KNOCK OUT

La parella del piano

Veure György Kurtág tocar el piano acompanyat de la seva dona, Márta Kurtág, és una experiència commovedora

György Kurtág és un pianista i compositor nascut a Romania de família hongaresa. Va néixer a Lugoj el 1926, i davant les restriccions del règim estalinista fins i tot a nivell musical, va emigrar a París per poder desenvolupar la seva trajectòria.

Però el més emblemàtic i imprescindible de György Kurtág és veure’l tocar al costat de la seva dona, Márta. La simbiosi musical entre ells dos és una meravella. Márta Kurtág l’acompanya per girar-li els fulls de les partitures. Ella, dreta al seu costat, vigila atenta les notes i escolta amb absoluta concentració. Aboca el cos una mica endavant, com si aquell exercici fos de vital importància i comportés un risc. De tant en tant, en els braços d’ella hi detectes un moviment minúscul, com si toqués mentalment. També es pot apreciar, si t’hi fixes, com mou els dits suaument. En algun moment balanceja el cos, seriosa, hieràtica, com si ballés internament. De vegades és al revés. Ell s’aixeca i li passa les pàgines de les partitures mentre ella toca. En els passatges més vigorosos, ell es mou com si cada cop musical fos una petita descàrrega elèctrica.

Però el millor moment és quan s’asseuen junts, de costat, i toquen a quatre mans. El diàleg entre els dos, a través de la música, és fascinant. Les composicions de Kurtág comprenen un joc entre la parella. Mantenen una conversa de vegades enjogassada, que els fa somriure. La compenetració és meravellosa. La conversa deu anar molt més enllà del que pot traspassar a l’audiència. A internet hi trobareu alguns dels seus concerts.

Quan toquen Bach, la tendresa és absoluta. És musicalment i visualment commovedor. Els seus braços s’entrecreuen com arrels d’un arbre i costa distingir, en l’embolic d’extremitats, quines mans, velles i arrugades, són de cadascun. Un pot semblar el mirall de l’altre. O les peces d’un calidoscopi que es belluguen oposades. Emociona la manera com mouen els braços, la suavitat amb què interaccionen. Sovint les mans s’acaricien, entren en un lleuger contacte. Tenen els ulls fixats en la partitura, però es noten i s’escolten. Els cossos es balancegen de manera simultània. De vegades la música els inclina cap a la dreta, de vegades cap a l’esquerra, i de tant en tant vinclen l’esquena lleugerament enrere a la vegada per abocar-se després amb delicadesa sobre el teclat. Si la peça és alegre, ella somriu discretament al final. I aleshores es miren. I el somriure d’ella el fa somriure a ell. Els silencis, les pauses, són corprenedores. La Marta reposa la mà sobre la cuixa del György. La dansa davant del piano és curiosa. Ella s’asseu, toquen junts, ell s’aixeca, canvien de costat... L’un no és més important que l’altre. És una simbiosi perfecta, cultivada al llarg de molts anys, moltes hores d’assaig i de convivència. I, sobretot, d’admiració, amor i respecte mutu. Hi ha alguna cosa domèstica en l’escena. No cal saber res de la seva vida: es nota quan toquen i s’escolten. Els seus concerts van més enllà del virtuosisme de la complexitat musical. Té a veure amb el sentiment que desprèn allò que fan. No només la seva música, sinó també la fragilitat que aparenten els seus cossos, el respecte que transmet la seva edat (el Gyorgy ja té més de noranta anys) i l’enorme sintonia afectuosa entre ells, et commou profundament. Però és inevitable, veient-los tan grans, pensar en un fet tràgic. El piano és l’element essencial de les seves vides. Però el dia que un dels dos falti, no hi haurà un sentiment de solitud i tristesa més gran que el d’asseure’s davant del piano per tocar.

Més continguts de

El + vist

El + comentat