L’oposició a la Guerra del Vietnam va ser l’element aglutinador de les protestes que van tenir lloc durant el 1968. Per als estudiants rebels, que rebutjaven la societat capitalista sorgida després de la Segona Guerra Mundial, aquesta guerra era la demostració que Occident seguia dominat, malgrat la seva prosperitat i aparent democràcia, per una mentalitat colonialista, racista i militarista. Als Estats Units l’oposició a la guerra es va manifestar a les universitats i en grans marxes, com la que a finals d’agost, durant la convenció demòcrata de Chicago, va reunir yippies, hippies, activistes contra la guerra, sindicats estudiantils i activistes pels drets civils dels negres. Al febrer, a París, es van fer a les universitats de la Sorbona i Nanterre els Tres dies per al Vietnam, una sèrie de reunions informatives i xerrades que van culminar amb una manifestació al Barri Llatí. “Hem d’aturar aquest genocidi. El coratge del poble vietnamita exigeix una mobilització permanent”, deia el fullet d’un dels actes que van ser el precedent directe del Maig Francès. Per al moviment estudiantil italià que a principis de setembre es va reunir a Venècia per preparar la continuació de la seva lluita, el conflicte del Vietnam havia aconseguit despertar els joves, que a l’escola eren adoctrinats per assumir els mites “de la democràcia representativa i la societat opulenta”. Al Japó, bona part de les protestes d’aquell any als carrers i universitats van tenir a veure amb el suport logístic del seu govern als Estats Units i el temor que això arrossegués el país a una participació plena en la guerra.