers que viatjaven en cotxes particulars van sortir immediatament de Praga.

En aquest moment se sent al carrer un soroll ensordidor. Els tancs russos, apostats davant del monument a Sant Venceslau, estan disparant amb els canons al Museu Nacional. L’espectacle és terrible. Som uns dos-cents metres darrere dels tancs. Es produeix una veritable estampida dels patriotes enfilats a l’estàtua de Sant Venceslau i dels que estan apostats a la doble escalinata que dona accés al Museu. Però no és prou ràpida per evitar que es produeixin morts i ferits. Es diu que des de l’interior del Museu s’havia obert foc contra els tancs. Ràpidament, la façana del Museu s’omple amb les marques dels impactes. Cessa el foc, que no ha durat ni cinc minuts. El soroll dels canons és substituït per la cridòria de la gent i el so estrident de les sirenes de les ambulàncies. Quan pujo, panteixant, l’escalinata, només hi queden taques fresques de sang al terra. En pocs segons em trobo envoltat per dotzenes de joves que quan em veuen amb l’aparatosa càmera es pensen que soc reporter. ¿Francès? ¿Italià? em pregunten uns estudiants en anglès. Espanyol, responc. “Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat. Un jove m’entrega unes càpsules de fusell i de pistola que, em diu, són les que han matat els primers patriotes en l’assalt a l’emissora de Ràdio Praga.

“Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat

Allà mateix s’organitza una manifestació. L’encapçalen una bandera txeca, dues banderes negres i el mocador ensangonat que l’estudiant enarbora a la punta d’un pal. La manifestació passa per davant dels tanquistes soviètics, que observen l’espectacle impassibles. Cants, crits i dones i homes plorant. Jo tampoc puc reprimir les llàgrimes.

Darrere del Museu, en direcció a l’estació, s’alça una enorme columna de fum negre. Després ens diuen que cremaven dos tramvies que els patriotes havien fet servir com a barricada. Comencen a aparèixer camions amb soldats russos, metralladores i fusells a punt. La gent fa servir les càpsules buides per xiular-los. Alguns, més atrevits, s’hi acosten i tiren dins dels camions diaris txecs i manifestos dels estudiants, de la Lliga de Combatents Antifeixistes i d’altres associacions patriòtiques editats en txec, rus i alemany. Uns soldats els llegeixen mentre que altres els estripen amb menyspreu. Alguns tancs han quedat immobilitzats. Perden les puntes de les cadenes a les llambordes dels carrers.

Com és habitual, no havia esmorzat i m’havia menjat un simple entrepà al migdia per no perdre’m el carrer , que era tot un esdeveniment. Començo a notar certa sensació molt simptomàtica a l’estómac. Ens trobem amb dificultats per sopar. A l’Adria no hi ha menjador. L’Hotel Alcron avui no admet outsiders . El restaurant Yalta està tancat, i també l’ snack del Tabarin. Per fi trobem una taula a l’Europa que compartim amb un professor italià i un professor romanès i la seva filla que assisteixen al congrés de geologia. El professor italià ens dona notícies alarmants que després no sembla que s’hagin confirmat: la mateixa potència ocupant té dificultats internes. A Kosiguin l’han cessat i el general Gretxko, representant de la línia dura, ha pres el poder. A banda d’això, el congrés ha sigut un èxit. S’han aprovat els estatuts i s’ha triat per unanimitat el lloc on se celebrarà l’any que ve.

Tornem a l’Hotel Alcron. Davant del Banc de Txecoslovàquia hi ha apostats mitja dotzena de tancs i l’edifici ha sigut ocupat. Uns soldats soviètics estan manipulant unes caixes. Més endavant va circular la notícia que s’havien endut l’or dipositat al Banc. Pel cel ja no hi passen avions sinó bales traçadores. El grup de turistes nord-americans de l’Alcron m’ensenyen Shirley Temple, la nena actriu dels anys quaranta. Els escoltes de l’hotel han captat Ràdio Moscou, que justifica l’ocupació dient que s’havia produït a instàncies del govern i del poble txec per impedir el triomf de la contrarevolució, i que les tropes soviètiques havien sigut rebudes amb joia per la major part de la població. Continuen emetent emissores patriòtiques no identificades. Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut. El general Svoboda està incomunicat en Palau Presidencial, que està pres per les forces russes. L’exèrcit txec està aquarterat amb ordres de no intervenir. S’encoratja contínuament la població a la resistència pacífica.

Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut

Se sent una ràfega de metralladora al carrer, i al cap d’uns instants entra a l’hotel un jove patriota que repartia diaris. Una patrulla russa li havia disparat una descàrrega als peus per espantar-lo. Li donem conyac i tabac i queda postrat en una butaca, respirant amb profunditat i arrítmicament. En aquell moment tres o quatre bales traçadores impacten contra la paret lateral de l’entrada de l’hotel. En fraccions de segon el terra queda cobert de gent estesa. Jo em refugio darrere del mostrador de recepció. El jove patriota, que semblava que estava mig mort, fa un salt increïble per damunt del taulell i cau com un sac als meus peus. Passats uns minuts sortim amb els homes de la televisió francesa al carrer. La patrulla russa que custodia el Banc havia metrallat, sense cap motiu aparent, la façana de l’edifici del davant i alguns projectils havien sortit rebotats cap a l’entrada de l’hotel.

Discutim si ens quedem a dormir a les butaques del hall de l’Alcron o si tornem a l’Adria. Decidim fer això últim. Sortim d’un en un. A l’Adria, el hall sembla un camp de refugiats. Els hostes dormisquegen en cadires i butaques buscant, aparentment, la companyia mútua. Pugem a l’habitació. Comentem la situació fins a la una de la matinada. El José em dona un comprimit de Librium per ajudar-me a dormir. De lluny se senten trets de morter.

Al matí, a primera hora, torna el nostre amic txec. La situació s’està deteriorant. Rússia ha enviat un ultimàtum al govern txec donant-li 24 hores per constituir un nou govern amb gent addicta a Moscou. Per la seva banda, el govern txec amenaça la Unió Soviètica amb declarar una vaga general indefinida si no retira les forces d’ocupació. Sembla que alguns membres del govern txec han acceptat participar en un govern de col·laboració amb la potència ocupant. Les tropes soviètiques han ocupat el diari Prace i l’agència CTK. L’estació de ferrocarrils i la televisió ja havien sigut preses el dia anterior. Mentre venia, el nostre amic havia parlat amb un jove soldat de Tomsk que es va mostrar atònit davant la reacció de la població; havia sentit moltes vegades, de boca del seu pare, com la població l’havia rebut amb entusiasme el 1944, quan va alliberar Praga amb l’exèrcit rus. Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants, que feia tres mesos que estaven de maniobres per Polònia i la República Democràtica d’Alemanya, no sabien realment no eren. Les tropes russes semblaven més mal equipades que l’any 1944. La població txeca estava desconcertada: després de 30 hores la potència ocupant no havia llançat cap proclama que justifiqués la invasió ni havia donat cap consigna.

Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants no sabien realment no eren

Al carrer, per primera vegada, hi patrullen tropes soviètiques a peu. Continuen les manifestacions i el repartiment de diaris i informacions patriòtiques, algunes de les quals, ara ja, ciclostilades. A les parets hi apareixen els noms de Bilak, Indra i Kolder, titllats de traïdors a la nació. Un patriota es planta davant d’un tanc rus i li impedeix el pas. El tanc s’atura. El desafiament dura uns segons. El tanc opta per retrocedir uns metres i desviar la ruta. La gent envolta el patriota, que plora. Carrer amunt s’incendia un tanc. Fa mitja volta i avança ràpidament cap on som. El dipòsit de combustible s’ha encès i els soldats l’han foradat per buidar-lo. Passa per davant nostre regant el terra amb gasoil, tira a terra una tanca i es produeix una explosió.

Són les 11 del matí. Amb el Plàcid trobem un bar obert. Davant l’experiència de la nit anterior, optem per prendre alguna cosa. Mengem, drets, un estofat de carn i patates; una mena d’esmorzar-dinar. No tinc gaire gana i en deixo una mica al plat. Una dona gran es menja les restes. Anem a l’Alcron. A la porta hi ha un petit grup de gent. Ens presenten Enrique Líster. El meu únic record personal, en aquest moment, de la columna Líster és que durant la retirada havia passat per Sabadell incendiant diverses fàbriques. Líster va viatjar, pel que sembla, de Moscou a Praga en el mateix avió que el grup espanyol de la SIEC. Quan s’assabenta que som de Sabadell ens diu que té una filla casada amb un fill de Moix, el sindicalista exalcalde de la nostra ciutat i crec que ministre de Treball del govern republicà quan es va acabar la guerra. Líster viu actualment a Praga. Té 61 anys i és general de l’exèrcit rus. Està interessat a dir-nos que se l’acusa d’haver corregut molt durant la guerra, però que la realitat és que van resistir durant 36 dies a Catalunya l’avenç de les tropes nacionals; molt més que l’exèrcit francès davant la invasió alemanya. És partidari de la línia comunista ortodoxa. Durant la guerra se li va encomanar la missió d’aniquilar el govern anarquista de l’Aragó, que s’havia instal·lat a Casp. Ho va aconseguir només passejant els tancs pel poble. Li preguntem per la situació. Ens diu que el comitè del Partit Comunista Espanyol, del qual és membre, s’havia adherit a l’Acord de Bratislava, que condemna qualsevol intervenció militar per part de les nacions del Pacte de Varsòvia. S’acosta el seu fill i se l’endú a banda. Torna per dir-nos, confidencialment, que hi haurà toc de queda a les cinc de la tarda. Ens recomana que no sortim de l’hotel. Ell també se’n va cap a casa.

Per l’estret carrer de Lívopá Stépanká baixa un tanc rus a tota velocitat. Com a mínim a vuitanta per hora. Mai m’hauria pensat que poguessin córrer tant. Un Volkswagen amb patriotes que reparteixen pamflets, i que puja en direcció contrària, li cedeix galant el pas enfilant-se a la vorera. Entrem a l’hotel. Sembla que per fi ens hi podrem allotjar. Se n’han anat alguns estrangers i hi queden habitacions lliures. El nostre problema és que tenim l’equipatge a l’Adria. Són les quatre de la tarda. Decidim anar a buscar-lo. La tornada, carregant les maletes per davant dels tancs russos aparcats a la vorera de Václavská i apuntant amb els canons l’edifici del diari Prace , devia tenir la seva gràcia, vista pels impassibles tanquistes soviètics, que treien el cap per les torretes. La tornada a l’Alcron em té reservada una alegria: hi trobo un tèlex de casa, enviat des de Sabadell, que confirma que han rebut notícies nostres. El José també rep un tèlex de la seva família. Arriba un equatorià que havia sortit en cotxe a buscar la seva dona i les seves dues filles, que eren en un balneari a 200 km de Praga. De nit es va trobar diverses columnes motoritzades soviètiques a les quals va haver d’indicar la ruta. Els patriotes havien canviat els senyals indicadors perquè els ocupants s’equivoquessin. Els russos anaven sense mapes, amb simples croquis fets a mà.

E ns reunim el grup espanyol de la SIEC, els quatre equatorians, Morro i els quatre viatjants de teles. Hem de prendre una decisió. Durant el matí, per l’altaveu de l’hotel, l’ambaixada nord-americana havia anunciat que sortiria un tren especial per als súbdits nord-americans, amb l’ambaixador al capdavant, per intentar arribar a la frontera de la República Federal Alemanya, així com també una caravana de cotxes organitzada per l’ambaixada anglesa per als seus nacionals, amb la mateixa intenció. Els francesos també abandonen el país. Ens sentim desemparats i cada cop més sols. La situació continua deteriorant-se. Apareixen alguns brots de col·laboracionisme. Es deia que la policia política començava a actuar i es ficava amb els estrangers i requisava càmeres i pel·lícules. Els aliments escassegen. Sembla imminent la vaga general. Falta trobar un autocar i gasolina. Baeta, amb l’ajuda de l’agència de viatges txeca Sedog, aconsegueix l’impossible. Pot enviar un tèlex a Viena en què demana a l’ambaixada espanyola que enviï un autocar a buscar-nos a la frontera txeca. Sortiríem l’endemà, divendres dia 23, a les 8 del matí. Hi ha un esclat d’alegria. Un italià que no entén el motiu de la cridòria s’encara amb nosaltres: “Non avete visto i morti e i feriti? ¿Non gli avete visto?”

Aquesta nit encara surto sol al carrer, i em busco un petit incident. A la cantonada de Stépanská i Vaclavské hi ha un home amb la cara ensangonada envoltat per un petit grup que intenta dissuadir-lo d’alguna cosa. M’hi acosto. De sobte ve cap a mi i em deixa anar un discurs amb to vehement i gesticulació amenaçadora. Afortunadament conservo la calma. Aguanto, sense alterar-me, l’envestida. Els altres se l’emporten. No acabo d’entendre el significat de tot allò. Vaig sense càmera. Després penso que, quan va veure que era estranger, potser va voler abocar damunt meu la seva indignació per la indiferència del món envers els tràgics esdeveniments del país.

Dormo poc. Les últimes 40 hores han sigut de tensió nerviosa reprimida. Els ulls plorosos de les dones, plens d’ira els dels homes, i perplexos els dels soldats soviètics se m’apareixen en una roda incessant. Al matí un helicòpter rus en vol de reconeixement a escassa altitud em fa sortir del llit. Una hora abans de la senyalada tot el grup de parla hispana està a punt al hall. Consigna: amagar les càmeres a les maletes. El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls. Les mateixes llàgrimes que no poden reprimir molts vianants quan el nostre autobús vell, ple fins al sostre de maletes i paquets, creua els carrers de Praga. El conductor txec tria una sortida secundària. No trobem tropes russes.

El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls

Sortim de la ciutat i creuem una campanya fèrtil de boscos i terres cultivades que ens recorda el nostre Vallès. Hem de recórrer 180 km fins a la frontera. Passem per diversos poblets. Banderes nacionals a mig pal amb crespons negres als ajuntaments, les escoles, les esglésies, les fàbriques... Helicòpters de les forces d’ocupació volen per damunt dels nostres caps. Al final d’una recta apareix la carretera interrompuda. No passa res. Es tracta d’un desviament per obres. Les rodes del vell autocar, sobrecarregat, gemeguen quan freguen els parafangs cada cop que agafem un revolt tancat. A la dreta deixem una columna motoritzada russa, acampada al costat d’un bosc. Nou ensurt: un tanc rus avança en direcció contrària: va pel seu costat; de sobte, es desvia a l’esquerra com per barrar-nos el pas; el nostre vehicle redueix la marxa; el tanc gira ràpidament cap a la seva dreta per agafar un camí veïnal estret. Ara és una columna de camions d’avituallament la que avança lentament davant nostre. El nostre conductor decideix avançar-los fent sonar amb ràbia el clàxon. Arribem a la vista de Tabor, una població d’importància mitjana. En un prat, a la nostra dreta, mitja dotzena de tancs soviètics, oberts en forma de vano, apunten amenaçadors els seus canons en direcció al turó on s’alça el poble. Ens anem acostant a la important ciutat de Ceské Budéjovice. És un quart d’una. A l’entrada de la ciutat, un piquet de vaga d’una fàbrica ens atura. Recorda al conductor l’ordre de vaga de 12 a 13 decretada pel govern txec a través de les emissores clandestines. Demanem que ens deixin arribar fins al centre de la ciutat. Travessem un parc bonic en què apareixen penjats uns ninots amb els noms de Novotny, Bilak, Indra i altres col·laboracionistes. Pel camí, els vianants ens ensenyen significativament els rellotges. A la plaça Major, una gran concentració de gent. Ens aturem davant d’una taula on es recullen firmes per demanar la neutralitat de Txecoslovàquia. Passa un camió amb patriotes que enarboren banderes tricolors. Un altaveu instal·lat al balcó de l’Ajuntament va donant notícies de la reunió que mantenen les autoritats locals amb les forces d’ocupació estacionades al voltant de la ciutat. Es tracta d’assegurar el subministrament d’aigua i aliments, que comencen a escassejar. A prop nostre, una petita caravana de cotxes italians s’espera. Ens diuen que a l’aeroport de la ciutat ha capotat un avió de transport soviètic. Hi ha soldats morts i ferits. A les parets, cartells de “Russos, aneu-vos-en... (i un cul pintat)”, i un dibuix que representa l’abraçada de Bratislava amb Kosiguin amb un ganivet a la mà.

A la una reprenem el viatge. Som a 40 km de la frontera austríaca. La tensió augmenta i el silenci es fa més dens dins de l’autocar.

Contra el que era previsible, ara les tropes russes no abunden. Només uns tancs a l’entrada del petit poble de Dolní Dvoristé. A la sortida del poble hi ha la ratlla fronterera. Apareixen davant nostre, interrompent aquesta muralla que s’estén fins on ens arriba la vista, les clàssiques barreres frontereres. No s’hi veuen soldats soviètics. Els duaners txecs ens indiquen que podem continuar fins al post de la policia, uns metres enllà. Puja un oficial txec que, en espanyol, ens demana els passaports. Torna al cap d’uns minuts. Tot està en ordre. El post austríac és a uns 500 metres. L’oficial txec puja a l’autocar i ens hi acompanya. Se saluden efusivament amb la policia austríaca; més efusivament del que és normal. Un centenar de curiosos s’esperen a la banda austríaca. Alguns escruten amb binocles el territori txec. L’oficial txecoslovac confirma que ha rebut una trucada de les forces d’ocupació avisant-lo que es farien càrrec del post abans del vespre, amb prou feines dues hores després. Ens acomiadem un a un d’ell, que ens fa la salutació militar, i del conductor; amb l’autocar, se’n tornen a Txecoslovàquia. En aquell moment una noia crida “¡Aerojet!” És l’autocar austríac que ens envia l’ambaixada espanyola. A l’Hotel Academia de Viena, l’ambaixador, la seva dona i un grup de periodistes, entre els quals reconeixem Estarriol i Vila Sanjuán, ens donen la benvinguda. L’assalt a la centraleta telefònica comença amb ardor celtiber. Encara recordo la cara d’espant de l’operadora.

Ara, a l’avió de Zuric, llegeixo al Herald Tribune d’avui que les tropes soviètiques han tancat definitivament les fronteres.

 

Dissabte 24 d’agost del 1968

Václav Havel, de la Primavera de Praga a president del país

Més continguts de