Sobre el paisatge d'edificis enrunats de Txernòbil, al costat dels vestigis de la pitjor catàstrofe nuclear civil de la història, s’eleva un projecte d’enginyeria únic. Un exèrcit d’obrers, protegits de la radiació per grans blocs de formigó, hi construeixen una gran volta enfundada en metres i metres d’acer inoxidable lluent que, per les seves dimensions, podria cobrir l’Estàtua de la Llibertat. L’estructura té un aire tan estrany que sembla que hagin sigut els extraterrestres els que l’han col·locat en aquest paisatge industrial soviètic. Si tot va com està previst, el 2017, aquesta volta de 32.000 tones s’empenyerà amb molt de compte per sobre de rails de tefló i es col·locarà damunt del sarcòfag enrunat que es va construir per sepultar les restes radioactives del reactor que va esclatar i incendiar-se l’abril del 1986 en aquest indret. Després se’n tancaran els dos extrems i, si el sarcòfag envellit arriba a ensorrar-se mai del tot, la volta no deixarà que s’escapi gens de pols radioactiva.

D’aquesta manera, s’eliminarà qualsevol risc de contaminació addicional tret del de contaminació atmosfèrica i s’acabarà amb l’amenaça que es poguessin repetir, encara que fos de manera limitada, els dies de malson que es van viure ara fa 28 anys en aquesta zona, quan una pluja radioactiva va contaminar una extensió de quilòmetres de la plana que envolta la central i va convertir les poblacions que hi havia en pobles fantasma, on només queden els ecos de vides abandonades. A més, gràcies a la construcció de la volta, podrà començar l’etapa final de neteja de Txernòbil. És una tasca àrdua que consisteix a treure la runa contaminada del reactor per emmagatzemar-la permanentment en un lloc segur. El fet que aquesta tasca passi de les mans de la comunitat internacional a les d’Ucraïna genera noves inquietuds, sobretot en un moment convuls, amb zones del país en guerra civil i l’amenaça de Rússia a les fronteres.

Ara com ara, però, la volta que s’està edificant és un símbol de progrés. “És una estructura impressionant”, comenta Nicolas Caille, director de projectes de Novarka, el consorci de constructores franceses a qui s’ha adjudicat la construcció. “No es pot comparar amb res”. En un moment en què els països debaten sobre el futur de l’energia nuclear com a recurs per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i combatre el canvi climàtic, la volta no deixa de ser un cru recordatori que l’ús de l’energia nuclear, malgrat tots els seus avantatges, comporta riscos enormes. Quan les coses no van com estava previst, aquesta energia genera problemes colossals. Les exigències en matèria de confinament i de neteja posen l’enginyeria al límit de la seva capacitat, com també està descobrint el Japó des de les fusions que es van produir a la central de Fukushima ara fa tres anys. Els costos dels projectes són enormes: només la volta de Txernòbil acabarà costant uns 1.500 milions de dòlars, que finançaran en gran part els Estats Units i 30 països més.

A més, poden passar generacions abans no s’aconsegueix que un lloc on s’ha produït una catàstrofe nuclear sigui veritablement segur. Els enginyers calculen que la zona quedarà completament neta en un termini de cent anys. Per això han dissenyat la volta perquè pugui aguantar un segle. Tanmateix, sempre hi ha hagut dubtes del compromís ucraïnès a llarg termini i l’agitació política i les tensions amb Rússia han suscitat noves inquietuds. Així doncs, és possible que ni tan sols amb un segle n’hi hagi prou. De tota manera, la volta és una estructura formidable, comenta Vince Novak, director de seguretat nuclear del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (BERD), que administra els fons del projecte. En cas de necessitat, assegura, “podria aguantar 300 anys o més”.

Com una gran bomba

L’accident de Txernòbil es pot comparar amb una gran bomba que ho va embrutar tot, una explosió que va escampar material radioactiu en totes direccions. A més, just després, es va produir un incendi que va enviar encara més contaminants a l’atmosfera. El vents van escampar aquestes substàncies per tota la regió i per Europa Occidental. Això diferencia la catàstrofe de Txernòbil dels dos altres grans accidents nuclears que s’han produït: el de Three Mile Island, del 1979, i el de Fukushima, del 2011. En totes dues centrals, es van produir fusions del nucli dels reactors, però el material del nucli (el combustible nuclear) es va quedar a l’interior d’estructures protectores de confinament.

Els quatre reactors de la central de Txernòbil no disposaven d’estructura de confinament, però aquest només és un dels aspectes defectuosos del seu disseny. El sistema de control de la reacció de fissió nuclear no era fiable i, en certs moments, la potència del reactor podia disparar-se de manera incontrolada. És el que va passar durant les primeres hores del 26 d’abril del 1986 a la Unitat 4, quan, en una imprudència, es van sotmetre alguns dels sistemes de seguretat del reactor a una prova. En qüestió de segons, la potència del reactor es va multiplicar exponencialment i el vapor el va fer esclatar.

Alguns treballadors van morir immediatament, però la majoria de tècnics de la Unitat 4 i els primers bombers que van respondre a l’accident van morir durant les setmanes següents, després d’una llarga agonia, perquè s’havien exposat a nivells elevats de radiació. Les xifres oficials parlen de desenes de víctimes mortals i molts altres afectats que van emmalaltir. Posteriorment, la radiació va causar milers de casos de càncer, tot i que encara hi ha molta controvèrsia pel que fa a les xifres exactes. Immediatament després de l’accident, les autoritats soviètiques van enviar l’exèrcit per combatre l’incendi del reactor i evacuar els pobles dels voltants i la ciutat de Prípiat, on vivien la majoria dels treballadors de la central i les seves famílies. Es van reclutar peons per construir a corre-cuita l’estructura de formigó i d’acer que havia d’envoltar el reactor, coneguda com el sarcòfag. Quan l’exposició a la radiació dels obrers era massa prolongada, se’ls substituïa, de manera que globalment van participar més de mig milió de persones en l’operació de neteja inicial.

Això va passar fa tres dècades, però a Txernòbil i rodalia és com si el temps s’hagués aturat. Al voltant de la central s’estén una zona d’exclusió d’uns 2.600 km amb l’accés restringit. Per entrar-hi, cal passar per punts de control. Tot i que els nivells de radiació s’han reduït lleugerament gràcies al procés natural de la desintegració radioactiva, la zona continua estant pràcticament buida. Es van demolir molts dels pobles; d’altres se n’ha apoderat el bosc. A la ciutat de Prípiat, que havia tingut 45.000 habitants, la pintura de les parets del centre cívic s’escrostissa i al bell mig del gimnàs hi ha crescut un arbre. En un pis no hi queda res més que un piano aixafat.

A la mateixa Unitat 4, aquests últims anys s’hi han fet obres per apuntalar el sarcòfag, d’un color gris apagat. Ha tingut fuites gairebé des del dia que es va acabar de construir i encara hi ha un petit exèrcit de treballadors contractats per fer-hi tasques de manteniment i treballar en altres zones de l’extensa central. Una de les feines que han de fer a la Unitat 4 és drenar amb una bomba l’aigua de la pluja que ha esdevingut radioactiva pel contacte amb el combustible del reactor de l’interior del sarcòfag. De tant en tant, apareixen noves mostres que donen fe de la catàstrofe. “Quan excavàvem, vam trobar-hi grues i excavadores enterrades”, explica Laurin Dodd, un nord-americà que ha tornat recentment d’Ucraïna, després d’ocupar el càrrec de director del projecte de construcció de la volta. L’equipament que s’havia utilitzat durant la neteja inicial havia esdevingut tan radioactiu que l’havien enterrat allà mateix.

La tragedia humana

La nit de l’accident, Andrei Glukhov era a casa. Treballava d’especialista en seguretat nuclear a la central i, quan va sentir l’explosió, no es va preocupar més del compte: de tant en tant se sentien sorolls forts procedents de les instal·lacions. L’endemà al matí, recorda, va trucar a la sala de control de la Unitat 2. Un tècnic li va dir que estaven incrementant la potència per compensar la pèrdua de la Unitat 4. “Què ha passat a la Unitat 4?”, va preguntar Glukhov. “Mira per la finestra”, li va contestar l’home. Glukhov vivia amb la seva dona i els seus dos fills petits a la cinquena planta d’un bloc de pisos situat a uns 3 km de la central, a Prípiat. “Vaig anar al balcó -recorda-. Vaig veure que sortia fum de la central”. Va dir a la seva família que no sortissin de casa i va marxar per oferir el seu ajut. A la majoria d’habitants de Prípiat, però, no se’ls va avisar; van anar fent com si fos un dia normal, ignorant que en aquells moments el risc de radiació ja era molt elevat. Era dissabte i faltaven pocs dies per a les festes del Primer de Maig. A prop del centre de la ciutat, hi havia un parc d’atraccions nou, amb una nòria nova de trinca, que estava a punt d’inaugurar-se.

Diumenge al matí, es va informar els residents que hi havia problemes a la central i que, al cap d’unes hores, se’ls evacuaria en autobusos. Se’ls va indicar que només s’enduguessin algunes pertinences, perquè tornarien al cap d’uns quants dies. “L’autobús ens va passar a buscar just aquí”, rememora Glukhov, de 55 anys, des de davant d’un bloc de pisos atrotinat situat en un carrer tan descuidat que costa de creure que en el passat hi hagi pogut circular un autobús. Amb la seva família, va fer cap a Kíev, situada uns 110 km més al sud. Però ell sentia que havia de continuar ajudant a la central. A mig camí, es va acomiadar de la família i va tornar a Txernòbil fent autoestop. No va veure la dona i els fills durant un mes. Els tres anys següents se’ls va passar treballant a la central, ajudant a mantenir sota control els altres tres reactors. Primer, va estar allotjat en un campament escolta situat en una zona lliure de contaminació i, després, en creuers reconvertits que estaven amarrats al riu Dnièper, a uns 65 km de Txernòbil.

Alguns dels treballadors que van morir eren amics seus. Un era Leonid Toptunov, un operador de reactor jove que la nit de l’accident era a la sala de control de la Unitat 4. Toptunov es va anar apagant al llarg de tres setmanes en un hospital de Moscou a causa dels gravíssims danys que la radiació li havia causat als òrgans i als teixits. A Slavutitx, la ciutat que es va construir fora de la zona contaminada, hi ha un monument en record de les primeres víctimes de l’accident on es poden veure els retrats dels que hi van perdre la vida, entre els quals, el de Toptunov.

Glukhov, que ara participa en la gestió del projecte de construcció de la volta, confessa que és incapaç d’oblidar la visió amb què va topar quan va tornar a Txernòbil. Va tornar a la central el dilluns després de l’accident i va treballar durant el torn de tarda. A mitjanit, en sortir, va passar pel costat de la Unitat 4. “Em vaig fer una idea de l’abast de la catàstrofe en veure el nucli obert que brillava”, explica. “No desitjo a ningú haver de veure aquella imatge”.

Artur Korneiev ha vist el nucli una vegada rere l’altra. Korneiev és especialista en radioactivitat, té 65 anys i va néixer al Kazakhstan. La primera vegada que va visitar Txernòbil va ser poc després de l’accident. Pocs són més conscients que ell del desgavell radioactiu que encara queda al que va ser la Unitat 4. Per bé que el nombre de partícules radioactives alliberades durant l’accident i l’incendi posterior va ser enorme, tan sols procedia d’aproximadament 5 tones de combustible nuclear, mentre que, a les entranyes de l’edifici enrunat, encara hi ha prop de 200 tones de combustible (urani i subproductes de la fissió nuclear).

La feina de Korneiev consistia a localitzar el combustible que hi havia a l’interior del sarcòfag i determinar-ne els nivells de radiació per limitar l’exposició de la resta de treballadors a la radioactivitat. “Érem l’avançada -comenta-, sempre anàvem a l’avantguarda”. Actualment, treballa en la unitat de gestió del projecte, però a causa dels seus problemes de salut (té cataractes i altres mals derivats de l’exposició intensa a la radiació a què va sotmetre el seu cos durant els primers tres anys que va treballar a Txernòbil), ja no li està permès de treballar a l’interior de la central. “La radiació soviètica -bromeja-és la millor radiació del món”.

Durant l’accident, la calor va arribar a ser tan intensa que el combustible es va liquar i va desfer el formigó i altres materials que hi havia entre la runa de l’explosió en entrar-hi en contacte. Aquesta barreja altament radio-activa, que en molts casos recordava la lava volcànica, es va escolar per conductes i altres orificis, va penetrar en una multitud d’espais situats sota el reactor i es va anar endurint a mesura que es refredava. En alguns llocs, el material fa pensar en salts d’aigua que han quedat congelats en un moment donat. Però entre la runa, també hi van quedar fragments sòlids de combustible i, quan calia, explica Korneiev, ell i els membres del seu equip els retiraven, malgrat el perill d’exposar-se a la radiació. “De vegades ho fèiem amb una pala -comenta-. D’altres, per retirar-los, els xutàvem amb les botes i au!”.

Korneiev va ser un dels primers a alertar els experts occidentals que el sarcòfag estava en mal estat. El 1995 els països del G-7 van decidir, alarmats davant de la possibilitat que es produís altra gran fuita radioactiva, finançar els treballs per garantir la seguretat de la Unitat 4. A canvi, Ucraïna, que llavors ja era un país independent, es va avenir a tancar els dos reactors de Txernòbil que encara estaven operatius. L’últim va deixar de funcionar el 2000.

El primer que calia fer era estabilitzar el sarcòfag. El projecte, en paraules de Novak, director de seguretat nuclear del BERD, “era encara més difícil de dur a terme que la volta, tenint en compte l’entorn en què s’havien de fer les obres”. Fins que no s’hagi acabat de construir la volta, hi continuarà havent el perill que el sarcòfag s’ensorri, qüestió de la qual es va parlar l’any passat quan una part del sostre de la sala de màquines, situada al costat del reactor destruït, es va ensorrar i va alliberar una petita quantitat de radiació. Tanmateix, per poder acabar la volta, caldran uns quants centenars de milions de dòlars més que han d’aportar els estats que financen el projecte, tot i que obtenir-los resultarà més complicat per la crisi ucraïnesa.

Caille, que dirigeix la construcció, opina que la volta és una obra incomparable. “Què ha sigut el més difícil? Tot plegat”, comenta. Mantenir una estructura d’acer dreta durant un segle és, en condicions normals, força senzill, afirma Caille. És qüestió de controlar l’oxidació. “Cal pintar-la”, diu. “La Torre Eiffel, per exemple, la pinten cada 15 anys”. Però si la volta està situada a sobre del reactor de la Unitat 4, els nivells de radiació hi seran elevats i no hi haurà manera que els obrers puguin rascar i repintar el revestiment o l’enorme entramat tubular de l’estructura. Si no es protegís l’acer, s’acabaria rovellant i l’estructura cediria. Així doncs, s’han invertit molts esforços en el disseny per suprimir aquest risc. Tant l’interior com l’exterior estaran recoberts d’acer inoxidable. L’estructura tubular, per la seva banda, és d’acer convencional, així com els 580.000 perns que en subjectaran les peces. L’aire que hi circularà estarà tractat amb deshumidificadors. “S’assecarà l’aire -detalla Caille- perquè no es rovelli”.

La primera meitat de la volta és més gran que la majoria d’estadis de futbol: fa aproximadament 244 metres de llarg per 76 d’ample. Amb un pes d’unes 10.000 tones, és un dels objectes més pesants que s’han aixecat mai. Un cop feta la primera meitat de la volta, a principis d’aquest any, es va enretirar cap un costat per poder construir la segona, pràcticament acabada a principis d’agost. Ara caldrà unir les dues meitats i col·locar l’estructura sencera a la seva ubicació definitiva. Aquest procés de construcció poc habitual s’ha ideat per permetre als obrers (ucraïnesos, però també procedents de Turquia, l’Azerbaidjan, Portugal i els Països Baixos, així com d’uns 15 països més) treballar en un entorn amb uns nivells de radiació baixos, encara que ho facin a uns quants centenars de metres del reactor destruït. “Sempre com més lluny del sarcòfag millor”, afirma Caille, ja que -com és lògic- els nivells de radiació decreixen a mesura que un s’allunya de la font.

De tota manera, els contractistes també van descontaminar la zona tot retirant-ne runa i residus radioactius, així com la capa més superficial del sòl. Després van col·locar blocs de formigó per tota la superfície i van erigir un mur del mateix material per protegir els obrers que treballen a menys distància del sarcòfag.

La neteja definitiva

Dodd explica que, un cop s’acabi de construir la volta, està previst que finalment Ucraïna comenci a retirar les estructures inestables i el combustible que encara queda a la zona. D’aquesta manera, es garantirà que la radiació no contamini les aigües subterrànies, fet que suposaria una amenaça per a l’abastiment d’aigua dels tres milions d’habitants de Kíev. D’altra banda, Ucraïna haurà de construir un dipòsit per emmagatzemar-hi tots els residus altament radioactius.

Encara no està clar d’on vindran els fons necessaris per dur a terme aquests treballs, especialment atesa la situació que viu el país. Encara que s’aconsegueixin els fons, hi ha dificultats tècniques que posen en qüestió que es puguin completar els treballs i, en cas que es pogués, no se sap quant de temps es trigaria. A Three Mile Island es va trigar més de deu anys a retirar la totalitat del combustible, tot i que sempre va ser a l’interior del vas del reactor. Es va fer, principalment, per control remot. Tanmateix, retirar el combustible i la runa de la Unitat 4, que va quedar feta miques per l’explosió, l’incendi i els treballs d’extinció, serà una tasca molt més complicada. Korneiev, l’especialista en radioactivitat i un dels experts que coneix millor les condicions que hi ha a l’interior del sarcòfag, té moltíssims dubtes pel que fa a la viabilitat del projecte a llarg termini. “No es disposa de la tecnologia necessària per accedir al combustible de l’interior de la unitat”, adverteix. “És complicadíssim perquè les vies d’accés estan obstruïdes”. Novak, del BERD, afirma que una altra opció seria que Ucraïna estabilitzés d’una manera més segura el sarcòfag i les restes del reactor i deixar-ho tot al seu lloc, protegit per la volta per molt més temps que els cent anys per als quals s’ha dissenyat.

Però tot això són coses del futur. El problema més immediat és completar la volta en un entorn políticament inestable. “Les conseqüències de la situació actual per a la iniciativa em preocupen molt”, comenta Novak. Txernòbil està situada a prop de la frontera septentrional d’Ucraïna. Per tant, lluny de Crimea i altres territoris en disputa. Si bé el projecte disposa de prou finançament per seguir avançant fins ben entrat l’any vinent, en algun moment caldrà prendre una “decisió política” per dotar-lo de més finançament, adverteix Novak. “El risc de deixar tot aquest programa inacabat és una possibilitat que crec que ningú no vol ni imaginar-se”, diu.