COMPANYS DE VIATGE

Una escriptura gairebé infinita

Apostaria sense dubtar-ho que és l’escriptor més complet de l’època moderna. Poeta, assagista, novel·lista, dramaturg, explorador de tots els camps del saber, Johann Wolfgang von Goethe és, a més, l’ escriptor europeu per antonomàsia: nòrdic per naixement, mediterrani per passió. És difícil determinar el deute que un pot contreure amb Goethe, tantes són les aportacions que aquest autor ha realitzat en el terreny de la cultura. En el meu cas, considero que l’escriptor alemany és posseïdor d’una escriptura gairebé infinita a la qual torno una vegada i una altra com si fos la primera.

No obstant això, per admirables que siguin els seus escrits, el que més admiro en Goethe és una actitud espiritual que fa compatible el profund amb el serè, el particular amb l’universal. En algun sentit difícil de descriure, però com a fruit d’aquesta actitud, la lectura de Goethe reafirma la vida.

Seria millor no haver de triar entre les seves obres ni fer competir el gran prosista amb el gran poeta. Posats a triar, l’obligatori és quedar-se amb el Faust, creació descomunal en la qual Goethe va intentar integrar el món modern, com Lucreci havia fet amb el món antic i Dante amb el medieval. Faust és una aventura literària única que es va anar entrecreuant amb l’existència del seu autor al llarg de seixanta anys. Goethe, amant de la idea que la metamorfosi és el motor de la vida, es va anar metamorfosant al mateix ritme que el seu personatge: més accelerat i maximalista al principi, més cautelós i savi posteriorment. Tal vegada, per això Faust, que ha pactat amb el dimoni l’obtenció del coneixement i la sensualitat complets a canvi de la seva ànima, acaba descobrint que l’autèntica saviesa es manifesta en termes menys egoistes i a través d’una grandesa més humil.

En aquesta obra, qualificada per ell mateix com a “incommensurable”, Goethe afronta un dels reptes més difícils que un escriptor es pot plantejar: definir el moment en què un ésser humà sent la plenitud. Mefistòfil podrà quedar-se amb l’ànima de Faust quan aquest exclami: “Instant, atura’t, ets tan bell!” Després de sis dècades de dubtes, Goethe, als 81 anys, a prop de la mort, farà que el seu heroi, també a tocar de l’ocàs, imagini la plenitud com la lluita constant de l’home per la seva emancipació: “Només mereix la vida i la llibertat qui busca conquistar-les diàriament”.

Més continguts de