Virus a la carta per destruir tumors malignes

El gran repte dels tractaments contra el càncer és que ataquin les cèl·lules malignes sense tocar les normals

ELS VIRUS SÓN MICROORGANISMES perillosos per a la salut perquè, malgrat la seva simplicitat, es comporten com paràsits que es multipliquen ràpidament i destrueixen les cèl·lules de l’hoste infectat. A més, així com hi ha antibiòtics per eliminar la majoria dels bacteris, els fàrmacs contra els virus no són tan efectius. Malgrat això, els virus podrien convertir-se en aliats en la lluita contra el càncer. Fa uns mesos es va aprovar a Europa l’ús clínic del primer virus modificat per destruir cèl·lules canceroses, un procediment que també s’espera que s’apliqui aviat als Estats Units.

El gran repte dels tractaments contra el càncer és que ataquin les cèl·lules malignes sense tocar les normals. La quimio-teràpia funciona perquè aconsegueix destruir una gran quantitat de les cèl·lules del càncer, però els seus efectes secundaris són importants precisament perquè també en malmet moltes de bones. L’adveniment d’una nova generació de fàrmacs, les anomenades teràpies dirigides, ha suposat una millora en aquest sentit. Dècades de feina de laboratori han permès identificar paràmetres que diferencien una cèl·lula del cos d’una d’un càncer. Aquesta ha sigut la clau per dissenyar compostos que poden reconèixer les diferències i identificar amb precisió quin és l’objectiu concret que cal bloquejar.

Per desgràcia, les coses no són tan senzilles. Les teràpies dirigides tenen pocs efectes secundaris, com es podia esperar, i funcionen bé en alguns casos, fins al punt d’haver revolucionat el tractament de certs tipus de càncer, però no són ni de bon tros una solució universal. Per això es continuen buscant noves maneres de detectar i eliminar específicament les cèl·lules perilloses. Aquí és on es va pensar que els virus podien ser útils. De fet, les primers pistes vénen del segle XIX, perquè llavors ja se sabia que, a vegades, una infecció viral feia que un malalt de càncer entrés en remissió, tot i que no s’entenia per què.

A partir d’aquestes dades, durant la segona meitat del segle XX es van fer les primeres proves infectant pacients amb diversos virus. En alguns casos semblava que el tractament funcionava, però en molts altres la persona moria per culpa de la infecció. A principis d’aquest segle els nous coneixements científics han permès trobar-hi una solució: d’una banda, editar els gens dels virus per evitar que siguin nocius i, de l’altra, augmentar els seus efectes tòxics sobre les cèl·lules canceroses. Són els anomenats virus oncolítics. Aquest és el cas, per exemple, del T-VEC, el virus que s’acaba d’aprovar per tractar el melanoma. El T-VEC s’ha generat desconnectant els gens perillosos d’un virus que causa l’herpes i, a la vegada, afegint-hi un gen que estimula el sistema immunitari del pacient. S’injecta directament al tumor per evitar que les defenses de l’organisme el destrueixin abans d’hora. Allà, el virus infectarà totes les cèl·lules que trobi, bones o dolentes. Però per la manera com ha sigut manipulat, no es podrà multiplicar dins d’una cèl·lula normal. En canvi, en una de cancerosa trobarà tots els elements que necessita. Això farà que acabi destruint-la i que alliberi una sèrie de substàncies que activin els glòbuls blancs. D’aquesta manera, el T-VEC actua de dues maneres: matant directament cèl·lules malignes i proporcionant al sistema immunitari les eines que necessita per fer-ho ell també. El resultat és que la mida dels melanomes es redueix considerablement.

Un efecte similar s’havia vist ja amb el virus H101, que, el 2005 es va aprovar a la Xina per tractar càncers del cap i el coll. Però el T-VEC és el primer cas que demostra que la disminució del volum dels tumors augmenta la supervivència dels malalts. En aquests moments, la millora és només d’uns mesos, però és el resultat que calia per demostrar que les teràpies amb virus oncolítics són possibles. Ara caldrà millorar l’especificitat i la potència que tenen a l’hora d’activar el sistema immune, i trobar la manera d’injectar-los a la sang perquè puguin fer efecte a tot l’organisme. __ Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

Més continguts de