Una foto dels anys trenta del mestre Antoni Benaiges amb els seus alumnes a la porta de l’escola en una de les poques imatges del mestre que es conserven i que ha cedit el Museu Martítim de Barcelona per reproduir-la

REPORTATGE

Tossuda memòria

El català Antoni Benaiges va ser el mestre del recòndit poble burgalès de Bañuelos de Bureba entre el 1934 i el 1936. Assassinat durant els primers dies de la rebel·lió militar franquista, no va poder complir la promesa de portar els seus alumnes a veure el mar. Resseguim la seva empremta des del lloc dels fets, coincidint amb l’exposició que fins a l’1 de maig li dedica el Museu Marítim de Barcelona.

Una foto dels anys trenta del mestre Antoni Benaiges amb els seus alumnes a la porta de l’escola en una de les poques imatges del mestre que es conserven i que ha cedit el Museu Martítim de Barcelona per reproduir-la / GIANLUCA PUTRINO

P odríem no haver sabut mai la història d’aquest mestre català que va revolucionar un petit poble castellà durant la República. Podríem no haver sabut mai el seu nom, ni la seva trajectòria, ni les circumstàncies que el van portar a desaparèixer el juliol del 1936. Podria haver estat una altra víctima anònima de la tirania del silenci, com tantes n’hi ha.

Antoni Benaiges va ser un dels primers de tants mestres republicans, homes i dones, represaliats pel franquisme. Nascut a Mont-Roig del Camp (Baix Camp) el 1903, va arribar a Bañuelos de Bureba el 1934, carregat amb un gramòfon i idees pedagògiques avançades. Va ser detingut, torturat i assassinat durant les hores posteriors a l’aixecament militar el juliol del 1936. Els seus botxins no només van acabar amb ell físicament sinó que van intentar esborrar-ne el rastre als arxius.

Però durant l’exhumació de la fossa de La Pedraja, el 2010, el fotoperiodista Sergi Bernal, que volia documentar la memòria en abstracte, es va trobar amb una història concreta i, per tant, universal. Estirant el fil va poder reconstruir la vida i l’obra d’Antoni Benaiges. A vegades la determinació i la sort s’alien. I la veritat es va filtrant i sura. Així de tossuda és la memòria.

Bañuelos de Bureba, 2018

La Bureba és una plana emmarcada entre muntanyes i recorreguda per rierols que l’oxigenen. Un territori de secà on l’únic mar possible és el de les espigues prèvies a la collita, que proporcionen un fabulós espectacle de llum i color quan el vent les fa onejar. Aquesta tarda d’agost, similar a la de fa 84 anys quan hi va arribar Antoni Benaiges, el blat ja està collit i el color predominant és el groc. A diferència de llavors, s’arriba al poble amb cotxe per carretera. Ell hi va arribar amb carro per camí des de Briviesca, la capital de la comarca, on l’havia deixat el tren procedent de Tarragona.

El 1934 Bañuelos de Bureba tenia al voltant de 200 habitants i una escola que necessitava mestre. Actualment hi ha 34 persones censades i es calcula que, de manera fixa, n’hi viuen al voltant de 20. No té escola des de mitjans dels anys 60, quan es van concentrar totes les dels pobles de l’entorn a Briviesca. Avui amb prou feines hi ha 10 persones pel carrer i uns quants animals fent el ronso sota el sol sec de l’estiu castellà. Tres dones grans ens observen sense gaire interès i es miren entre elles per decidir a quina li fa menys mandra acompanyar-nos a l’edifici que un dia va ser escola. Semblen acostumades a aquest tipus de visites.

I és que la casa on el mestre Benaiges va viure i fer classe durant dos anys és l’atracció principal del poble. “L’empremta del mestre Benaiges pot ajudar a fer que Bañuelos de Bureba no desaparegui del mapa. Segur que a ell li hauria agradat que el seu record contribuís a tirar el poble endavant”, diu Javier González, secretari de l’Asociación Escuela Antonio Benaiges, que amablement interromp la passejada per obrir-nos la porta amb una enorme clau de ferro. Rehabilitar l’escola per fer-hi un museu pedagògic que divulgui la pedagogia Freinet, de la qual Benaiges era fidel seguidor, és el principal objectiu de l’entitat, que s’autofinança a través dels socis, al voltant de 60 persones que paguen 15 euros l’any.

Mentre visitem l’aula reconstruïda, on es mantenen com a elements originals la pissarra i la caixa de tipus de la impremta, el Javier ens explica els eixos de la pedagogia Freinet: “Situar el nen al món, no aïllar-lo. No establir jerarquia entre mestre i alumnes, no fer exàmens, afavorir el contacte amb la natura, no utilitzar pautes ni tan sols per escriure, perquè el nen s’autocorregeixi i aprengui amb les seves pròpies eines. En definitiva, no hi ha línies rectes, les has de posar tu”, resumeix. Un repte enorme per a un mestre sol, en una escola rural pública i amb nois de 6 a 12 anys a la mateixa aula. “Ara hi ha escoles privades d’elit que apliquen aquests mètodes, i Benaiges (i molts altres) ja ho feien a les primeres dècades del segle XX”, reflexiona. I lamenta que la seva carrera i el seu llegat s’estronquessin d’una manera tan abrupta i salvatge: “El primer que ataquen totes les dictadures és l’ensenyament”.

Com recorda González, la vida era molt dura, llavors: no hi havia aigua, llum ni calefacció, i feia tant fred que a l’hivern jugaven a cartes als estables, que era on s’estava millor. No hi havia màquines, i la feina del camp implicava tota la família. “La prioritat per a les criatures era treballar. Només els més petits podien anar a escola. A partir dels 12 o 13 anys ja no posaven els peus”, explica el secretari de l’associació. “Com que el mestre posava música i els ensenyava a ballar, els pares pensaven que no aprenien res. Però els veien tan contents i estimulats que per força havien de valorar-lo”, matisa. Benaiges es va adaptar a aquesta vida extrema mentre obria una finestra mental als nois i noies i també als seus pares, als quals feia classe a les nits. No a tots, per descomptat. Alguns, els més influenciats pel capellà del poble, no el veien amb bons ulls. “Li estava prenent clients a l’església. La canalla ja no anaven a catequesi. Preferien parlar amb el mestre de l’actualitat”, diu González.

Hi ha una mena de justícia poètica en el fet que l’edifici de l’escola estigui tan viu i la imponent església de Bañuelos tan solitària, amb el rellotge aturat a tres quarts de dues. Seria bonic pensar que es va parar en el moment que van matar el seu mestre. Antoni Benaiges va ser detingut a Briviesca el 19 de juliol del 1936 a mig matí, l’endemà de l’inici de la rebel·lió franquista, i assassinat el dia 25. Hauria pogut conjurar el seu destí quan li va sortir la possibilitat de tornar a Catalunya, però s’hi va negar: va decidir que es quedava a Bañuelos perquè aquell era “el seu lloc”, allà hi havia “els seus nens” i ja els havia promès que els ensenyaria el mar. Ha quedat confirmada també l’existència “d’una companya”, de la qual s’ha perdut la pista però que “devia ser algú tan implicat i compromès políticament i socialment com ell”.

És commovedor com en Javier parla d’“ el maestro ” i revela l’empremta que Antoni Benaiges ha deixat a la zona: “El que m’ha atrapat d’ell és la seva manera de ser i el tracte que tenia amb els nens”, confessa. La majoria dels seus alumnes el recordaven “amb molt d’afecte, com una de les millors coses que els va passar de petits”.

Però no tots van voler parlar, encara que haguessin passat més de 80 anys. Al poble es van cremar tots els quaderns i les fotos quan van arribar les tropes, per fer desaparèixer el pas de Benaiges: “Això indica fins a quin punt està arrelat el pànic dins les persones”. Una por que no marxa mai. “Hi ha hagut familiars que no han volgut contrastar el seu ADN amb restes trobades a la fossa de La Pedraja”, explica González.

Fossa de La Pedraja, 2010

Entre les dues fases de l’exhumació a la fossa de La Pedraja s’hi van trobar les restes de 140 persones assassinades. Entre les dotze que van ser identificades no hi havia Antoni Benaiges, del qual en aquells moments no se sabia la identitat però sí que havia desaparegut, segons el testimoni de Rafael Martínez, de Briviesca, com recull el llibre Capital de la cruzada, de Luis Castro.

A peu de fossa hi havia el fotoperiodista Sergi Bernal: “Quan vaig tornar a Barcelona, després d’estar-m’hi una setmana, vaig rebre una trucada telefònica d’Eva Martínez, la neta del Rafael, que em deia que hi havia passat un home de Bañuelos de Bureba assegurant que allà havia d’estar enterrat el seu mestre”. El nom que li va arribar s’assemblava molt al d’Antoni Benaiges: Antonio Benegas. I no sortia a la llista de persones que buscaven els seus familiars, perquè els Benaiges encara no sabien a quina fossa havia anat a parar el seu parent. Quan Sergi Bernal comença a investigar, la primera pista la troba a Catemaco, a la província mexicana de Veracruz, on havia arribat la seva tasca pedagògica, via Patricio Redondo, mestre freinetià exiliat: “Vaig pensar que allò em portaria d’una fossa de mort a una finestra de vida: l’escola. La vida que sorgeix entre esquelets, calaveres i bales. La vida i la veritat sempre s’imposen”, reflexiona.

L’objectiu primer, restituir la figura d’Antoni Benaiges i permetre a la família fer el dol, ja ha estat sobradament cobert, com confirma Jaume Aragonès Benaiges, besnebot del mestre: “Quan vam saber que l’havien trobat vam sentir un gran descans emocional. Conèixer el seu final dignifica la seva vida, perquè el van matar com un gos”. El fet de no haver arribat a identificar-ne les restes no afecta la família: “Els ossos són ossos. El seu esperit és a Bañuelos”. El Jaume recorda que, de petit, miraven de tant en tant els quaderns que corrien per casa i el seu avi els explicava que a l’oncle Anton (com li deien) l’havien matat “perquè volia que la canalla anés a l’escola, mentre que els seus pares preferien que treballessin”. El portaveu de la família confirma que Benaiges va ser molt feliç aquells dos anys a Bañuelos: “Tenia la vocació d’anar a ajudar allà on feia més falta”.

De la transcendència de la feina d’aquells anys en donen testimoni els alumnes amb qui Bernal va ser a temps de parlar: “Els havia d’enregistrar, amb quasi 90 anys, a punt de marxar amb aquestes vivències”. Un ventall d’històries que parlen d’agraïment però també de por, revengisme i exili interior: “La neta d’una de les alumnes, la Felisa Viadas, va contactar amb nosaltres però quan vam arribar a Saragossa, on vivia, per entrevistar-la no va voler parlar. Va dir que li acabaven de concedir una plaça en una llar de jubilats i tenia por que la dreta (llavors governava Rajoy) l’hi prengués”.

Microrelats plens d’emocions i ressons per a tothom, però especialment per a un home com ell, compromès amb la lluita antifeixista des de sempre. “La meva família carrega dos exilis. El primer frustrat, perquè els meus avis, amb la meva mare de només un any, van ser detinguts a Núria quan fugien, l’any 1948. El segon, als anys 60, va ser exitós. Van poder arribar a França i el meu avi va rebre l’ajut dels seus companys del POUM”, explica. La reconstrucció de la vida i obra d’Antoni Benages li ha servit “com a recepta contra els feixismes que planen avui dia”.

Vuit anys després, el compromís de Sergi Bernal amb el mestre de Mont-roig continua intacte. Encara té passió per explicar aquesta història en tots els formats possibles. De moment ja se n’ha fet una exposició fotogràfica, un assaig, un documental, una novel·la i la recreació de l’escola al Museu Marítim de Barcelona, en un muntatge que sorprèn per la seva senzillesa i capacitat de commoure i que es pot visitar fins a l’1 de maig del 2019. Ara s’està treballant en un còmic i potser, “més aviat que tard”, arribarà també la pel·lícula.

Burgos, 1934-36

La República es va haver d’enfrontar, des del mateix dia de la seva proclamació, a diversos fronts. El més perillós, per la seva capacitat d’adoctrinament, va ser l’església. L’arquebisbe de Burgos, en un sermó que es va llegir a totes les esglésies de la província, va definir la República com un “règim mogut per un odi satànic contra Déu, la família i la propietat”. Els sermons de l’arquebisbe eren de lectura obligatòria. “Aquest sermó es va llegir a Bañuelos a missa major. A més, quan va declarar l’estat laic i aconfessional, la República va prendre el sou al clergat. Als pobles on aquest fet està documentat, l’enfrontament entre el capellà i el mestre va ser ferotge. Bañuelos va ser un cas clar d’això”, assegura la historiadora burgalesa Ana Grisaleña.

En alguns pobles de la Bureba i de la Rioja fronterera amb Burgos hi arribaven les Misiones Pedagógicas i companyies de teatre, com la que impulsava Federico García Lorca, molt crítiques amb la situació d’opressió ideològica que hi havia. Els grups republicans i esquerranosos es reunien a les Casas del Pueblo que hi havia a les ciutats i pobles més importants de la província, com Miranda de Ebro, Pancorbo o Briviesca. La capital de la comarca era un important feu de la Falange: el 1935 hi militaven tantes persones com a Burgos. I des d’allà Antoni Benaiges se significava políticament i propagava els seus ideals de justícia social amb xerrades, conferències i articles al setmanari La voz de la Bureba.

Abans de la sublevació, aquests grups feixistes ja estaven perfectament organitzats i exercien la repressió a cara descoberta per tota la zona. “És pràcticament segur que ja tenien les llistes dels mestres republicans, especialment els que pertanyien a sindicats, com era el cas de Benaiges”, opina la historiadora.

Durant aquells anys al territori burgalès el 50% de la població vivia del camp i el 90% dels pagesos eren petits propietaris que, tot i viure en constant inseguretat, eren majoritàriament conservadors. Ana Grisaleña ho atribueix a “la il·lusió d’independència que proporcionava la propietat de la terra i a la creença popular molt arrelada a la zona que sempre que hi ha un canvi és per anar a pitjor”.

La rebel·lió militar va triomfar amb facilitat el juliol del 1936 a Burgos. Convertida en capital de la zona sublevada, va ser pionera a l’hora de represaliar membres dels col·lectius considerats desafectes. Un dels grups socials més severament perseguits per les autoritats burgaleses del nou règim va ser el dels mestres republicans. La purga va començar el mateix dia de la revolta, i només a la província de Burgos hi va haver 99 detencions. 20 mestres van ser assassinats i una vintena més es van donar per desapareguts.

El mètode Freinet deu el seu nom al pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966) i té com a eina central de l’aula la impremta escolar, un instrument inspirador que permet als alumnes practicar el text lliure i divulgar arreu les seves experiències.

Durant els anys del mestre Benaiges es van editar a Bañuelos de Bureba dues col·leccions ( Gestos i Recreo ) que es distribuïen per llocs tan diversos com Extremadura, Catalunya, Anglaterra, Bèlgica o Cuba. El mateix president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, n’era un dels destinataris. Es finançaven a través de subscriptors: mestres afins, amics, companys de partit…

Els quaderns són alhora exemple de treball en equip, vívids retrats de la vida rural dels anys 30 i testimoni de l’excel·lent relació entre els alumnes i el mestre. La por i la guerra en van destruir molts, però per sort la família els va conservar. Tots excepte el número 1 de Gestos, del qual només s’ha trobat la portada.

Hi destaca una publicació especial, del gener del 1936, que agrupa els textos que els alumnes van escriure sobre el mar, un cop van saber que el mestre els hi volia portar. “El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai” és un document ple d’ingenuïtat i esperança que es pot sentir al Museu Marítim en una original i emotiva recreació.

Més continguts de

El + vist

El + comentat