La Primera Guerra Mundial va provocar una depressió econòmica que el 1916 va forçar a un procés de concentració de les quatre grans corporacions químiques alemanyes, punta de llança de l’emergent potència industrial germana que en aquell moment ja dominava de llarg el mercat mundial d’aquest sector. La integració de Bayer, BASF, Hoechst i Agfa va culminar el 1924 amb una fusió que va desembocar en el conglomerat IG Farberindustrie (IG Farben). Aquest consorci encara va augmentar més el seu protagonisme com a indústria bèl·lica en el segon desastre continental, acabat el 1945. El triomf aliat va comportar un retorn als inicis. Cada empresa va recuperar la seva personalitat de manera progressiva a partir del 1950, quan la IG Farben, en el marc de les decisions dels Judicis de Nuremberg, es va dividir en 12 companyies.

Com que Espanya es va mantenir oficialment al marge de la II Guerra Mundial, la concentració química alemanya va quedar una mica desmarxada, tot i que l’empresa Unicolor (també en l’òrbita de Bayer) va assumir un paper cabdal durant els primers anys de la dictadura franquista. Sense un gran plantejament estratègic, els tres gegants químics alemanys, que havien arrelat a Barcelona com a capital industrial sense comptar en cap moment en una alternativa madrilenya, van esclatar en una espècie de Big Bang, una dilució dels respectius negocis que de manera inexorable suposaria a mitjà termini l’expulsió de la seva presència a Barcelona per aterrar al Baix Llobregat i a la petroquímica de Tarragona.

En un principi, però, les tres grans empreses van mantenir i ampliar a la postguerra la seva activitat com a seu corporativa a la capital catalana, focalitzant cada cop més la producció fora. Així doncs, després de la compra dels Laboratoris Activion, Hoechst es va instal·lar el 1960 a la travessera de Gràcia de Barcelona i BASF Española, fundada el 1966, va optar per unes oficines centrals a la cantonada del passeig de Gràcia amb Rosselló.

Per la seva banda, la primera filial espanyola de Bayer, fundada el 5 d’octubre del 1899, va tenir la seva oficina a la rambla de Catalunya de Barcelona. “Des de llavors, la multinacional ha mantingut una relació molt especial amb la ciutat”, assegura Karin Langguth, portaveu de comunicació de la filial espanyola, amb més de 20 anys d’experiència al grup. D’aquesta manera, la posterior nova seu del carrer Còrsega amb Pau Claris va revaloritzar encara més la presència a la capital catalana del grup, que ja havia engolit l’activitat de dues fàbriques: la de la Fábrica Nacional de Colorantes de Sant Andreu (Can Pellicer) i la de la Química Farmacéutica Bayer (QFB) al vell mig de l’Eixample, al carrer de Calàbria.

En aquests dos casos la solució va passar per traslladar la producció i aixecar pisos, amb la lògica industrial de reduir costos i aprofitar el moment immobiliari de la Barcelona postolímpica. El 1999, l’any del centenari de Bayer, la plantilla del grup a Espanya arribava als 2.201 treballadors. La unificació alemanya també va jugar un paper fonamental en aquest procés de deslocalització de la fabricació de Catalunya. Langguth explica: “A la fàbrica del carrer Calàbria es produïa l’Aspirina per a consum intern i per a l’exportació. Amb tot, el continu creixement de les instal·lacions productives per respondre a la demanda i la modernització de la ciutat va fer que cada cop fos més difícil mantenir aquesta activitat al centre de la ciutat. Paral·lelament, l’octubre del 1991, el consell de direcció de Bayer AG va decidir invertir a la planta del grup a Bitterfeld (situada a l’antiga RDA) amb la intenció de proporcionar a les persones d’aquella regió una bona oportunitat de futur un cop caigut el Mur de Berlín. Es van crear quatre noves fàbriques, una de les quals dedicada a la producció de l’Aspirina”.

LA PRESSIÓ IMMOBILIÀRIA

La planta del carrer Calàbria es va tancar i Bayer va vendre per 58 milions els 30.000 metres quadrats de terreny, gairebé una illa sencera, a Amrey, la immobiliària que llavors controlava Enric Reyna. Bayer va realitzar una tercera desinversió a la Zona Franca de Barcelona: Productos Electrolíticos (Pesa), fabricant de derivats del crom, també va traspassar la producció a l’Europa Oriental.

Hoechst va ser la primera de les tres a canviar d’aires, però a la mateixa capital. Va vendre el 1996 a Núñez y Navarro les oficines de la travessera per 30 milions d’euros (5.000 milions de pessetes), on es va acabar instal·lant un altre grup alemany, l’editorial Bertelsmann. Hoechst va llogar el 1994 amb un contracte de 10 anys dos edificis de les asseguradores Mapfre i Reale al triangle format per la Via Augusta, Ganduxer i General Mitre. Però la multinacional que llavors presidia Jürgen Dormann ja havia iniciat un segon procés d’eclosió, una desintegració ja total, que va suposar la venda de les divisions químiques primer, i de l’àrea farmacèutica després, amb la fusió amb Rhône-Poulenc Rorer per crear amb posterioritat el gegant Aventis.

Aquesta integració va desembocar en un dels processos més dolorosos de la difícil relació entre Barcelona i Madrid, perquè Aventis va optar per traslladar la seu social a la capital espanyola, trencant la tradicional ubicació de les seus alemanyes químiques i farmacèutiques a Catalunya. De manera ben curiosa, part de l’edifici de la Via Augusta va ser ocupat per una altra entitat alemanya: el Deutsche Bank, que 10 anys més tard també va acabar instal·lant-se a Madrid. Ja el 2003, BASF també va optar per fer calaix i va traspassar a Renta Antigua per 60 milions la cèntrica seu espanyola del passeig de Gràcia, gairebé davant de la Pedrera. Part de les seves oficines es van concentrar a Sarrià, a prop de l’antic camp de l’Espanyol, i l’altra part les va concentrar a la petroquímica de Tarragona, on manté molt bona part del seu negoci.

Finalment, Bayer tampoc va poder resistir la temptació d’aconseguir ingressos extraordinaris, i va vendre per 100 milions, també com Hoechst a Núñez y Navarro, les oficines centrals del carrer Còrsega. En aquest cas no es va traslladar a Madrid. Només va viatjar uns 15 quilòmetres fins a Sant Joan Despí. “La necessitat d’ampliar les instal·lacions després de l’adquisició de la farmacèutica Schering suposava poder encabir més de 500 professionals. Bayer ja disposava a Sant Joan Despí de les oficines que allotjaven els primers treballadors del Service Center de Barcelona i, per tant, vam aprofitar aquest espai per consolidar la seu del grup a la Península en un mateix edifici”, explica Karin Langguth, que assenyala que avui hi treballen 300 professionals.

Les possibilitats d’incrementar el negoci a Catalunya segueixen a Bayer, que recentment ha adquirit la filial de medicaments sense recepta (OTC) del grup MSD, per un total de 10.230 milions.