EL GRAN CARNAVAL

El cine d’autoajuda, el cine que ens acompanya

A part de quedar-nos a casa, rentar-nos les mans, posar-nos mascareta i maleir els ossos de qui ens vingui més de gust, aquests dies està quedant clar que una recepta substanciosa és l’afinació de la creativitat. Si féssim tot el que se’ns recomana que fem a través de les xarxes socials hauríem de passar tres confinaments seguits com a mínim per poder assumir tal quantitat d’activitat cultural i d’exercicis espirituals. Tots esmolem l’enginy i el positivisme per fer front a la pandèmia i al desànim que porta adherit com una sangonera.

Que no faltin llistes! Llistes de llibres pendents de llegir, llistes de Spotify que ens poden alegrar el matí, llistes de sèries que ens permetin una dosi d’evasió satisfactòria... i llistes de pel·lícules, esclar. Pel·lícules que val la pena revisar, pel·lícules per alleugerir la solitud, pel·lícules que estan bé per gaudir-ne en parella, pel·lícules per a tota la família... Pel·lícules que ens acompanyen, en una paraula. Pel·lícules que ens agafen la mà i ens consolen, ens alegren, ens injecten adrenalina, ens fan reviure sensacions que val la pena reviure. Autoajuda? Segur que en algun moment d’aquest anguniós confinament a algú se li acut revisar, matisar i reinventar aquest concepte, amb raó tan empeltat de negativitat, tan associat al formulisme, tan procliu a suspicàcies.

Perquè és autoajuda veure Cantant sota la pluja un cop l’any. És autoajuda recórrer a John Ford, a Truffaut, a Agnès Varda, a Renoir i a Blake Edwards, perquè saps que sempre t’anirà bé. És autoajuda tenir incrustat al subconscient que Woody Allen és un amic que sempre et donarà el millor consell. És autoajuda recomanar a les persones que t’importen que vegin sempre que puguin Matar un rossinyol, El llibre de la selva, Ningú no és perfecte, Casablanca, Víctor, Victòria, L’home que volia ser rei, Robin i Marian, Rio Bravo, L’home que va matar Liberty Valance, L’escapada, Els quatre-cents cops... És autoajuda perquè el cinema ens ajuda.