QUAN LA DIJANA DELIC TENIA 10 ANYS se’n va anar un dia de vacances a Croàcia amb la seva tia i ja no va tornar a casa. Era l’abril del 1992 i de camí cap a Split va passar per Sarajevo, just un dia abans que s’iniciés el setge a la ciutat. “Vaig fer la maleta amb quatre coses i ja no hi vaig poder tornar. Vaig deixar la infantesa i ho vaig deixar tot enrere”, recorda.

Les forces sèrbies van ocupar a principis de maig la seva ciutat natal, Doboj, situada a l’autoproclamada República Srpska. La seva mare, la Merima, hi va quedar atrapada. En va poder sortir sis mesos després i reunir-se amb la seva filla a la costa dàlmata pagant diners i gasolina a les màfies. Mentrestant, el seu germà va ser assassinat.

Les dues dones viuen a Sant Celoni des de fa més de vint anys. S’hi van instal·lar la tardor del 1993, després de passar tres mesos en una casa de colònies a Gualba. Acompanyades de l’àvia, la tia, i la vídua i els orfes del germà, van arribar a Catalunya el juliol del 1993 amb un contingent d’una trentena de refugiats bosnians que va portar l’ONG CIEMEN des de Croàcia, la gran majoria dones i menors d’edat.

La Merima es va anar refent amb el temps. El que no ha pogut oblidar, diu, és l’assassí del seu germà, un antic amic de la família que segueix impune. La Dijana no té records de la guerra, se’n va salvar. De l’arribada a Catalunya li ha quedat una imatge gravada: una munió de càmeres filmant-los i fotografiant-los quan es van obrir les portes de l’autocar a la Jonquera.

Dels bosnians que van arribar aleshores, molts van tornar. Elles es van quedar. Ara tenen 34 i 62 anys i parelles i fills catalans. Totes dues participen en les concentracions solidàries amb els refugiats sirians que se celebren cada dimecres al vespre a la plaça de la Vila. La Dijana assisteix també a les reunions a l’Ajuntament per col·laborar en l’acollida.

FALTA D’INFORMACIÓ

El de Sant Celoni és un dels molts ajuntaments catalans i de la resta de l’Estat que s’han ofert a participar en la xarxa de ciutats refugi que promou l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb altres ciutats europees. La iniciativa es va posar en marxa per contrarestar la inacció dels estats i assumint que hauran de ser els municipis els que hauran de coordinar l’arribada i garantir-ne l’acollida i la integració.

L’equip municipal ha dissenyat un pla d’acollida a l’espera que el govern central confirmi el nombre i el calendari d’arribada. La falta d’informació és tanta que, poques setmanes abans que comenci l’operació, l’Ajuntament de Barcelona es basa en fonts internacionals per calcular-ho. Segons les seves previsions, i tenint en compte el seu PIB i població, s’assignaran a Catalunya al voltant del 20% dels refugiats que aculli l’Estat. És a dir, 1.200 del primer contingent de 6.000 persones, de nacionalitat siriana, afganesa i eritrea, que haurien de començar a arribar a partir del novembre. L’equip del pla Barcelona Ciutat Refugi treballa amb possibles escenaris: el d’alerta, que s’activarà quan els contingents no superin les 75 persones, i el d’emergència, quan el nombre sigui superior i el flux sostingut.

El govern central confirma només de moment la xifra de 17.680 persones que haurà d’acollir en un període de dos anys i atribueix la falta d’informació a la Unió Europea. Segons Consuelo Sánchez-Vicente, directora general de Comunicació de la Moncloa, els contingents i el calendari s’havien de concretar dijous durant una reunió entre els ministres de Justícia i d’Interior europeus.

“Som els primers interessats a saber-ho, però no és cosa nostra. No sabem ni quants ni quan i no podem procedir a un repartiment que no tenim”, afirma. La distribució no es podrà fer, afegeix, fins que els refugiats no siguin registrats i identificats als punts d’acollida de Grècia i Itàlia, d’on arribarà el primer contingent.

EXPERIÈNCIA PRÈVIA

Catalunya té una experiència prèvia en situacions d’emergència, quan va acollir durant la dècada dels 90 persones que, com la Merima i la Dijana, fugien de les guerres a l’antiga Iugoslàvia. Cap a l’octubre del 1992 es calculava que fins a 2,5 milions de bosnians s’havien vist forçats a deixar casa seva. Set anys després, la guerra a Kosovo va causar un nou èxode, inesperat i sense precedents pel nombre i i la curta durada. A principis de juny del 1999 un milió de persones, la meitat de la població, s’havien refugiat als països veïns o s’havien desplaçat dins del territori, moltes des de l’inici dels bombardejos aeris de l’OTAN sobre Iugoslàvia a finals de març.

L’estat espanyol va concedir protecció temporal a uns 2.500 refugiats de Bòsnia i Hercegovina entre el 1992 i el 1994, un miler dels quals a petició de l’ACNUR i la resta a iniciativa d’entitats de la societat civil. L’acollida de refugiats albanokosovars, l’ètnia majoritària de Kosovo, va ser més organitzada. La UE va prioritzar l’assistència als camps de refugiats d’Albània i Macedònia però alguns països de l’OTAN van organitzar evacuacions humanitàries en avió. Catalunya va acollir 300 de les prop de 1.300 persones que van arribar a l’Estat.

Una de les famílies que es van refugiar aquí va ser la de l’Ahmed i la Zhaida Tasholi i els seus tres fills, dos nens i una nena que tenien aleshores entre 13 mesos i 6 anys d’edat. Van aterrar a l’aeroport del Prat provinents del camp de Stenkovec 2 de Macedònia, on s’havien refugiat durant dos mesos després de caminar de poble en poble durant un mes i mig.

“Si volíem sobreviure, havíem de marxar. Si no, ens mataven”, recorda l’Ahmed Tasholi. Van passar moltes penúries però van sobreviure, tot i que pensaven que el fill petit no se’n sortiria. Ara té 18 anys i pesa 90 quilos.

Iniciatives Solidàries, l’entitat a qui la Generalitat va encarregar coordinar l’acollida de persones desplaçades pel conflicte de Kosovo, participa ara en els preparatius de Ciutat Refugi. L’experiència anterior és útil, però la situació no és la mateixa. “Ara tenim dos grans reptes. El primer és l’entorn i el segon la durada”, subratlla el seu president, Guillem Correa. “Tant de bo hi hagués una situació a Síria que permetés anticipar que el retorn es podrà fer en un o dos anys. Però no serà a curt termini”.

Tampoc la situació catalana és la mateixa de fa quinze anys. La crisi econòmica i les polítiques d’austeritat han tingut un impacte molt negatiu sobre la població, sobre els serveis públics i socials i sobre les entitats que ofereixen assistència a les persones necessitades de protecció internacional. El cas de la família Tasholi n’és un exemple. Van viure a Catalunya durant catorze anys, fins que en fa dos l’Ahmed es va quedar sense feina i van iniciar una fugida esglaonada cap a Alemanya. Un nou país, una nova cultura, una nova llengua, una nova oportunitat.

“Els meus pares són lluitadors. No tenim por a començar de nou, perquè mai podrem estar pitjor de com vam estar durant la guerra”, diu la Majlinda, la segona dels tres germans, l’última que ha arribat a Ulm, una ciutat del sud d’Alemanya on tenien familiars. “És simple supervivència i buscar una vida millor, com els joves que estan marxant a treballar fora d’Espanya”.

Els responsables del pla Ciutat Refugi preparen un dispositiu paral·lel que garanteixi els drets bàsics dels refugiats durant tota la seva estada -allotjament, sanitat, educació- sense perjudicar els serveis de la ciutat. Ignasi Calbó, el seu coordinador, té experiència en aquest àmbit: va passar tres mesos als camps de refugiats libanesos de Síria durant la guerra entre Hezbol·lah i Israel del 2006 i tres mesos l’any passat al Sudan del Sud. Un dels aprenentatges que en va treure és que qualsevol operació d’acollida no només ha de tenir cura de la població refugiada sinó també de minimitzar l’impacte de la seva arribada sobre la població local. “Cal evitar que les famílies vulnerables sentin que es competeix pels mateixos recursos”, afirma. Un element clau en aquest sentit serà la transparència i la informació directa a la ciutadania.

Calbó afegeix una diferència més respecte al cas de Kosovo: les condicions de partida dels refugiats tampoc són les mateixes. Els sirians ja porten quatre anys patint un conflicte sagnant. Els primers que vindran són els que han pogut pagar una petita fortuna per un viatge arriscat i clandestí fins a arribar a Grècia i Itàlia. Els més vulnerables arribaran més endavant, en operacions de reassentament des dels camps de refugiats de la regió, on han viscut durant molt temps en condicions dures i precàries.

PERDRE LA PRÒPIA HISTÒRIA

El Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona els considera a tots “supervivents”, és a dir, afectats de primer nivell. Han estat exposats de manera prolongada a situacions de risc vital i el conjunt d’experiències traumàtiques que poden haver viscut és molt extens, fruit de la guerra, el desplaçament, la precarietat dels camps, la travessia o la denegació d’auxili.

“La paraula refugiat és la més dolenta que existeix -afirma l’Ahmed Tasholi-. No saps si podràs sobreviure, no saps si trobaràs un lloc on t’acullin, no penses en res més que a salvar la vida i salvar els teus fills. No pots pensar en el futur perquè no saps on vas ni si en tindràs”.

La història de la família del Ziad, un sirià palestí que viu a Catalunya des de fa un temps, pot il·lustrar la de tants altres. És de Iarmuk, un barri a la perifèria de Damasc que va ser fundat el 1957 com un campament de refugiats per acollir els desplaçats palestins de la primera guerra àrabo-israeliana del 1948. Des del 2011, ha estat centre d’intensos combats i ha estat pres per diverses faccions. És un dels llocs més afectats per la guerra: fam, malalties, persones mortes i edificis derruïts. Només hi queden al voltant de 15.000 persones de les 160.000 que hi havien residit.

“Iarmuk ja no existeix”, diu el Ziad. La seva família vivia en un edifici propi de cinc plantes i deu pisos. Eren una trentena de persones en total. Totes n’han marxat. Els que no han fugit del país viuen desplaçats i amuntegats en un pis en una altra localitat. Un dels seus germans ha sol·licitat asil a Noruega amb la seva dona i dos fills, un altre és al Líban en un camp de refugiats amb la seva dona i quatre fills.

Els fills del seu cosí van arribar aquest estiu a Alemanya després de recórrer el trajecte Síria-Turquia-Grècia-Macedònia-Sèrbia-Hongria-Àustria-Alemanya. Són dos nois de 10 i 17 anys i van fer sols la travessia. Els seus pares van pagar a les màfies al voltant de 6.000 euros per cap, l’equivalent a molts mesos de sou o a anys d’estalvis. No tenien diners per anar-hi tots. Van enviar-hi els dos nois, es van quedar amb la nena i esperen poder reagrupar-s’hi algun dia.

La fugida de l’últim nebot que ha arribat a Europa, un periodista de 30 anys, està documentada al WhatsApp del Ziad: li va anar enviant fotografies durant les tres setmanes que va durar el viatge, milers de quilòmetres a peu. Ara sóc a Turquia. Ara sóc a Grècia. Ara sóc a Macedònia. Una selfie el retrata en unes vies de tren a Sèrbia, en una altra apareix caminant en una llarga carretera, una imatge mostra el permís de protecció temporal alemany i en una última se’l veu compartint content un àpat amb altres joves refugiats.

Tots ho han deixat tot enrere. El Ziad no ha perdut cap familiar directe però sí amics o fills d’amics que considerava germans. De les possessions, el que més li dol són les fotografies. “M’han robat la meva història. Pots canviar la teva vida i començar de nou, però on són els meus records?”, es lamenta amb amargura.

Exili, diàspora, desplaçament, refugi i pèrdua són paraules corrents a la seva família. La mare es va refugiar a Síria quan tenia 13 anys. Ara en té 78 i no en vol marxar. “Diu que ara és molt pitjor que el 1948 -explica-. Síria ens va acollir molt bé. La gent ens va obrir casa seva, ens van donar pa i feina. Nosaltres vam fer el mateix amb els iraquians el 2000 i amb els libanesos el 2006. Jo vaig dormir a casa d’un cosí i els vaig deixar casa meva. No vam necessitar milions d’euros”.

SOL·LICITUDS D’ASIL

La crítica està justificada. L’acollida de persones que fugen o han fugit de Síria en el conjunt de la Unió Europea és irrellevant comparada amb la dels països veïns i amb la magnitud del drama. L’ACNUR calcula que el 95% dels prop de 4 milions de refugiats que ha causat el conflicte sirià des del 2011 són als països de la regió, sobretot a Turquia, el Líban i Jordània.

Tots tres països els han permès accedir als seus territoris i hi han destinat considerables recursos. L’impacte és enorme i està tenint conseqüències socials i econòmiques molt negatives. El Líban s’ha convertit en el país amb la ràtio de refugiats per càpita més elevada del món: 232 per cada 1.000 habitants, gairebé un sirià per cada quatre libanesos. En aquests quatre anys, la població al país s’ha incrementat en un 25%.

En comparació, només 217.724 sirians han sol·licitat asil a la UE en aquest mateix període. El Ziad denuncia la falta de solidaritat dels governs europeus, no de les poblacions. “Si vénen per mar i moren, que morin. Que no moren i arriben, doncs val”, es lamenta.

Els països europeus distingeixen entre sol·licitant d’asil i refugiat. El primer és qui demana protecció internacional; el segon, qui l’obté. Per aconseguir-la, cal seguir un procediment legal més o menys llarg que varia d’un estat a l’altre i provar que s’ha hagut d’abandonar el país d’origen perquè la vida hi perillava. No sempre és fàcil. Quan hi ha dubtes raonables, s’atorga l’anomenada “protecció subsidiària”. La pobresa no entra en cap de les consideracions, per molt que molts sol·licitants d’asil, com és el cas actualment dels milers de kosovars que arriben cada mes a Alemanya, fugen de la misèria i l’atur.

“Ningú deixa casa seva per gust -sosté la Merima-. O és per la guerra, o és perquè hi ha una dictadura o és perquè no té feina, però ningú ho fa per gust”.

El nombre de sol·licitants d’asil en el conjunt dels 27 països de la UE és creixent: durant el primer trimestre d’aquest any es van incrementar un 86% en comparació amb el mateix període del 2014. L’any passat hi van sol·licitar protecció un total de 625.000 persones, de les quals 122.000 de nacionalitat siriana. Els sirians, seguits dels afganesos i els eritreus, van encapçalar les concessions: en van obtenir 68.000 persones, una de cada tres.

La tria del país europeu per sol·licitar l’asil depèn de molts factors, que inclouen des dels vincles històrics entre el país de sortida i el de destinació, el coneixement de la llengua d’ús, la presència de comunitats ja establertes o la situació econòmica local. També hi juguen un pes important la percepció que es tingui de les possibilitats d’obtenir-hi protecció internacional o dels beneficis que aporta.

Alemanya i Suècia són, amb diferència, els dos països que més protecció han donat a la població siriana fora de la regió, i on es presenten el gruix de totes les peticions d’asil a la UE. Alemanya, el primer en nombre, en va rebre l’any passat més de 200.000. Suècia, el segon, va encapçalar la ràtio de sol·licitants per càpita, 8,4 per cada 1.000 habitants.

Les estadístiques espanyoles no reflecteixen generositat. Tenint en compte el seu pes relatiu a la UE -és un dels quatre països més grans-, rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil i té un percentatge baix de resolucions positives. “Hauríem de fer una reflexió. O bé tenim una concepció diferent del que és l’asil o bé no estem fent els deures”, denuncia el president d’Iniciatives Solidàries.

Durant el 2014 Espanya va concedir protecció internacional a 1.585 persones i la va denegar a 1.279. Els sirians van ser la nacionalitat que més sol·licituds d’asil va presentar (1.510) i la que més en va obtenir (1.162). Més de la meitat es van formalitzar a Catalunya, la gran majoria a Barcelona.

A petita escala, Barcelona reflecteix la tendència que viu Europa. El degoteig de persones que hi estan arribant buscant protecció internacional és també sostingut i creixent. El Servei d’Atenció als Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament els dóna suport i els proporciona assistència jurídica i social. Durant els primers 8 mesos d’aquest any ha atès 1.041 sol·licitants d’asil, un nombre molt més alt que els 810 del 2014 i els 429 de l’any anterior. Ucraïna és el primer país d’origen, seguit de Síria.

Gloria Rendón, que coordina el SAIER des de fa quatre anys, ha notat un canvi: si el perfil del sol·licitant d’asil solia ser el d’una persona sola, aquest any els han demanat ajut moltes famílies amb fills. El nombre de menors ha passat de 111 durant tot el 2014 a 155 en els primer sis mesos d’aquest any.

“Arriben moltes famílies, sobretot d’Ucraïna. Són persones de classe mitjana que han intentat aguantar fins al final, ho han deixat tot i s’han gastat els estalvis en el viatge”, explica.

Les persones que acudeixen al SAIER ho fan derivades pel mateix Ajuntament, les entitats socials o pel seu compte. Han arribat aquí per totes les vies possibles, subratlla Rendón. Els més afortunats ho han fet en avió, com a turistes, d’altres via Turquia i Grècia, d’altres a través del nord del Marroc i Ceuta i Melilla.

Alguns tenen recursos i xarxes familiars o d’amistat a la ciutat que els poden donar un cop de mà. El SAIER allotja les persones en situació més vulnerable en pensions i al centre de refugiats de l’Estat que gestiona la Creu Roja. És una solució temporal a l’espera que l’Estat, que té les competències d’atenció als refugiats, els concedeixi l’estatut de sol·licitant d’asil. A partir d’aquí poden començar a rebre ajuts i tenir en sis mesos permís de treball. El procés solia trigar quinze dies, afirma Rendón. Actualment, es pot allargar fins a dos o tres mesos.

L’Alí Behker està vivint les dificultats dels sol·licitants d’asil a Espanya. Malià, de 24 anys, va demanar protecció internacional el novembre del 2013, quan va arribar al centre d’acollida temporal del castell de Can Taió que Iniciatives Solidàries gestiona a Santa Perpètua de Mogoda, on segueix residint. Ara renova cada sis mesos la targeta vermella de sol·licitant.

Encara no en sap res. El temps mitjà de resposta és d’entre dos i tres anys i l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’òrgan del ministeri de l’Interior que tramita les sol·licituds d’asil a l’Estat, aplica sovint en els casos de les persones que han fugit de Mali, la Costa d’Ivori i Ucraïna l’anomenat “criteri de prudència”, pel qual es paralitza el procés a l’espera que millori la situació als països d’origen.

La situació a Mali ha empitjorat des que l’Alí en va marxar. Era el 2010, quan tot just començava el conflicte al nord del país. Tenia 19 anys i els rebels tuaregs van matar el seu pare i el seu germà, tots dos militars, la mateixa professió que ell hauria triat si la vida no li hagués canviat d’un dia per l’altre.

Va creuar la frontera amb Algèria amb quatre companys. Van caminar durant mesos fins a arribar al Marroc i van passar dos anys malvivint als boscos als afores de Tànger. “Dormíem a la muntanya, amb barraques que vam fabricar amb plàstics. Buscàvem la manera de passar. Saltant la tanca, en cotxe, per l’aigua”, diu. Fins que van poder comprar una petita zòdiac i el maig del 2013 van accedir per mar a Ceuta.

‘MISERBENE’

L’Alí té un record gravat de la seva arribada a Barcelona: un home desconegut que el va ajudar i el va portar a Càritas. A la Merima i la Dijana una família de Sant Celoni els va deixar un pis sense pagar lloguer durant cinc anys.

Les mostres de solidaritat dels catalans es multipliquen aquests dies, com ja va passar aleshores. L’e-mail de contacte del pla Ciutat Refugi ha rebut més de 3.000 missatges. Les persones que s’hi han ofert són diverses: des de professionals de la sanitat i l’educació i persones a l’atur o amb temps disponible a una jubilada d’origen uruguaià que es va refugiar a Suècia i després a Catalunya fugint del Xile de Pinochet.

L’equip de Ciutat Refugi té molt clar que l’atenció ha de ser professional en les primeres fases del dispositiu. Serà així a la fase de recepció -la primera atenció d’emergència per detectar els casos més vulnerables- i durant la d’acolliment, quan s’atendran col·lectivament durant un màxim de deu dies. El voluntariat jugarà un paper important després, en la fase d’integració, però es vol organitzar bé i a través de les entitats socials.

A diferència de les experiències anteriors, el pla aposta per escurçar el termini d’acollida, amb l’objectiu de garantir la privacitat de les famílies i evitar conflictes comunitaris, i dispersar-les després en pisos pels diferents districtes de Barcelona i en altres localitats catalanes. Els bosnians, sobretot, però també els albanokosovars van passar una temporada llarga en cases de colònies o altres equipaments fins que van ser repartits en diverses poblacions. En el primer cas, es van allotjar sovint en pisos de particulars. En el segon, en cinc poblacions on la Generalitat va cedir pisos buits.

La família Tasholi i nou famílies es van instal·lar a Guardiola de Berguedà. L’Ahmed no ho ha oblidat. Recorda la guerra i la fugida amb serenor però s’emociona i trenca a plorar quan explica l’acollida: el “ miserbene ” - benvinguts en albanès- amb què els va rebre un polític a l’aeroport, el primer àpat calent que van menjar, les joquines preparades a l’habitació dels nens, la infermera que es va fer càrrec del petit i el va curar, el veí que se’ls enduia a passejar pels boscos del Berguedà per distreure’ls.