Knockout

La mort de la Rosie

"Lluny de significar l’empoderament de la dona, les Rosies del país van ser explotades"

A questa setmana els mitjans de comunicació es feien ressò de la mort de Rosie la Rebladora . És a dir, de la persona la imatge de la qual es va convertir en icona cultural i feminista de la dona treballadora. Paradoxalment, era la tercera vegada en vint anys que la premsa publicava aquesta notícia. La primera va ser el maig del 1997, quan va morir Rose Will Monroe, a qui s’atribuïa la figura del cartell que, durant la Segona Guerra Mundial, animava les dones a posar-se a treballar a les fàbriques de munició i subministrament bèl·lic per suplir la manca d’homes, que havien estat mobilitzats al front. El 2010, quan va morir Geraldine Hoff Doyle, es va tornar a publicar la mateixa informació. Ella mateixa, anys enrere, s’havia reconegut en la imatge. Fa dos anys, un investigador de la Seton Hall University, a Nova Jersey, va remoure cel i terra per aclarir el dubte. James J. Kimble va localitzar, en un antiquari, la que ell assegura que era la foto original que inspirava el cartell. Darrere la foto s’hi assenyalava la data, 24 de març de 1942, i hi havia una anotació: “La bella Naomi Parker sembla que es pot enganxar el nas al torn que està utilitzant”. Es veu una noia mirant encuriosida una màquina com si no sabés gaire què fer-ne. La Naomi duia un mocador vermell amb puntets blancs lligat al cap. La tesi que defensa aquest professor és que l’autèntica Rosie la Rebladora és ella.

El cert és que malgrat que la icona de la dona treballadora que més s’ha popularitzat sigui la del We can do it! que la Westinghouse Power Company va encarregar a J. Howard Miller, on una noia mostra orgullosa el seu braç forçut, feia anys que tant el govern nord-americà com les indústries d’armament feien campanyes publicitàries on s’utilitzava aquest idèntic estereotip femení. La imperiosa necessitat de mobilitzar les dones perquè abandonessin el rol de mestressa de casa i es posessin a treballar pel país va comportar un bombardeig incessant d’imatges de models que entraven a les fàbriques a fer la feina dels homes. Va ser tant així que les mateixes dones, quan van assumir aquesta nova funció, sentien que havien d’anar a treballar complint els requisits estètics que imperaven en els anuncis. És per això que tantes dones es van sentir identificades amb la imatge de la Rosie, no per afany de protagonisme sinó perquè l’estereotip físic coincidia amb el que elles van acomplir.

Però l’anunci de Rosie la Rebladora no s’ajusta ben bé a allò que després ha simbolitzat. Lluny de significar l’empoderament de la dona, les Rosies del país van ser explotades. Les dones van començar a fer la feina dels homes però a un preu molt més baix. De fet, estan documentades els centenars de vagues i lluites que moltes d’elles van dur a terme per protestar contra uns sous irrisoris. A més, un cop acabada la guerra, van ser obligades a abandonar els seus llocs de treball, sense indemnitzacions, perquè els homes poguessin tornar a la feina. I, altre cop, des del govern, es va potenciar la figura de la mestressa de casa com a rol clau perquè l’home pogués assolir el Somni Americà en plenitud. Setanta anys després de Rosie la Rebladoranomés un país en tot el món, Islàndia, ha prohibit per llei la diferència salarial entre homes i dones. I a Espanya, quan es pregunta al president Mariano Rajoy per la bretxa salarial, contesta fatxenda: “No ens fiquem en això”. La resposta evidencia no només el menyspreu a les dones en general sinó un fet obvi: que encara sembla lògic que les dones cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina. Rosie la Rebladora no ha mort. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat