ENTREVISTA

Albert Espinosa: “A partir d’ara la gent tindrà més empatia davant problemes que no la toquen de prop”

Albert Espinosa / Lluís Palomino

L'escriptor Albert Espinosa (Barcelona, 1973) s’ha marcat el 2023 com l’any que deixarà de crear, i ara està encadenant un comiat artístic rere l’altre. L’autor de bestsellers com ara El millor d’anar és tornar (2019), Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine (2011) i El món groc (2008) ha entomat la quarantena obligada pel coronavirus com un moment per repensar-se, però no ha deixat que la pandèmia modifiqui els seus plans de futur. Amb tres llibres i dues sèries en perspectiva abans d’abandonar la vida pública, Espinosa defensa que de tota experiència se’n pot treure alguna cosa bona i es posa d’exemple a si mateix, ja que va superar tres càncers durant la infantesa. Convençut que del coronavirus en sortirà una societat més forta i generosa, l’escriptor fa una crida a aferrar-se a l’optimisme per tirar endavant en una de les èpoques més complicades i fosques de les últimes dècades per a la humanitat.

Com està vivint aquests dies de confinament?

Pel tipus de càncer que vaig tenir de petit i pel tractament que em van fer, moltes vegades era com en una mena de bombolla d’aïllament, com si estigués confinat. Allà tenia un pare hospitalari que deia que havíem d’aturar el món una vegada a l’any. Ens animava a sortir al món per millorar-lo, a llegir bons llibres i a escoltar bona música, i ens deia que després l’univers ens premiaria. Aquests dies m’he enrecordat molt d’aquella experiència perquè a l’hospital tot es paralitza. M’ho estic prenent com una mena d’intermedi entre dues etapes, com un moment en què atures la teva vida per millorar-te i per millorar-la.

Els malalts més greus de coronavirus han de fer estades llargues a l’hospital. Com s’ho feia perquè els dies no se li fessin eterns?

El moment més complicat de tot el dia és, sobretot, quan arriba la nit. El meu pare hospitalari em deia que la felicitat era anar-te’n a dormir sense por i despertar-te sense angoixa. I per aconseguir-ho el més recomanable és fer servir la imaginació, tancar els ulls i pensar en algun lloc on ens agradaria ser. Realment funciona. També hi ajuden molt els records, rememorar tots aquells moments feliços que vam viure en el passat i pensar que el coronavirus els hauria pogut espatllar, però que no ho va fer.

Aquests dies són molt incerts per a tothom. Com es pot ser optimista quan tot s’ensorra?

A l’hospital vaig aprendre a morir per aprendre a viure. Al final totes les pèrdues acaben sent guanys si fem el dol bé. Estem vivint una època complicada, però soc molt positiu i crec que aquest confinament forma part de viure. No m’ho prenc com si m’haguessin robat el temps, sinó com una manera de perdre certes fronteres mentals. Ha canviat la idea de treballar, de viatjar, de viure.

Què hi ha de positiu en viure una epidèmia mundial i estar tots confinats?

Per exemple, els nens que pateixen assetjament a l’escola ara són a casa, estan segurs i s’estan fent forts. Estan reavaluant tot el que han patit. Sempre hi ha gent per a qui la pandèmia ha suposat una parada a la seva vida terrible. Estic segur que aquests nens ara veuran la vida de manera diferent, perquè hi ha moltes maneres d’encarar les coses. Al capdavall, el que ens ha passat també ho van viure altres éssers que van dominar el món, com els dinosaures. Jo vaig patir tres càncers en 10 anys, però sempre he sigut molt positiu. Tinc un amic que diu que als que hem tingut osteosarcoma, que és una malaltia amb un 3% de possibilitats de sobreviure, el coronavirus no ens tocarà perquè estem massa espatllats per dins.

“Hem trencat totes les fronteres mentals, podem creure coses que abans semblaven ciència-ficció”

Què aprendrem després d’haver viscut aquesta pandèmia?

Ara ningú té respostes, totes les preguntes han canviat, però això forma part del fet de ser al món. La gent veu la pandèmia com una cosa molt estranya, però és igual de terrible que el càncer, la sida o moltes altres malalties. El coronavirus ens està ensenyant a tenir més empatia. Si n’haguéssim tingut més pels xinesos quan va començar el virus o pels italians tot hauria sigut diferent. A partir d’ara la gent tindrà més empatia davant problemes que potser no la toquen de prop o que no hi sent afinitat. No tinc cap dubte que d’aquesta crisi en sortirem canviats i en sortirem millors.

Pot semblar paradoxal que l’empatia creixi en un moment en què s’imposa la distància social i l’aïllament.

Sí, però és la primera vegada al món que tothom té el mateix problema. Fins ara era molt difícil comprendre el problema d’algú altre que et resultava aliè. Ara ja no, notes que formes part d’una multitud. La gent està oberta. Hem trencat totes les fronteres mentals, fins i tot podem arribar a creure coses que abans ens semblaven ciència-ficció. Quan hi hagi una malaltia a l’Àfrica la gent se la prendrà seriosament i voldrà ajudar-los, perquè entendrà què significa. Molts creuen ara que la recuperació serà molt complicada, sobretot econòmicament, però serà al revés. Tothom intentarà ser molt generós, perquè sabrem què significa tornar al que estem vivint ara.

El coronavirus ha posat el focus en el personal sanitari i la societat cada dia aplaudeix per agrair-los la tasca que estan fent. ¿Calia viure una situació excepcional per reconèixer el valor dels metges i les infermeres?

Des de fa anys defenso que caldria encerclar els hospitals i aplaudir els metges, les infermeres, els malalts i tots els treballadors. Abans em miraven com si estigués boig. Però a vegades ens oblidem del que ja hi ha diàriament. Quan acabi el coronavirus, els hospitals seguiran plens de malalties doloroses i llargues. Ens oblidem de la gent que cura i la gent que lluita, que tenen un valor molt gran. També és un tema de recursos: pel que fa a la sanitat, mai n’hi ha prou.

Són dies de pèrdues difícils, perquè molta gent no pot veure els seus familiars o amics abans d’acomiadar-los. Com es poden gestionar aquests comiats?

És complicat no haver pogut ser-hi en aquell moment final, no veure la persona abans d’acomiadar-la. Cada mort necessita 18 mesos de dol. Aleshores la gent començarà a recuperar-se. Però m’agrada pensar que si aprens a morir aprens a viure, al capdavall d’aquí 90 anys ni tu ni jo seguirem aquí. Morir forma part de la vida i acceptar-ho també. Ara ha sigut un cop, perquè no ens esperàvem que morís tanta gent en un mes i mig, però els casos de gent que mor de càncer tampoc s’allunyen tant del coronavirus. Potser abans no ens hi fixàvem perquè no hi havia aquesta empatia, però crec que a partir d’ara ens ho mirarem tot d’una altra manera.

El coronavirus ha obligat a aturar l’activitat arreu del món, i arran d’això algunes persones han interpretat l’epidèmia com una manera del planeta de frenar l’acció depredadora de la humanitat. Què en pensa?

Més que una qüestió del mateix planeta, és un tema de l’Univers. M’agrada pensar que formem part d’un ecosistema que dona oportunitats als seus organismes. L’ésser humà es considera molt millor que un mico, una vaca o el coronavirus. Però cadascun té la possibilitat de trobar el seu camí. Aquests dies hem vist imatges de porcs senglars a la carretera de les Aigües, per exemple. No és que ens hagin envaït, és que ells han buscat el seu camí. Totes les espècies busquen el seu forat quan el gran depredador, que és l’ésser humà, no pot sortir. Cal entendre que som part d’un univers, però no en som els amos.

“Ens cal entendre que formem part de l’Univers, però no en som els amos”

A la novel·la ‘El millor d’anar és tornar’, publicada fa just un any, va imaginar una epidèmia mundial que aïllava la societat el 2073. No han hagut de passar 50 anys per arribar-hi.

Vaig escriure sobre un món on hi ha hagut una pandèmia per menjar animals i la gent va amb uns vestits especials, com d’astronautes, per no contagiar-se dels altres. Va ser una distopia sobre com m’imaginava el món 100 anys després del meu naixement i realment s’assembla molt al que estem vivint ara. Això em fa pensar que els robots arribaran abans del que es creia, perquè al cap i a la fi tenir-los ara seria perfecte. El coronavirus en propiciarà la seva arribada, i tot plegat ens farà encara més humans.

La novel·la transcorre durant un dia de Sant Jordi, i precisament aquest any el 23 d’abril ha sigut molt estrany. Com va viure la diada?

Com que aquest any no podíem celebrar-lo vaig proposar als lectors de dedicar-los els llibres per Instagram amb un missatge d’àudio. He rebut 50.000 peticions, i de moment n’he respost unes 8.000. En contesto unes 100 cada dia com a màxim, per no perdre la veu, però noto molt la resposta i l’agraïment de la gent. Tant de bo puguem celebrar Sant Jordi el 23 de juliol, o el 23 de setembre. No ens podem quedar sense Sant Jordi, per a mi és el dia més important de l’any. L’hem de recuperar perquè, quan el celebrem, tota aquesta sensació d’enclaustrament desapareixerà. I jo no m’ho vull perdre.

Fa un any va anunciar al programa ‘Al cotxe’ de TV3 que tenia previst desaparèixer el 2023. Quins són els seus plans de futur?

Fa temps que tinc pensat de retirar-me el 2023. El meu metge em va dir que quan fes 50 anys seria com si en tingués 80. Pels tractaments que em van fer, hi ha òrgans que em fallaran abans d’hora. Aprofitaré aquests tres anys per fer projectes literaris, de cine i de tele que em venen molt de gust. Ara estic escrivint tres llibres, un dels quals sortirà a l’octubre. També estic fent una sèrie de televisió amb Movistar, Los espabilados, que s’estrenarà al setembre o a l’octubre.

“Al final totes les pèrdues acaben sent guanys si fem el dol bé”

Com gestiona el fet de treballar amb una data de fi marcada? ¿Té la sensació que està creant a contrarellotge?

No, perquè fa quatre o cinc anys vaig decidir quins serien els meus últims projectes i des d’aleshores m’he anat acomiadant de diverses coses. Primer vaig dir adeu al teatre amb Els nostres tigres beuen llet, un espectacle que es va estrenar al TNC. Des d’aleshores ja no n’he tornat a fer. També tinc clar que vull fer 13 novel·les, perquè és un número que m’entusiasma, encara que a molta gent no li agradi. La següent sortirà al setembre, durant la Setmana del Llibre, i crec que agradarà molt perquè l’he escrita abans del coronavirus i no parla de la pandèmia.

“No ens podem quedar sense Sant Jordi, és el dia més important de l’any”

Justament aquesta setmana hem sabut que ha fitxat pel Barça i que està preparant una sèrie de ficció sobre els futbolistes que s’entrenen a La Masia.

És un projecte que vaig presentar fa quatre anys i que finalment ha tirat endavant. M’interessen molt aquests nois que bolquen les seves vides a aconseguir un somni que d’entrada pot semblar impossible. He estat uns mesos investigant i ara estic escrivint els guions. Parlarà del lloc on neixen els futbolistes i dels seus sacrificis, serà una sèrie molt emotiva. Aquesta i Los espabilados seran les meves dues últimes sèries.

En aquella entrevista a TV3 i en una altra que va fer a ‘El hormiguero’ d’Antena 3 va dir que no tornaria a aparèixer als mitjans de comunicació. ¿Ha canviat d’opinió?

Durant l’últim any i mig no he fet entrevistes, però ara he volgut fer unes quantes excepcions en temps de coronavirus perquè molta gent m’ha demanat que expliqui el que sento i la meva experiència a l’hospital. Per això he decidit saltar-me aquesta norma de manera temporal. Quan passi tot això del coronavirus no faré promoció dels llibres ni tornaré a trepitjar un plató de televisió. Considero que me’n vaig acomiadar amb aquelles dues entrevistes a TV3 i a Antena 3.

Més enllà de tots aquests projectes que prepara a curt termini, ¿pensa en el futur llunyà i en què farà a partir del 2024?

I tant! Quan acabi tot això i em retiri em vull dedicar a una cosa que faig molt malament però que m’entusiasma, i espero poder-ho fer. Físicament estic perfecte, però tampoc tenia ganes d’estar eternament escrivint. És important saber trobar el moment de dedicar-te a una altra cosa.

“El 2023 em retiraré de la vida pública i em dedicaré a un ‘hobby’ que faig molt malament però m’encanta”

Quina és aquesta cosa que fa molt malament i que li ocuparà el temps quan s’hagi retirat?

No us ho puc explicar perquè aleshores estaré fora de la vida pública, però puc dir-vos que és una cosa que podré fer encara que hi hagi coronavirus i estiguem confinats. I no és una activitat professional sinó un hobby que faig malament però que m’encanta. Tampoc és una activitat de l’àmbit artístic, però igualment és una afició molt potent i divertida. 

L’univers d’Albert Espinosa, a partir d’avui amb l’ARA

El millor d’anar és tornar

Conegut pel seu optimisme a l’hora d’abordar la vida i la mort, Albert Espinosa és una de les veus literàries més esperançadores per llegir en temps de confinament i incertesa. Fins al 10 de maig, els lectors de l’ARA podran aconseguir l’últim llibre d’Albert Espinosa, El millor d’anar és tornar, juntament amb el diari al quiosc per 17,90 euros. Una història sobre els records, el perdó i l’amor que transcorre un 23 d’abril entre Barcelona i les illes d’Ischia i Menorca. Aquest i vuit títols més d’Espinosa també es podran adquirir online fins al 17 de maig a l’enllaç següent: promo.ara.cat/univers-espinosa. El millor d’anar és tornar, Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, Brúixoles que busquen somriures perduts, Finals que mereixen una història, Els secrets que mai no t’han explicat, El que et diré quan et torni a veure, El món groc i El món blau es poden comprar per separat i amb un 5% de descompte per als subscriptors.

Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue’m vine

El Dani es dedica a buscar nens desapareguts. Al mateix instant que la seva parella fa les maletes per abandonar-lo, rep una trucada per telèfon d’un pare que, desesperat, li demana ajuda. El cas el conduirà a Capri, l’illa on afloren records de la seva infantesa.

Brúixoles que busquen somriures perduts

L’amor veritable, la família, la venjança, les segones oportunitats, la sinceritat... En aquesta novel·la, Albert Espinosa ens submergeix en una història emocionant protagonitzada per uns personatges que ens faran reflexionar i descobrir el que realment és important a la vida.

Els secrets que mai no t'han explicat

Quan naixem ningú no ens proporciona un manual per aprendre a viure. Espinosa comparteix en aquest llibre els seus secrets, els que ha anat descobrint al llarg de la vida i que fan que se senti viu, els que li han fet servei, i tot el que ha après en el transcurs del seu extraordinari recorregut.

El món groc

En aquesta edició il·lustrada per Pep Boatella hi trobaràs els descobriments que va fer l’autor durant elsdeu anys que va estar malalt de càncer. Descobriràs els “grocs”: aquelles persones que irrompen a la teva vida i que, amb una sola conversa, te la poden arribar a canviar.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo 

El Marcos acaba de perdre la mare, una reconeguda ballarina que li ha ensenyat tot el que sap, ielseumón ja no pot ser elmateix sense ella. Justquan està a punt defer un canvi vida, unatrucada trasbalsa radicalment el curs dels esdeveniments.

Finals que mereixen una història

Un recopilatori de relats en què l’autor vol que el lector afronti alguna emoció estancada. Són històries que Albert Espinosa ha pensat com si fossin pel·lícules. És per això que abans de cada relat trobareu un pòster bellíssim que fa de cartell del film que en podria sortir.

El que et diré quan et torni a veure

Un relat en el qual un pare i un fill emprenen junts una recerca que els durà a enfrontar-se amb el passat. Una novel·la que enganxa, plena de valentia i d’acció, i que, gràcies a l’original estil de l’autor, emociona i sorprèn mitjançant els girs inesperats d’una trama única.

El món blau. Estima el teu caos

Una història que enllaça amb El món groc i Polseres vermelles. L’autor ens introdueix enuna narració d’aventures i emocions sobre un grup de joves que s’enfronten a un gran repte: revoltar-se contra un món que intenta endreçar el seu caos.

[Nota: aquests llibres els podeu aconseguir online en   aquest enllaç]