Sempre tornem a l’escena més misteriosa

La informació, fins i tot la bona informació, s'esgota amb allò que es veu, amb allò que sent

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Allò que no es veu. Allò que no se sent. Quan comparem la informació amb l’art aquesta és la frontera. La informació, fins i tot la bona informació, s’esgota amb allò que es veu, amb allò que sent. No hi ha més misteris. És més: la informació cerca, precisament, l’anul·lació del misteri. L’art, en canvi, s’alimenta del misteri, i deixa de ser art quan el misteri l’abandona. Tota obra d’art és, doncs, misteriosa. Per això hi podem tornar una vegada i una altra sense tenir la sensació d’esgotament. Aquest retorn continu és evident en la música, on sempre busquem l’ombra d’un Bach o un Mozart, encara que sigui una operació que hem fet mil cops. El plaer de la repetició. En la literatura, i fins i tot en el cinema, es gaudeix sovint d’aquest plaer.

Crec que la pintura és l’art de la repetició per antonomàsia. Mai contemplem definitivament una obra pictòrica. Podem ser més rotunds: sempre comencem, de nou, la contemplació. Això és propi de totes les pintures però algunes tenen un magnetisme especial, com si integressin la quinta essència del misteri. Passa en obres de totes les èpoques. En Bosch o en Rothko.

Si hagués d’escollir la més misteriosa de les pintures no ho dubtaria i aniria, un cop més, a l’Acadèmia de Venècia per veure exclusivament La tempesta de Giorgione.

L’estranya Madonna seminua, el soldat, el pont, la tempesta. Ningú desxifrarà mai el seu misteri.

Més continguts de