REPORTATGE

Soljenitsin, un centenari contra el règim soviètic

Aquest 2018 se celebren els cent anys del naixement d’Aleksandr Soljenitsin, l’escriptor que més va fer per denunciar a l’estranger els horrors de les presons soviètiques i que va dedicar la seva escriptura a reivindicar “l’ànima russa”. Instrumentalitzat per uns i altres, molts actes recordaran a Rússia la vida i obra de l’autor de ‘L’arxipèlag Gulag’

El número 12 del carrer Tverskaia de Moscou té, des de l’11 de desembre passat, una placa memorial que recorda que allà hi va viure Aleksandr Soljenitsin, l’escriptor que a partir dels anys seixanta va contribuir a fer que es conegués una mica més la realitat plena d’horrors del sistema presidiari de la Unió Soviètica. Aquell dia de desembre hauria complert 99 anys i es va escollir per donar inici als actes del centenari del seu naixement que es desenvoluparan al llarg de tot l’any en diversos indrets de Rússia. Al llarg d’aquest any, l’edifici on va viure es transformarà en una casa museu on es recordarà, per exemple, que va ser allà on, el febrer del 1974, quan ja era premi Nobel, va ser arrestat i expulsat de l’URSS mesos després de la publicació a París de L’arxipèlag Gulag 1918-1956, l’obra monumental sobre els camps de treball forçats de l’URSS basada en la seva experiència com a pres i en la de 229 persones més.

Soljenitsin, una de les grans figures literàries russes del segle XX, neix el 1918 a Kislovodsk i creix a Rostov del Don, on estudia matemàtiques a la universitat i paral·lelament fa cursos de literatura per correspondència. Lluita amb l’Exèrcit Roig a la Segona Guerra Mundial, però el febrer del 1945 és detingut pels serveis de contraespionatge soviètics per unes observacions crítiques amb les tàctiques militars de Stalin en unes cartes a un amic. És condemnat a vuit anys de camps de treball forçats.

En la seva estada en diferents camps i presons se les enginya totes per anar creant la seva obra i fer-la gran dins el seu cap quan no té l’oportunitat d’escriure-la sobre paper. Acaba la condemna el febrer del 1953, un mes abans de la mort de Stalin, i és deportat a un poblet del Kazakhstan, on continua escrivint en la clandestinitat. A través de records explicats als seus llibres i d’objectes personals de l’escriptor -com rosaris, llumins, ampolles que enterrava plenes de manuscrits, aparells fotogràfics, quaderns farcits de lletres minúscules i altres artefactes-, la primera exposició del centenari, que avui es clausura a la residència Tsarítsino de Moscou, revela les tècniques que feia servir per memoritzar el que havia redactat mentalment o per conservar i amagar els seus textos.

Ja en llibertat, a Soljenitsin se li reprodueix un càncer del qual havia sigut operat abans. El supera i escriu sobre aquella experiència a La mà dreta i a El pavelló del càncer. “Més d’un cop Soljenitsin interpreta la seva curació com un miracle de l’escriptura, com un senyal que confirma la seva missió”, explica Ricard San Vicente, professor de literatura russa a la Universitat de Barcelona.

El novembre del 1962 es produeix un fet extraordinari: el mateix secretari general del PCUS, Nikita Khrusxov, autoritza la publicació de la novel·la de Soljenitsin Un dia d’Ivan Deníssovitx a la revista literària Novi Mir, com a part del procés de revisió de l’estalinisme. Soljenitsin és anticomunista, però en aquesta època coneguda com a desglaç és legitimat per les autoritats per explicar el seu testimoni dels crims comunistes.

La novel·la narra un dia d’hivern del 1951 de la vida d’un home ordinari rus, camperol, soldat a la Segona Guerra Mundial, fet pres i acusat de ser espia nazi després d’haver caigut a mans alemanyes. El relat comença amb el toc de diana a les cinc del matí d’un dia en què el termòmetre marca 27,5 graus negatius i, amb la naturalitat d’una persona que ha viscut una experiència semblant, un narrador omniscient explica totes les penúries del dia en un camp en què es construeix una presó pels mateixos presos i una “Vila Socialista” del futur. La veu del narrador s’entrellaça amb una altra que en tercera persona expressa les reflexions i l’estat emocional del protagonista, un home senzill i honrat, amb una gran força interior i una moral que tota la crueltat dels camps i del sistema soviètic no destrueixen. En aquest heroi positiu hi ha gran part del corpus moral de Soljenitsin, per qui l’única manera de lluitar contra el mal soviètic és l’alliberament interior. En paraules de Ricard San Vicente, “posa un exemple de com cal ser i del que surt de la terra russa: un home petit que creix i s’il·lumina en l’últim cercle de l’infern terrenal”.

L’aparició d’aquella obra té una gran repercussió tant a l’URSS com a l’estranger i Soljenitsin comença a rebre cartes de gent explicant la seva experiència presidiària, un material que li servirà per a L’arxipèlag Gulag, tot i que paral·lelament també treballa en El cercle primer. El període d’obertura i de tolerància a l’URSS dura poc. Khrusxov cau el 1964 i de mica en mica Soljenitsin torna a caure en desgràcia fins que el 1969 és expulsat de la Unió d’Escriptors.

L’escriptor, però, no decau, torna a treballar en la clandestinitat i aconsegueix treure manuscrits fora del país. “Té una missió redemptora i social que ha de portar a terme: d’una banda, desvelar l’essència malèfica del règim, L’arxipèlag gulag ; i de l’altra, descobrir les arrels històriques d’aquest regne del mal, La roda roja. La missió i la seva experiència el converteixen, als seus ulls i als dels seus seguidors, en un nou profeta”, explica San Vicente.

El 1970 li concedeixen el premi Nobel de literatura, però a l’URSS tot són traves contra aquest dissident. El 1973, el KGB -els serveis d’intel·ligència soviètics- descobreix un exemplar de L ’arxipèlag gulag i immediatament Soljenitsin n’autoritza la publicació a París. “Ràpidament es tradueix de manera simultània a diverses llengües europees i es publica; s’instrumentalitza l’obra en una gran operació de propaganda contra l’URSS”, comenta San Vicente.

El febrer del 1974 és detingut, privat de la nacionalitat soviètica i expulsat a l’Alemanya federal. Després viurà a Suïssa i als Estats Units, on continuarà escrivint La roda roja i altres llibres que reflecteixen el seu corpus ideològic i polític, el qual cada vegada es fa més reaccionari, i on pren força el nacionalisme rus.

L’URSS es desintegra el 1991 i tres anys després Soljenitsin torna a Rússia. Aterra a Vladivostok i durant el seu viatge en tren fins a Moscou ja és rebut com un heroi. De seguida participa en la vida pública, critica les reformes liberals de Borís Ieltsin i escriu llibres sobre com veu el futur de Rússia.

Vladímir Putin arriba al poder l’any 2000 i, a partir de la Revolució Taronja del 2004 a Ucraïna, la figura i l’obra de Soljenitsin -sobretot les idees contra la revolució del 1917, que per l’escriptor és d’on emana tot el mal soviètic posterior- es tornen a instrumentalitzar, però aquest cop contra les anomenades revolucions de colors que sacsegen l’espai postsoviètic. Soljenitsin, qualificat de “consciència moral del poble rus” per haver denunciat els crims soviètics, no diu res dels abusos que es cometen a la Rússia del tombant de segle. El 2007, un any abans de morir a Moscou, Soljenitsin rep el Premi Estatal de Rússia de mans de Putin, amb qui es reuneix diverses vegades. “Rep una medalla de l’excap del FSB, que és el mateix que el KGB2, recorda San Vicente. “Acaba la seva biografia acceptant el que va mantenir el règim soviètic i contra el que ell havia lluitat tant”. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat