LA DIABETIS TAMBÉ DEPÈN del medi ambient que ens envolta. Cada vegada hi ha més proves que també té molt a veure amb els contaminants als quals està exposat el ciutadà mitjà. En els últims anys han aparegut més d’un centenar d’estudis que indiquen que les persones exposades als anomenats compostos orgànics persistents (COP) presenten més risc de tenir diabetis. La indicidència de la diabetis de tipus 2, una malaltia metabòlica en què s’alteren els nivells de glucosa en sang, està augmentant a tot el món.

A Catalunya, la seva prevalença arriba al 10% de la població. Algunes estimacions indiquen que cap al 2050 podria arribar a afectar el 50% del total. En general s’associa a factors com l’envelliment, amb certa predisposició genètica, i al sedentarisme, l’obesitat i l’augment de la ingesta d’aliments rics en hidrats de carboni i greixos. I tot i que aquests factors són importants, els estudis demostren que no són els únics. Els estudis dels últims anys indiquen que la incidència de la diabetis és més gran en les persones a qui a la sang o a l’orina es detecten nivells alts de COP, principalment pesticides com l’hexaclorobenzè o el DDT (i el seu metabòlit, el DDE), PCB (policlorobifenils, d’origen industrial, utilitzats en transformadors elèctrics i molts altres productes), bisfenol A (presents en plàstics i recentment prohibit per la UE en biberons i joguines) o dioxines (residus de reconegut poder cancerigen). Els científics creuen que aquestes substàncies augmenten el risc de dos trastorns molt relacionats amb la diabetis: la síndrome metabòlica i la resistència a la insulina.

LA LLISTA DELS MÉS BRUTS

Tot i que aquests contaminants ja formen part d’una llista de sospitosos habituals amb noms i cognoms, i tenen regulacions, molts països se les salten. Aquest mateix mes de juliol la Comissió Europea ha enviat una carta d’emplaçament al govern espanyol en què considera insuficients les mesures acordades per prevenir la pol·lució a l’àrea de Barcelona, així com al Vallès i al Baix Llobregat. No obstant, des de les administracions no s’acostumen a quantificar els perjudicis per a la salut. Els científics ja comencen a tenir eines per mesurar els danys i entendre com cada una d’aquestes substàncies altera el metabolisme.

Un dels primers estudis va ser fet el 2001 per l’Institut Nacional de Salut Ambiental dels Estats Units i ja indicava que els individus amb diabetis presentaven nivells de PCB un 30% més grans que els individus que no pateixen la malaltia. Un altre estudi de Centers for Disease Control (CDC) indica que les persones exposades de manera continuada a sis dels contaminants que formen part de la família dels COP eleven en un 38% el risc de patir diabetis.

Altres estudis, com els fets per Duk-Hee Lee, de la Universitat Nacional de Kyungpook, a Corea del Sud, i David Jacobs, de la Universitat de Minnesota, als EUA, també han trobat una forta relació entre l’exposició a còctels de diversos contaminants persistents i la diabetis. Un important treball, publicat a principis del 2011 a PLoS One, conclou que “l’exposició simultània a diversos COP pot contribuir al desenvolupament d’obesitat, dislipidèmia i resistència a la insulina, els precursors més comuns de la diabetis”. I apunta: “Encara que l’obesitat és la primera causa d’aquestes anormalitats metabòliques, l’exposició als COP pot contribuir a l’adipositat i altres alteracions del metabolisme”. Aquest estudi es va fer amb 90 persones, de les quals es van poder analitzar mostres biològiques de 20 anys enrere, des del 1985 fins al 2006. Es van analitzar fins a 31 tipus diferents de COP. A més, corrobora dades que Lee ja havia obtingut el 2006: les persones primes i les obeses amb baixos nivells de COP en sang no tenen diabetis. Ara bé, si a la sang es troben més de sis d’aquests compostos, tant prims com obesos desenvolupen diabetis.

DIABETIS GESTACIONAL

Els COP són compostos químics sintètics o artificials que persisteixen durant molt de temps en l’ambient i en les cadenes alimentàries d’animals i humans. S’acumulen en el teixit gras i en els òrgans rics en lípids (com el sistema nerviós, el fetge o el pàncrees). De la seva enorme persistència ens en dóna una bona idea el fet que encara avui detectem DDT en el 88% de la població general, quan es va prohibir cap al 1975, segons indica un informe fet a Espanya sobre la distribució de contaminants tòxics en la població. En una mostra representativa de 919 persones, totes estaven contaminades per almenys tres dels 19 COP analitzats, i la majoria presentaven concentracions elevades d’un o més.

També hi ha altres estudis recents que indiquen que el bisfenol A (BPA) podria estar involucrat en el desenvolupament de diabetis gestacional i que, a més, condicionaria que el futur nadó la desenvolupés en l’edat adulta. Investigadors de la Universitat Miguel Hernández, d’Elx, han fet experiments amb ratolins femella embarassades exposades a aquest compost durant els 19 dies que dura la gestació en aquest animal. Totes van desenvolupar diabetis gestacional. A més, el problema persisteix quatre mesos després de donar a llum, quan el més habitual és que els nivells tornin a la normalitat pocs dies després del part. Les cries també van acabar sent diabètiques al cap de sis mesos de néixer, una edat que en éssers humans equivaldria a tenir uns 40 anys.

Els científics fins i tot han començat a caracteritzar els mecanismes biològics que hi ha darrere d’aquest increment en els nivells de glucosa. En situacions normals el cos respon reajustant els mecanismes pels quals es metabolitzen els sucres. Es produeix una resistència a la insulina en els músculs, el fetge i els adipòcits, al mateix temps que augmenta la massa de cèl·lules beta pancreàtiques (productores d’insulina) com a resposta a la glucosa, explica Nadal. En l’ajust d’aquest complex sistema hi intervé una hormona, l’estradiol. El BPA mimetitza l’estradiol i, per tant, altera el senyal de l’hormona femenina i confon el sistema.