EL GRAN CARNAVAL

‘L’apartament’: la casa de la teva vida

No paro de pensar en L’apartament. No paro de pensar en com Billy Wilder i el seu gloriós guionista, I.A.L Diamond, van aconseguir crear aquella simfonia perfecta sobre l’ànima humana, sobre els desitjos i la crua realitat, sobre com estimar, com ser millor cada dia, com sentir que la vida és una merda però es pot arreglar. És al·lucinant que aquesta pel·lícula tingui seixanta anys. És al·lucinant que no hagi envellit ni una mica, ni un gram. Ni un maleït segon de més se li ha posat al damunt. La pots veure avui i es manté jove, fresca, punyent. És trista i alegre alhora, igual que els sentiments, les sensacions més memorables, el que sempre val pena recordar. Ens explica com som, com sentim, com estimem, com voldríem ser, com ens conformem amb ser, com lluitem.

Aquests dies hi penso encara més que de costum, perquè L’apartament, com el seu títol indica, és també la història d’una casa, d’un pis, de l’indret en què C.C. Baxter pot ser com és en realitat. Paradoxes de la vida, també és l’espai que Baxter es veu obligat a deixar al seu cap perquè hi pugui tenir una doble vida. I, malgrat tot, és casa seva, el lloc on se sent més segur, el lloc on vol estar amb l’ascensorista que li ha robat el cor. No se m’acudeix millor manera de retratar la casa de cadascú que com ho fa Wilder en aquesta obra d’art que tothom hauria de veure com a mínim un cop a la vida.

Aquests dies en què la casa s’ha fet més present que mai en les nostres vides, aquests dies en què busquem maneres de portar-nos-hi millor, aquests dies en què ens hi hem de relacionar moltes hores, a tots se’ns fa llarg el dia, a tots ens compareix la necessitat imperiosa de matar les hores. Aquests dies potser, com a mi, us ve a tomb pensar en L’apartament, veure-la, descobrir-la, reveure-la, reviure-la. Seran dues hores de felicitat. Dues hores guanyades al temps.