1. Al Parc Muzeon de Moscou hi ha un monument A les víctimes del règim totalitari de l’escultor Evgeny Chubarov (1934-2012), uns caps de pedra amuntegats, darrere d’unes reixes en un cobert de llosa i ferro. Just davant, a poc més de cinc metres, una immensa estàtua de Stalin amb el nas aixafat, efecte de la demolició de la Unió Soviètica, sobre un gran pedestal. I no gaire lluny, la de Féliks Dzerjinski, el fundador del KGB. Podria ser un símbol de la Rússia de Putin. Tot hi cap, aquí: els botxins i les seves víctimes. En la política del president rus de tornar als russos l’orgull de ser una potència, Stalin ha sigut elevat definitivament a la condició de pare de la pàtria: és el líder que va conduir el país a guanyar la Segona Guerra Mundial, fet nuclear de la narrativa nacional russa. Sí, va cometre algunes atrocitats, però en la balança de la visió putiniana de la història els milions de morts són lletra petita. Stalin va salvar la pàtria i es va asseure a la taula dels futurs guanyadors de la Segona Guerra Mundial amb Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt (Ialta, febrer del 1945), i això li va permetre reconstruir l’Imperi Rus en la mesura que li van concedir la tutela de mig món. Putin passa de puntetes pel centenari de la Revolució perquè li fa por qualsevol idea de revolta i perquè veu en Lenin el precursor de la fragmentació de l’espai imperial. Però Stalin és aquí: rescatador de la Gran Rússia.

Un home d’edat provecta, vestit de gris, s’acosta i deixa un petit ram de flors als peus de Stalin, ens mira i se’n va. Explica Peter Pomerantsev en el seu llibre La nueva Rusia que un canal de televisió va llançar una campanya perquè els russos votessin els herois més importants de la nació. Quan va comença a arribar el vot popular es van adonar que Stalin anava guanyant. I van manipular el resultat perquè guanyés Alexandre Nevski, cavaller medieval del segle XIII, l’època en què Rússia encara era una colònia de l’Imperi Mongol. Van haver d’anar a buscar un nom d’abans que Rússia fos Rússia, perquè en aquest país els herois porten càrrega diabòlica: Ivan el Terrible, Pere el Gran, Lenin, Stalin.

El Parc Muzeon és un singular museu de més de set-centes escultures a l’aire lliure provinents dels enderrocs posteriors a la caiguda del comunisme. Dirigents del període soviètic, intel·lectuals com Gorkin o Puixkin, fins i tot un Sàkharov, conviuen en estranya proximitat. Com si en la nit del passat no hi hagués dignitat ni categories. És la idea de Rússia que Putin promociona: que tot serveix si conflueix en ell.

2. Al mateix parc hi ha la part moderna de la galeria Tretiakov, la que exposa l’art contemporani. De fet, la visita a les dues parts (l’antiga i la moderna) d’aquesta galeria és una excel·lent introducció a l’imaginari rus i permet fer-se una composició de lloc sobre una sensibilitat que no és evident per a nosaltres, com si tingués capes que no som del tot capaços de penetrar. El recorregut històric de l’art rus modern i contemporani té molts punts de contacte i un evident traginar d’influències amb Occident, però amb evidents desajustos cronològics i un to entre tràgic, íntim i ombrívol que posa distància.

A la galeria contemporània i del període de l’art soviètic entre les avantguardes i el realisme socialista, m’aturo davant d’una obra: La justícia del poble, de l’artista ucraïnès Salomon Nikritin, del 1934. Cinc figures al voltant d’una taula coberta amb una roba vermellosa. Tot emana sordidesa. La justícia del poble és silenci i resignació.

Hi ha un retrat de Borís Kustódiev que va servir per il·lustrar segells de l’època, El bolxevic (1920), l’home nou que, estimulat per l’energia de la bandera roja que porta, sobrevola cases i carrers camí de la gran victòria final. I una escena de Lenin llegint en un saló privat, humà molt humà, d’Issaak Brodski (1930), pintor de la guerra civil i autor de moltes icones del bolxevisme. Tots dos completen el retaule de l’entusiasme i l’esfondrament.

A prop d’aquí, al Parc Gorki, hi ha el Garage, el museu d’art contemporani ideat per Rem Koolhaas, finançat per Abramóvitx i dirigit per la seva exdona, Daixa Jukova. És un edifici metàl·lic que vol ser niu d’artistes contemporanis. La Rússia cosmopolita també ho vol ser. Encara que no sempre sigui fàcil pagar els peatges que Putin exigeix.

3. La primera corona de Moscou, la que gira al voltant del Kremlin, és un veritable aparador d’aquest règim d’oligarquia extractiva que és la Rússia de Putin. La Torre del Triomf, que emula els gratacels de Stalin -les Set Germanes-, conviu amb un centre de negocis que emergeix darrere del riu amb un conglomerat de gratacels -entre els quals els Dos Bessons- que podria ben bé ser el downtown d’una gran ciutat americana o un paisatge de Hong Kong, i amb referents de la història russa, des del Kremlin fins a l’edifici de la mítica Lubianka (la seu de la policia política) o el Teatre Bolxoi. No hi ha taxista que no t’assenyali la seu del KGB, que dona també nom a una estació de metro. Les grans cadenes d’hotel i les botigues de luxe ocupen vells i nous edificis i completen la imatge de potència que vol donar Putin. Tot això, enmig de grans embotellaments de trànsit, amb un parc d’automòbils en què abunden els cotxes d’alta gamma, i amb una sensació manifesta de seguretat al carrer. Hi ha pànic a coincidir amb una sortida de Putin del seu despatx, perquè els carrers es tallen per donar-li pas i els embussos es multipliquen. Preguntat per un periodista sobre com era de difícil transitar per Moscou, va donar una resposta marca de la casa: “Fa molt de temps que soc aquí i no he patit mai cap embús”.

Sorprèn la pulcritud d’un centre net com una patena, malgrat que les obres es multipliquen en una capital en ebullició. Net és també el metro, el palau del poble, la gran herència arquitectònica de l’estalinisme. Escales mecàniques que no s’acaben mai -hi ha qui s’hi asseu per passar millor l’estona-, immensos vestíbuls senyorialment decorats. Un homenatge a aquells a qui es va prometre sortir de l’esclavitud i no van rebre res del que els havien anunciat. La Revolució no s’hauria d’haver produït allà, diuen: era un país massa pobre per sostenir-la. I els va tocar viure l’experiència tràgica del que passa quan s’intenta un canvi transcendental sense que es reuneixin les condicions adequades per assolir-lo. El totalitarisme no és l’ordre, és el caos. Quan es porta una societat més enllà del que pot donar, s’esquincen les costures i ho acaben pagant milions de persones.

A mesura que un es va allunyant del centre i es va endinsant en els cercles concèntrics de la capital, la ciutat va perdent la identitat cosmopolita impostada i va emergint la història dels barris obrers, els antics i els nous. Sovint les garanties de construcció dels antics eren millors que les dels d’ara. Però en tot cas la solitud urbana es fa sentir: Moscou, on tanta gent arribava i arriba buscant-ho tot i sovint no troba res. I els cercles concèntrics continuen en la immensitat russa, on hi ha llocs en què quasi res ha canviat des de fa molts anys. A vegades, fins i tot des d’abans de la Revolució. Sant Petersburg i Moscou no són Rússia, em diuen, encara que són els que la representen.

El pont al final de l’Arbat és un lloc des d’on es percep perfectament el superdecorat de la superproducció Retornem l’orgull a Rússia, un aparador que amaga uns desequilibris espectaculars i una feblesa econòmica de fons però que alimenta el sentiment de potència que els russos enyoren i que Putin els està sabent retornar recuperant la idea d’imperi que als anys 90 es va enfonsar.

4. Entre el florilegi de notables del poder soviètic hi ha dues figures que sempre m’han generat més curiositat que les altres. Nikita Khrusxov, amb la seva imprescindible imatge amenaçant amb la sabata a les Nacions Unides, i Mikhaïl Gorbatxov, que va oficialitzar l’esgotament del règim soviètic. I m’he adonat que són els més impopulars. M’ha costat entendre el perquè. Però he arribat a la conclusió que en un sistema molt rígid i, per tant, amb poc marge per als canvis i per a la voluntat d’arriscar, se’ls tenia pels irresponsables que havien tret sectors centrals de la població d’una zona de confort adquirida després de moltes penúries, en moments en què s’estaven consolidant el que anomenaríem unes classes mitjanes. Aquestes classes mitjanes, les demandes de les quals més tard acabarien rebentant les estructures del règim, van pair malament aquells líders que van començar la trencadissa. La que va fer Khrusxov va ser contrarestada per la restauració brejneviana, la que va obrir Gorbatxov ha dut al sistema capitalista il·liberal de Putin, però els costos de transició van ser molt alts. Amb la perestroika, em diu una professora de Sant Petersburg, es van passar moments molt difícils, fins al punt que la ciutat va perdre un milió d’habitants.

5. El recinte del Kremlin està a vessar de turistes. Les atraccions principals són les tres catedrals ortodoxes, la de la Dormició, l’Anunciació i l’Arcàngel Sant Miquel, amb els seus iconòstasis i amb les seves cúpules daurades. Des de fora, es pot veure la residència de Putin i el lloc on rep els convidats. I també hi ha una mostra d’arquitectura soviètica, el Palau de Congressos de l’època de Khrusxov, del Comitè Central encarregada per Khrusxov. Un amalgama d’estils dins el recinte murallat. A fora ens hem quedat frustrats sense veure la perspectiva de la plaça Roja (que es deia així molt abans del comunisme, en rus antic volia dir maca ), ocupada per un festival internacional de música militar. Sembla que es habitual fer-hi activitats, per a irritació dels visitants, que es perden les dimensions d’un espai immens, parada tradicional de les exhibicions de poder militar rus.

La cua per veure el mausoleu de Lenin és tan llarga que me l’estalvio: dues hores d’espera pel cap baix. Observant la gent tinc la impressió que la immensa majoria dels que esperen pacientment són russos i, molts d’ells, de províncies. Les cues formen part de l’arqueologia heretada de la civilització soviètica. Tot plegat té un aire de ritual de pelegrinatge, un cop a la vida. “¿On continua viu el mon d’ahir?”, es pregunta Karl Schlögel. “Quin paper interpreten els vells elements per trobar les noves formes?”

6. El davallament de la creu, de Rembrandt (1634), és l’obra que més em va impressionar de l’Hermitage. Deixa Déu sense aura: pura humanitat. Només a la Santa Cena de Goya que hi ha a la Santa Cova de Cadis he vist un Jesús tan encarnat. Ell i el seu grup de camperols de Galilea. No hi ha trampa ni estilització. La radicalitat d’una vulgar tragèdia humana. El fons de l’Hermitage és immens, tenen molt de tot, els falten potser més chef d’oeuvre, aquelles obres singulars que han estat determinats i han marcat una època. Aquest quadre de Rembrandt, tanmateix, n’és una.

L’Hermitage, el Palau d’Hivern, amb els seus colors verds, blancs i daurats, l’assalt que va immortalitzar Eisenstein a Octubre. Una fake news, diuen els entesos, del cineasta que va marcar la iconografia de la Revolució i hi va posar l’èpica. El palau està ple de xinesos i de japonesos: tenen un avantatge, diu la guia, van de pressa, es paren, fan la foto i continuen. San Petersburg (un dia Leningrad) no coneix la invasió dels gratacels: és una ciutat d’altures contingudes i de traçat geomètric. Amb el riu Neva com a lloc d’encreuament entre els vents de l’Atlàntic i els que baixen de l’Àrtic, un clima, diuen, tan particular com canviant. M’agraden les ciutats en què al cel hi passen coses permanentment.

Són ben diferents, Moscou i Sant Petersburg, la capital política des què el soviets ho van decidir així, amb voluntat d’exhibir poder i potència, la vella capital històrica, que ha fet de la conservació del patrimoni dels tsars font de recursos i de reconeixement. Voluntat de poder i voluntat de memòria. Moscou sorprèn, Sant Petersburg s’assembla molt a la imatge que ens en ha arribat: poder de l’harmonia estètica. Una ciutat frontissa entre la cultura russa i la cultura europea que sempre va atreure la intel·lectualitat europea. El crony capitalism (el capitalisme d’amiguets) no s’exhibeix a Sant Petersburg. I és aquí on una professora explica la seva joventut a la ciutat de Puixkin, a prop del palau de Caterina la Gran. Una vida d’adolescent tranquil·la sota el brejnevisme que la perestroika va interrompre. No ens faltava res, diu. Anaves a les botigues i trobaves el que necessitaves, no com ara que hi ha tantes coses que no saps què triar. A casa teníem un petit hort que ens deixaven cultivar per cobrir les nostres necessitats, arqueologia de una civilització fallida, com diria Schlögel, necessària per entendre el present.