EL GRAN CARNAVAL

A ‘El método Kominsky’ hi surt Kirk Douglas

Es nota en el sentit de l’humor, d’una intel·ligència subtil, bastant fora del corrent

És final d’any i no puc evitar pensar en un fill i el seu pare. El 17 de febrer de 1988, Michael Douglas va guanyar l’Oscar al millor actor pel paper del despietat magnat Gordon Gekko a Wall Street. Va fer un discurs concís i emotiu, i va dedicar el premi als seus pares i als seus padrastres. I va voler aturar-se en un d’ells: “I en especial al meu pare, que mai no es va perdre ni un dels meus papers universitaris, pel seu suport continuat i tenaç. T’estaré eternament agraït, pare”. Tota la platea va aplaudir amb emoció. No només aplaudien el fill, esclar. Era una ovació per al pare també. Per al gran Kirk Douglas, llegenda i mite de Hollywood, encara avui miraculosament viu quan escric aquestes línies. 102 anys. Quina barbaritat, quin miracle.

Ara que Michael Douglas té més o menys l’edat que el seu pare tenia quan li va fer aquell agraïment i que ha superat un agressiu càncer de gola, ens està regalant una de les seves millors creacions. Una sèrie senzilla i emotiva que tracta sobre l’envelliment, l’amistat i l’inexorable pas del temps. Una sèrie que, n’estic ben segur, també està íntimament dedicada al seu pare. És El método Kominsky, que podem veure a Netflix i que consta de vuit capítols que es miren com una exhalació, com una ventada refrescant que batzega la memòria.

No n’és el guionista ni el director, però es nota l’empremta de Douglas en les costures de la sèrie. N’és un dels productors i es nota que és un projecte molt volgut i estimat per ell, es percep en el gust per retratar la senectut, els anys del final de la vida, els petits plaers que encara es conserven. Es nota en la mirada que projecta sobre l’ofici de l’actor, que ell tan estima, l’inventor i l’oficiant d’històries, de vides alienes que passen automàticament a formar part de la teva pròpia vida. Es nota en la manera de perfilar els matisos i l’assumpció de la malaltia que et colpeix.

Es nota en el sentit de l’humor, d’una intel·ligència subtil, bastant fora del corrent. El mèrit dels guionistes és gran. Es nota en la química que Douglas té amb el seu company de repartiment, el gran Alan Arkin, que interpreta el seu agent i sobretot el seu amic, que acaba de perdre la seva esposa després de més de mitja vida junts. El método Kominsky és, en fi, un regal, un bon regal de final i de principi d’any. Què t’han portat els Reis? Doncs mira, una sèrie en què entre altres coses es parla també de pares i fills. De la confiança que es tenen, de la distància, de les etapes que travessem, de l’herència que deixem en aquest món. Els actors en deixen una que és poc comparable amb qualsevol altra. És una herència que perdura fora dels límits del nostre espai mental. Es diu imaginari col·lectiu i agermana públics pretèrits i presents. Veure El método Kominsky em va fer pensar també en coses que no hi apareixen de manera explícita però que hi són. És l’esfera màgica dels intangibles. A El método Kominsky, encara que no ho sembli, hi surt Kirk Douglas. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat