CARRETERES SECUNDÀRIES

Vida fora de les xarxes

Hi ha vida en la política sense les xarxes socials? Un dels polítics alemanys més populars, Robert Habeck, ha decidit provar-ho i ha esborrat els seus comptes de Twitter i Facebook, on tenia milers de seguidors.

Entre els arguments per sortir d’aquests dos gegants de les xarxes, Habeck explicava al seu blog la voluntat d’actuar a partir d’ara donant-se el temps necessari per a la reflexió, alentint el ritme compulsiu de la resposta immediata.

Twitter, argumenta, l’ha fet més agressiu, estrident i polèmic; més esmolat. Però també més arrogant, més ignorant, ja que l’obsessió per dir el que la gent vol sentir, comprovant una vegada i una altra -a cada segon, a cada minut- si el que dius agrada, si puja el marcador de seguidors, et condemna a un pensament que no va més enllà de la resposta immediata, però que és incapaç de discernir el futur. Discernir el futur i, dedueixo jo, distingir no només entre el que és convenient i el que no ho és, sinó també entre la veritat emocional i la veritat dels fets.

¿Li espera a Habeck, algun futur en el món polític després de sortir de l’escenari del gran teatre de les xarxes socials, ell que, segons n’ha dit l’antic diputat verd Daniel Cohn-Bendit, podria esdevenir algun dia el primer canceller ecologista alemany?

Si mirem com es fabriquen arreu els nous lideratges, Habeck ho té força magre: tota la popularitat i el vot dels nous dirigents mundials parteix, precisament, del contrari que pretén corregir Habeck. Trump és el rei del Twitter -57 milions de seguidors-, i també ho són Bolsonaro, Salvini, Vox... Les xarxes s’han convertit en la fàbrica omnipotent de les creences -amb alguna idea de bomber de tant en tant-, i el seu poder de convicció i manipulació no té, de moment, límits coneguts.

Els primers derrotats d’aquesta nova religió són, evidentment, els fets, així com la sempre fràgil veritat que el relat dels fets és capaç d’oferir-nos. També les persones: la seva construcció cultural, ètica, moral, la seva llibertat individual, la seva grandesa, humanitat i responsabilitat per decidir pensant per un mateix, enfrontant-se al gregarisme feixista del grup i al poder teocràtic dels estats... i dels estats d’ànim de l’època.

Justament quan llegia que Habeck es despenjava de la xarxa, un bon amic, fotògraf, un dels millors reporters de guerra actuals, amb un currículum impressionant, a Síria, a l’Iraq, a Líbia, amb una sèrie d’ensurts d’una gran duresa, m’explicava que aquesta setmana es dirigia novament a Síria amb la intenció d’entrar en territori de l’Estat Islàmic. Vol documentar el que està passant. El seu principal problema no és el perill a què s’exposa. És “a qui li pot interessar”, qui comprarà els seus reportatges, si li pagaran “almenys” el preu que costa fer-los (en aquestes zones de guerra s’ha de treballar amb un fixer i un cotxe), i “si encara val la pena documentar els fets”.

La darrera qüestió acabava amb la fúnebre reflexió sobre “de què serveix avui el periodisme”, una reflexió a la qual soc incapaç de contestar, especialment quan s’ha convertit en una evidència que allò que diu un tertulià o un tuitaire sobre el món, sobre les coses que passen sense haver-les vist mai, sense haver trepitjat el terreny, són veritats més sòlides, més convincents, que qualsevol document de vida.

Estimat Habeck, no sé, doncs, quin futur t’espera. En tot cas, et desitjo que tinguis una vida privada rica en amistats, una bona biblioteca, un bar amb gent amable per anar a fer el cafè, unes flors per regar, un paisatge per perdre-t’hi. Sobretot, estalvia’t els debats, els grans debats dels dissabtes a la televisió: tanta veritat, tanta gent sàvia, provoca indigestions inenarrables. I oblida’t de la cancelleria. Fora de les xarxes ho tens fotut. Només seràs tu mateix. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat