Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

La filla de Neus Català reflexiona sobre la vida i la trajectòria de la seva mare, dies abans que faci cent anys

Neus i Margarita Català / CARME MARTÍ

QUAN EL MAIG DEL 1945 Neus Català va abandonar el camp de concentració de Ravensbrück, pensava que no podria tenir fills per culpa dels experiments mèdics. Però van néixer la Margarita i el Lluís. Mai els va amagar tot el que li havia passat. Margarita Català tenia menys de deu anys quan va començar a ser conscient de com era l’infern que la seva mare només pot recordar en blanc i negre. Ara és ella qui treballa perquè no s’oblidi les dones que van lluitar contra el nazisme. Nascuda a l’exili el 1952, viu als afores de París, on treballa com a psicòloga infantil. Diu que no se sent com a casa ni a França ni a Catalunya. L’únic lloc on se sent entre els seus és als Guiamets, on ara viu la seva mare. El 6 d’octubre no es pensa perdre l’acte d’homenatge que es fa en motiu de l’aniversari de la seva mare -fa cent anys- al Liceu. Mercè Arànega interpretarà l’obra de teatre Neus Català. Un cel de plom i Marina Rossell, cantautora i vicepresidenta de l’Amical de Ravensbrück, cantarà Cançons de la Resistència.

Quan va saber que la seva mare havia sigut deportada a Ravensbrück?

No ho recordo bé, però moltes amigues deportades de la meva mare venien a casa i en parlaven. Jo era molt jove, tenia menys de deu anys, i escoltava les converses. Recordo també que hi havia molts llibres. Però el primer record que tinc és la vegada que vam veure, amb la mare i el meu germà petit, Nit i boira (Alain Resnais, 1955). Mentre vèiem la pel·lícula, la meva mare m’ho anava explicant tot.

Mai els va amagar res?

Mai. A casa sempre es parlava de tot: de política, de la guerra a França i Espanya...

Quan va començar a entendre l’experiència de la seva mare?

Ho vaig entendre molt aviat però no vaig anar a Ravensbrück fins que vaig tenir 15 anys. Aleshores era Alemanya de l’Est i van convidar les filles de deportades d’arreu del món a visitar el camp. No vaig poder veure res perquè als barracons hi havia l’Exèrcit Roig. Després ens van portar a un altre camp. No recordo si era Buchenwald o Mauthausen. Em va impressionar molt, havia vist moltes fotografies però no el lloc, com era on havia estat tancada la meva mare.

Ho podia compartir amb algú?

No, perquè no coneixia les filles d’altres deportades. Ho he compartit molts anys més tard, al Comitè Internacional de Ravensbrück, perquè allà hi ha moltes filles de deportades, i amb una companya de feina que també és filla d’una deportada.

¿El fet de ser diferent, filla de deportada i d’exiliats -el seu pare també va passar pels camps i no podia tornar a Espanya perquè estava condemnat a mort-, feia que la vida a França fos molt més difícil?

No. Sempre he estat molt orgullosa de la lluita, no només dels meus pares sinó també de tota la meva família. Els meus oncles i els meus avis també van ser resistents. És tota la família la que m’ha transmès els valors de solidaritat, humanitat, justícia o pau.

Per a molts deportats ha sigut impossible o frustrant relatar la seva experiència.

La meva mare sempre deia que, quan volia parlar-ne a casa, no podia, perquè la seva mare li deia que tot això li havia passat perquè se n’havia anat de casa, que d’alguna manera s’ho havia buscat. Crec que els primers anys, després de sortir de Ravensbrück, no en podia parlar gaire. Però jo vaig néixer el 1952 i aleshores la paraula es va anar alliberant, sobretot quan estava amb altres deportades. De totes maneres, la meva mare sempre diu que només una deportada pot entendre una altra deportada.

La Neus sempre ha parlat amb molt d’orgull de la feina que van fer les dones a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial.

Amb altres deportades es van jurar que havien de parlar d’això perquè no s’oblidés. La meva mare ho ha complert. Però això cadascú ho viu de manera diferent. La mare de la meva companya de feina, que també és deportada, no n’ha parlat mai amb ningú ni ha volgut saber res d’altres deportades. Ha sigut la seva manera de sobreviure. La meva mare, en canvi, ha sobreviscut lluitant.

Comparteix aquest esperit de lluita?

Espero que sí, però ara els temps són molt diferents.

Fa temps, el 1984, quan poca gent parlava de memòria històrica i no existien gaires organismes que la reivindiquessin, la seva mare va publicar amb l’editorial Península De la resistencia a la deportación. 50 testimonios de mujeres española s. Va recórrer, amb molts pocs mitjans, milers de quilòmetres per recollir el testimoni de les seves companyes.

Ho va fer sense cap ajuda, només li va donar suport la família. Recordo que el meu pare patia molt perquè la meva mare tenia problemes de salut. Creia que emmalaltiria. Recordo també que marxava una setmana o dues i que a vegades es trobava amb dones republicanes que no volien parlar o que l’hi explicaven però que no volien que es fes públic. Les havia de convèncer. Però no tothom reacciona igual davant un trauma. Molta gent vol oblidar. D’altres, en canvi, ho superen parlant.

La seva mare és una dona amb les idees molt clares i molt obstinada.

Totes les deportades que conec tenen un caràcter molt fort. No va ser gens fàcil la convivència durant l’adolescència [riu]. Ens enfrontàvem molt perquè ella té un caràcter molt fort però jo també. Acabava fent el que volia sense dir-l’hi.

S’ha implicat com els seus pares en política?

Tinc els mateixos ideals però no m’he implicat en política. Sí que m’he involucrat amb els sindicats. En política no perquè he vist la vida dels meus pares i era terrible: sempre estaven reunits, el meu pare sempre estava viatjant. Era l’exili: sempre pensant que tornaríem a Espanya demà o demà passat. Pensàvem que Franco no podia durar en una Europa democràtica lliure. Però va durat molt.

Era molt comú entre els exiliats pensar que el Nadal següent el celebrarien a casa.

Era constant. Sempre pensàvem que faríem les maletes el matí següent i marxaríem. He viscut tota la meva joventut amb la sensació que tot era transitori i imaginant una Espanya a través de la mirada dels meus pares. Pensant que França era un parèntesi però molt integrada a la societat francesa, perquè hi he estudiat, hi he anat a l’escola i a la universitat. La meva Espanya era irreal, somiada, imaginada a través de la literatura, perquè el meu pare, que era de Segòvia, ens llegia molta poesia i teatre. Però també una Espanya perillosa i violenta, i l’exili ens protegia de tot això.

Com recorda quan van venir a Espanya després de la mort de Franco?

Va ser dos mesos després de la mort de Franco. Va ser com tornar a un país mitificat. Els meus pares havien fugit d’aquest país però jo no. Vam anar directament als Guiamets. Jo ja hi havia estat perquè hi anava de vacances amb la mare. Amb el pare no podia, perquè ell estava condemnat a mort. També vaig viure a Barcelona dos anys, dels quatre als sis anys, amb els meus oncles, perquè la meva mare estava dedicada completament a la política.

No devia ser fàcil viure allunyada dels pares tan petita.

Era molt dur perquè veia la meva mare quatre o cinc vegades a l’any. Quan venia [riu] ho feia amb el meu germà petit i duia els documents amagats als bolquers o a la pasta de dents. Després l’acompanyàvem a l’Estació de França i quan tornàvem a casa jo plorava i plorava. Plorava moltíssim.

¿Per això no ha volgut saber-ne res, de la política?

Els conflictes no els he tingut amb la política sinó amb la meva mare [riu]. Des de fa uns anys ella diu que l’única cosa de la qual es penedeix és d’aquesta. Però per a mi va ser dur. Estava molt gelosa del meu germà petit, perquè ell es quedava amb els pares. De petita no estava gaire amb els meus pares. Vaig estar els primers dos anys amb els avis, i després fins als quatre em vaig passejar per tot arreu -em deixaven a casa de familiars o amics-. Als quatre, em van portar a Barcelona. Quan vaig tornar a França i vaig veure el meu pare -no l’havia vist en dos anys- em va agafar molta por, perquè ja no el coneixia. La meva mare me’l va presentar però jo ja no sabia qui era.

Ha continuat amb la lluita de Neus Català a través del Comitè Internacional de Ravensbrück.

La meva mare sempre m’ha dit que, quan ella no pogués, jo havia de continuar la feina. I ho he fet. El Comitè ha aconseguit moltes coses. Vam aconseguir que no es construís una autopista que havia de travessar el camp de Ravensbrück o que s’enderroqués un supermercat que s’havia construït dins el camp. Hem recollit molta documentació, fotos i records. Ara treballem perquè es recuperi el camp dels joves que hi ha al costat i que, fins fa ben poc, era un terreny privat. El volem rehabilitar. Aquest any hem redactat un testament polític firmat per les supervivents i que enviarem als parlamentaris europeus i als mitjans de comunicació. Reivindica la veu dels testimonis. L’hi vaig portar a la mare i està encantada. Em feia llegir-lo cada dia.

Va decidir quedar-se a França.

Em vaig casar amb un polonès que vivia a França refugiat i ell tenia clar que es volia quedar a França. Deia que ja havia fugit de Polònia i no volia moure’s. I com a psicòloga també era millor treballar en un país on dominava la llengua.

I on se sent a casa?

No em sento completament francesa ni tampoc espanyola. Continuo profundament aferrada al país dels pares, visc de l’impossible retorn. Quan vaig als Guiamets sempre ploro. Hi tinc una casa, hi passo molt temps i quan em jubili encara n’hi passaré més. De fet, és l’únic lloc que sento que és casa meva. Ni a França ni a Catalunya; és als Guiamets on em sento entre els meus.

Com viu l’auge de l’extrema dreta?

Em fa molta més por a França que a Espanya, perquè aquí heu viscut molt de temps el franquisme, sabeu què és. Marine Le Pen pot guanyar les eleccions i això em fa molta por.

Si hagués de descriure la seva mare, com ho faria?

Una dona amb molt de caràcter, amb uns ideals molt clars de solidaritat, humanitat, pau i llibertat. I si hagués d’utilitzar una sola paraula, seria lluitadora.

Més continguts de

El + vist

El + comentat