Woody Harrelson madurarà algun dia?

Cinema

Woody Harrelson madurarà algun dia?

El conegut actor de Hollywood ha treballat intensament els últims temps sense perdre el seu aire de mandrós i de ‘hippy pijo’. Un periodista del ‘New York Times’ l’ha anat a veure a casa seva, a Hawaii

Woody Harrelson madurarà algun dia?

Vaig volar prop de 8.000 quilòmetres de Nova York a Hawaii per esbrinar si era veritat la notícia que Woody Harrelson per fi havia madurat. Ara té 56 anys i ha participat en pel·lícules molt aclamades -com ara Tres anuncios en las afueras i LBJ -, amb unes interpretacions madures i matisades que es poden comparar amb les de Tommy Lee Jones o el difunt Sam Shepard. I, esclar, ha deixat de fumar maria.

Com a mínim aquesta va ser la notícia que va circular l’any passat quan Harrelson, un predicador de les virtuts dels cànnabis del nivell del raper Snoop Dogg, va dir als periodistes que havia trencat un matrimoni de feia molts anys amb el seu estupefaent preferit. “Em limita la capacitat afectiva”, va dir al New York Magazine.

Per tant, quan el mes passat em vaig arribar a casa seva, a Maui, per parlar del seu paper a Solo: A Star Wars story, la nova i espectacular pel·lícula de Ron Howard que es va estrenar recentment, esperava trobar-me un Woody nou, més seriós. Però no va ser pas el Woody que em vaig trobar.

Era un dijous rúfol al matí i jo seia a la taula de la cuina d’una de les dues cases de Harrelson a Maui. La casa, que sembla de vidre, s’enfila per la falda del Haleakala, un volcà enorme, i té vistes panoràmiques sobre la costa nord-est de Maui a la llunyania. El pla era fer una caminada pels terrenys de la casa, densament poblats d’arbres. Mentre esperava que Harrelson baixés del pis de dalt, la seva dona, Laura Louie, era a la cuina preparant un refrigeri a base de fruita fresca amb espirulina i mantega d’ametlles. Deu minuts més tard vaig sentir unes passes.

“Ei, hola!”, va dir Harrelson, amb aquell to tan familiar de dolent de la pel·lícula. Portava uns pantalons amples blancs i es tapava el tors, tonificat pel ioga, amb una samarreta molt atrotinada amb la frase Free Willie sota un foto policial de Willie Nelson.

La vestimenta no era l’única cosa que li donava l’aire d’un slacker [desvagat] dels noranta. Es mou amb la facilitat indolent pròpia d’un home amb la meitat d’anys que ell. Camina sense pressa, àgil i despreocupat, com un adolescent inquiet que en porta alguna de cap.

Mentre seia eixancarrat a la cadira amb els colzes clavats sobre la taula, vam comentar les batalletes de la tarda abans, quan Harrelson em va convèncer de jugar un partit de futbol improvisat. El partit anava de debò. Vaig aguantar 20 minuts i em vaig destrossar un genoll. Ell va resistir fins al final.

“De tota manera, vas estar a punt de fer un gol”, em va dir amb el to paternal d’un entrenador de la lliga infantil que consola un jugador que ha sigut eliminat. “Sí”, li vaig contestar arronsant les espatlles. “Vaig tocar el travesser i vaig fallar per dos centímetres”. “Un mil·límetre”, em va respondre.

Després d’un breu intercanvi de bromes, es va ficar la mà a la butxaca, en va treure dos cartutxos de cànnabis per a cigarret electrònic i els va tirar sobre la taula de la cuina. “Feia 20 mesos que ho havia deixat, 20 mesos”, va dir, mirant els cigarrets electrònics com si fossin amics perduts de feia temps. “I aleshores va passar allò del Willie”.

Willie Nelson, màxim culpable

Fent una profunda pipada al cigarret, Harrelson em va començar a explicar la història de la seva ruptura i posterior reconciliació amb la marihuana.

Tot plegat va començar el 2016, poques setmanes abans de rodar Tres anuncios prop d’Asheville (Carolina del Nord). Com que volia fer bondat, primer es va embarcar en una “gira per visitar amistats” per Los Angeles, Houston i Nova York: “És una bona manera d’expressar-ho. És millor que dir: «M’has d’acollir a casa teva ara que faig una gira per entrompar-me»”.

El pla era deixar de beure a Asheville, però resulta que en aquesta ciutat tan pintoresca “hi ha una microcerveseria per persona” i, per tant, la gresca va continuar: “Bevia tones de cervesa i fumava un porro rere l’altre”.

Però li va passar factura. Una nit va notar una sensació molt rara a tot el cos: “Un neguit que em feia tornar boig: no podia dormir i em cremaven els pulmons”.

Va consultar els símptomes i es va autodiagnosticar esgotament suprarenal. L’endemà es va agafar un dia lliure de marihuana, i després un altre i un altre. “Amb dijous ja seran quatre dies. És un rècord!”

I va aguantar un any i mig.

N’hi havia que se n’alegraven per ell; Willie Nelson no. Són col·legues de pòquer a Mau amb Owen Wilson i Don Nelson, l’entrenador de bàsquet del Hall of Fame. El Willie no veia amb bons ulls un Woody que ja no fumava maria.

Va ser com “una bufetada a la cara”, diu Harrelson. “L’home estava desorientat. No parava d’oferir-me’n i jo li deia: «Willie, ja saps que ja no fumo». Sempre feia com si fos la primera vegada que l’hi deia”.

Després, durant una partida, Nelson va encetar una barreja especial que havia batejat amb el nom de Willie’s Reserve, la reserva del Willie. “No hi ha dret, l’única manera de tastar la reserva del Willie és fumant”, va dir Harrelson. O sigui que, després de guanyar una mà sensacional, va cedir. “Vaig fer una bona pipada i el Willie em va dir: «Benvingut a casa, fill»”.

Observant els cigarrets electrònics que hi havia sobre la taula, Harrelson en va agafar un de petit i blau i me’l va oferir per al genoll inflat: “Només és CBD”, diu, referint-se a l’oli de cannabidiol, un extracte no psicoactiu que, segons diuen, alleuja el dolor. “Aquí no hi ha THC (tetrahidrocannabinol). Va bé com a calmant i tota la pesca”.

Fent el mandra

Nelson no era l’única persona que creia que s’havia restaurat l’ordre de l’univers. Durant tres dècades els excessos de Harrelson han sigut part del seu encant. És el cowboy còsmic de Hollywood: un gastronauta vegetarià defensor dels aliments crus, expert en cànnabis i paladí de l’ecologia que sembla decidit a observar la vida a través d’unes ulleres calidoscòpiques.

Des del punt de vista de Hollywood és un actor molt taquiller, però des del punt de vista de les idees continua sent un recordatori per als altres, els que som titulars d’hipoteques i fem plans de pensions: potser sí que, com diu Dylan Thomas, no hem “d’entrar dòcilment en aquesta nit acollidora”; potser sí que ens hem d’entregar a la disbauxa, la disbauxa “contra la mort de la llum”.

Nosaltres som el retrat. Ell és Dorian Gray.

Després de menjar, el Woody es va posar un polar verd i em va portar a caminar per les seves terres, d’exuberant vegetació.

La seva reputació de hippy pijo de Hollywood la té ben merescuda. Va anar als Globus d’Or del 1997 amb un esmòquing blanc d’Armani fet de cànem; en les converses informals intercala referències a Autobiography of a yogi de Paramahansa Yogananda, i diu que només es va gastar 500 dòlars per celebrar el seu casament, el 2008, amb la Louie, amb qui viu des dels anys vuitanta, des de l’època de Cheers. (Tenen tres filles: la Deni, de 25 anys; la Zoe, de 21, i la Makani, de 12).

Així doncs, ¿com ha aconseguit un viatger astral com ell escalar fins dalt de tot en una professió tan competitiva? Harrelson no sembla gaire segur d’ell mateix: “Treballo bé, soc molt treballador. Però també soc un gandul de primera classe. La veritat és que prefereixo fer el mandra”.

Vam agafar un camí costerut que sortia de casa seva. A aquella altura gairebé no es notava aquella sensació de relax i platja típica de Maui. Amb la boira baixa que planava sobre els nesprers, els pins de Norfolk i les exuberants falgueres, el terreny tenia un aire vagament místic, com una escena de Tolkien. Com que el camí relliscava una mica per culpa de la boirina, Harrelson caminava amb molt de compte amb unes vambes Allbirds grises, del mateix tipus que les que va donar al seu col·lega, el psiconauta Matthew McConaughey. “Em deia: «Te les poses i jo no te les vols treure»”, explica Harrelson, imitant el parlar mandrós de McConaughey. Perquè, segons Harrelson, fer el mandra és un art per a tots dos.

Però si l’objectiu final de Harrelson és perdre el temps, la seva vida aquests últims temps ha sigut un fracàs deplorable. Harrelson ha rebutjat cinc o sis pel·lícules a l’any, mentre que altres actors de primeria línia, com Brad Pitt o Robert Downey Jr. -que no són uns principiants-, potser només n’han de rebutjar un parell.

Aquest any ha fet tant el mandra que ha sigut nominat a l’Oscar a millor actor secundari pel seu paper a Tres anuncios..., que ha servit per demostrar una vegada més que sap robar càmera, i això en una pel·lícula en què els seus companys Frances McDormand i Sam Rockwell han sigut els que s’han endut les estatuetes a casa. (Harrelson va ser nominat per a la mateixa categoria el 2010 pel drama militar The messenger, i per a la de millor actor el 1997 per L’escàndol de Larry Flint.)

No costa gaire veure-li l’atractiu. Tant si interpreta un misantrop enamorat i no correspost a Wilson -una pel·lícula independent força peculiar de l’any passat- o un facinerós intergalàctic a Solo, desprèn una simpatia innata, una honradesa molt espontània. En poques paraules: s’ha convertit en un Jimmy Stewart fumeta.

Això no vol pas dir que tingui ànsia de ser el centre d’atenció. Harrelson explica que al principi el que el va atreure de Maui va ser, en part, la distància de Hollywood: “Aquí és on es va instal·lar Lindbergh, perquè l’illa era tan lluny, i ell va ser la primera megasuperestrella del món. Només volia privacitat”.

Mentre caminàvem, el Monkee, el seu gos mestís blanc i negre i molt entremaliat, es va ficar com un llamp al terreny d’un veí i es va sentir un fort enrenou. “Monkee!”, va cridar Harrelson. “Espero que no siguin les gallines d’algú”.

Un cop impedit -aparentment- l’assassinat d’aviram, vam continuar caminant i parlant de la seva infantesa. El seu pare, Charles Voyde Harrelson, va anar a la presó per l’assassinat d’un comerciant de gra. Al Woody el va criar la seva mare, Diane Lou Oswald, que el va educar com un cristià d’aquells que citen les Escriptures. La primera vegada que va tenir la idea d’actuar va ser a l’institut, quan un grup de jugadors de futbol americà el va pressionar perquè fes una imitació d’Elvis Presley a la biblioteca de l’escola.

Mentre passejàvem camí avall, de sobte Harrelson va començar a cantar amb veu ronca All shook up, agitant els braços alegrement: “A well’a bless my soul what’sa wrong with me”.

“Cada vegada cridava més i més -diu-, i la gent va començar a reunir-se al meu voltant seguint el ritme picant de mans. Em va sortir l’intèrpret que porto a dins”. Una noia que es deia Robin Rogers el va convidar a afegir-se al club de teatre: “I vaig pensar que, si la Robin Rogers volia que actués en una obra de teatre, doncs hi actuaria”.

No a ‘Star Wars’

Tot i que treballa molt sovint en franquícies tan taquilleres com Els jocs de la fam, a Harrelson li agrada molt el cine d’autor: “Amb una pel·lícula independent tens una probabilitat del 99% que la gent no la vegi. Però penses: «Què caram! És que és molt bona!»” Fins i tot fa l’efecte que el va sorprendre que li oferissin un paper important a Solo, al costat d’Alden Ehrenreich, Emilia Clarke i Donald Glover. Harrelson hi fa de Tobias Beckett, un bandoler interestel·lar de cabells grisos que admet el jove Han Solo a la seva tripulació de facinerosos. Una vegada més, Harrelson demostra la seva capacitat de robar càmera, combinant acudits populars i amenaces subtils, i tot això amb el parlar propi d’un pistoler, un accent que, en certa manera, escurça els anys llum que separen Tatooine i El Paso.

En un món ple de seguidors fanàtics de Star Wars, no sembla que Harrelson n’hagi de ser un. Quan li van oferir el paper va dir: “Em fa molta il·lusió: ostres!, és genial això de treballar en una pel·lícula de Star Wars. Inesperat”. Però va dir que no. Potser no hauria acabat acceptant si no hagués sigut per la productora de la pel·lícula, Allison Shearmur, que també ha produït els films d’ Els jocs de la fam protagonitzats per ell. “És una llàstima que l’Alli Shearmur hagi mort”, diu, referint-se a la defunció de la productora al gener, a l’edat de 54 anys, per un càncer de pulmó. “M’ha sabut un greu terrible”.

“Era única -diu-. Vaig rebutjar Els jocs de la fam dues vegades. L’Alli no em va acceptar un no per resposta. T’ho creguis o no, vaig rebutjar aquella pel·lícula. Ella no acceptava un no”.

Un cop va començar a rodar als Pinewood Studios de Londres i va brandar el blaster (arma amb làser), Harrelson no va tenir problemes per connectar amb el seu personatge: “És un delinqüent. I la veritat és que, si aquell dia no hagués entrat la Robin Rogers a la biblioteca, probablement jo també seria un delinqüent”.

Filmant una borratxera

Lost in London és una pel·lícula que, pel que sembla, té en molta més estima. Al maig també es va estrenar a Hulu i iTunes. El film, l’equivalent cinematogràfic d’una teràpia primal, és Woody en estat pur, un mea culpa brutalment sincer en forma de comèdia negra experimental escrita, dirigida i protagonitzada per ell, que recrea una nit horrible del 2002 que va acabar a la presó. En aquella època la seva carrera cinematogràfica estava estancada i actuava de protagonista en una obra teatral al West End. Una nit dues dones se li van acostar per oferir-li explorar “el costat salvatge de la vida”. S’hi va afegir una altra persona. Un diari britànic va publicar a tota plana la notícia del ménage à quatre.

La reacció de Harrelson va consistir en una trompa èpica. Després d’anar a prendre copes en una discoteca del Soho amb Leonardo DiCaprio, va acabar borratxo en un taxi. Un cendrer va acabar destrossat i es va trencar la maneta d’una porta. La policia el va perseguir i el va arrestar. Va passar la nit a la presó.

“He tingut molta sort a la vida, però en aquell moment semblava que tot m’anava en contra”, diu. La seva carrera cinematogràfica s’estava enfonsant, era la riota dels diaris i la relació amb la seva parella corria perill: “Tots els obstacles semblaven insuperables”.

El sentiment de culpa pel que va passar aquella nit va persistir. “M’hauria agradat que aquella història morís completament, però no se m’esborrava de la consciència”. Anys més tard va decidir alliberar-se d’aquells mals records amb la seva pel·lícula més personal i ambiciosa. Canviant-ne només alguns detalls (com ara substituir DiCaprio per Owen Wilson), va intentar recrear aquella nit en temps real, filmant tota la pel·lícula amb una única presa en 14 localitzacions de Londres i emetent-la en directe a 500 cinemes del món.

Podria haver sigut un desastre ( The Guardian va qualificar el film de “raresa miraculosa”), però, ei!, això també hauria format part de l’aventura. Harrelson diu que, al final, el que el fascinava era la sinceritat de retratar-se com un antiheroi buscant la redempció (a més d’alguna riallada). ¿El públic li perdonaria els seus excessos, com la seva dona? “És la dona més comprensiva que he conegut. Segur. Imagineu-vos viure amb mi gairebé 30 anys”. La pel·lícula és potser un autoretrat que fa sortir a la llum tots els seus defectes, però també capta una veritat més profunda sobre el seu creador: la gent espera que el Woody continuï explorant els límits. És el que volen.

Això jo ja ho havia entès el dia abans, després del partit de futbol. Quan es feia fosc, Harrelson i uns quants que s’hi havien quedat i van formar un cercle seguint les línies de banda. Un d’ells portava un joc d’escacs i el va posar sobre la gespa entre ell i Harrelson, que és un gran jugador. Van començar una tensa partida d’escacs ràpids mentre circulaven les pipes. L’olor del cànnabis flotava en l’aire humit. Harrelson va fer una pipada fonda mentre mirava amb atenció el tauler, sense saber que la seva dona i la seva filla petita, Makani, eren al pàrquing per emportar-se’l a casa.

“Papa, no ho has de fer, això!”, li va dir la seva filla. Una ombra de culpa li va enterbolir la cara, però ella li va fer una llarga i càlida abraçada.

Traducció : Lídia Fernández Torrell

Etiquetes

Més continguts de