El geni lluita contra ell mateix

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

ENFRONT DE LA MAJORIA DELS LLOCS COMUNS que s’utilitzen, si jo hagués de definir la genialitat al·ludiria a la capacitat d’un creador per lluitar contra ell mateix. El geni -una paraula manipulada fins a la nàusea-és aquell que es transforma contínuament perquè contínuament troba limitat el territori en què se sent tancat. Un no neix geni, com es diu seguint el tòpic romàntic, sinó que creix geni; creix fins i tot més enllà de les seves possibilitats humanes, més enllà d’allò que el temps de la vida està disposat a permetre-li. Aquesta tendència a la metamorfosi infinita explica la variació de llenguatges, sovint salvatges, de determinats artistes: Beethoven, Rodin, Picasso.

Giorgio Vasari, a l’última i més llarga de les seves biografies, va dibuixar el perfil del geni en la figura de Miquel Àngel, i ho va fer amb un èxit indiscutible, ja que a partir d’aquell moment -mitjans del segle XVI- hem adoptat els atributs descrits per ell per proposar la genialitat: malenconia, desmesura, titanisme. Però Vasari, que adorava Miquel Àngel, va remarcar poc la qualitat que jo accentuo més: la lluita de l’artista florentí contra ell mateix.

La genialitat de Miquel Àngel es va fonamentar en la paradoxal circumstància -a vegades voluntària, a vegades no- d’anar contra corrent. Sent escultor es va veure obligat a ser pintor. Sense tenir pràcticament cap noció de pintura al fresc va realitzar els frescos més cèlebres de la història. Considerat el cim de l’estil renaixentista, al final de la seva vida va fer esclatar aquest estil de manera revolucionària esculpint figures violentament expressionistes i inacabades, i pintant en direcció contrària a la perspectiva.

A El judici final Miquel Àngel utilitza una mena d’antiperspectiva que fa que els cossos es precipitin sobre l’ull de l’espectador. La nostra mirada no viatja cap a la profunditat del mur, com exigia la construcció en perspectiva, sinó que és aclaparada per una allau corporal que té dos centres: un, triomfal, és Crist Majestàtic; l’altre, sacrificial, és el mateix Miquel Àngel, autoretratat a la pell de Sant Bartomeu. El més gran artista ha aconseguit lluitar contra ell mateix fins a acabar desapareixent al mig de la seva obra.

Més continguts de

El + vist

El + comentat